26 d’agost 2008

Transtorn per estrès pretraumàtic

La ciència mèdica defineix el trastorn per estrès posttraumàtic com "un trastorn d'ansietat que pot aparèixer després d'un esdeveniment que és viscut amb por molt intensa, terror i sensació d'impotència." Els seus símptomes més freqüents són el fet d'estar revivint contínuament l'episodi, la tendència a evitar situacions associades a l'episodi (llocs, accions, persones; fins i tot, parlar de l'argument) i hiperactivitat (acompanyada de sobresalts, insomni i irritabilitat).

Per si no fos suficientment dur haver de viure amb el record d'experiències negatives, la vida cíclica i previsible que menem ens aboca al que podríem definir com trastorn per estrès pretraumàtic: amb uns símptomes similars a l'anterior, es produeix quan som conscients de la imminència (o quan creiem en la probabilitat) de fets similars als que originen l'estrès posttraumàtic. Així, en aquesta època de l'any, són molts els que senten, en major o en menor grau, irritabilitat, insomni, manca de concentració i una mena d'angúnia difícil de definir. I tot perquè les vacances s'estan acabant (o perquè creiem que suspendrem un examen, o perquè esperem la sogra a sopar).



Si us hi fixeu, el trastorn per estrès pretraumàtic no respon a cap realitat (les vacances no acabat encara, encara no ens hem examinat, la sogra encara no ha arribat), sinó a aquest vici tan humà de viure en el futur en lloc de viure en el present. Sí, és clar: cal pensar en el futur per planificar les nostres vides i evitar que el corrent dels esdeveniments ens dugui sense cap control per part nostra. Però una cosa és planificar i una altra molt diferent deixar-nos dominar per pensaments negatius originats... pel no res, perquè el futur encara no és real.

Possibles solucions? Com que tot és cosa mental, problemes d'un cervell ociós, serà qüestió de donar-li feina i de mantenir-lo ocupat; en altres paraules, viure el present amb més intensitat. Així, les típiques vacances panxa-en-l'aire-sense-fer-res representen un risc evident que haurem d'evitar: serà preferible omplir les nostres jornades de descans amb aquelles activitats que no solem dur a terme durant l'any i que ens agraden (sembla una xorrada, però, després de dos dies de tumbona, a molts se'ls obliden, aquestes aficions).



Cinema i teatre haurien de ser obligatoris, seguits d'un bon sopar amb els amics. Música, però no en llauna (ja en tenim prou durant tot l'any). Hauríem de deixar la lectura per als moments de mínima activitat (a l'hivern, es llegeix molt millor, embolicat dins d'una manta al costa de la xemeneia). Viatges i excursions, sobretot a peu, evitant els llargs desplaçaments en cotxe, autocar, avió o tren; visites estètiques (monuments, palaus, museus, muntanyes, penyasegats...). L'esport és sempre un estímul recomanable, però cal estar molt atents als possibles xocs de calor i, sobretot, a les reaccions d'un cos que es pot haver tornat (ai!) massa sedentari. Amb tot açò (i alguna coseta més que no diré, perquè sempre poden passar menors d'edat per aquí, però que em va recomanar la meva psiquiatra) tindrem les neurones ocupades i contentes i no ens amargaran els darrers dies de les vacances recordant-nos matxaconament que són, precisament, els darrers.


Algú s'apunta a una festorra?




24 d’agost 2008

Que se n'ha fet, de les maratons olímpiques?

No he seguit els esdeveniments d'aquestes olimpíades perquè, a mi, l'esport, m'agrada practicar-lo: veure com el practiquen altres m'avorreix sobiranament. Tanmateix, com que fa molts anys solia córrer la marató, m'agrada contemplar aquesta prova. Ho reconec, no és gaire espectacular; directament, és un muermo, tret que la coneguis molt bé i et puguis identificar amb els protagonistes.

Tradicionalment, la marató masculina era l'última prova de totes, la que servia de cloenda; suposo que, per la seva duresa mítica, és un bonica manera de simbolitzar l'esforç que representa arribar a participar en una olimpíada, una mena d'homenatge a tots els atletes de totes les especialitats. La marató femenina, introduïda fa encara pocs anys, també ocupa un lloc d'honor i sol marcar la fi de la primera meitat dels jocs.

Bé, doncs aquí ve la meva sorpresa: ni una sola imatge de la marató femenina, ni una sola imatge de la marató masculina; només una línia de text al peu de la pantalla ens ha informat dels guanyadors. Bé, almenys en els cadenes obertes i públiques que estic seguint: algú em sabria dir si se n'han oferit imatges en alguna cadena de pagament? Perquè, si fos així, podria pensar que el règim comunista xinès s'ha comportat d'una manera més descaradament capitalista que qualsevol altre organitzador anterior i, en voler rendibilitzar unes imatges, les ha ocultat al públic general; no em sorprendria gaire. Però, si no fos així, només em quedaria la segona hipòtesi.

I la segona hipòtesi em diu que la marató és una prova que se celebra en un circuit obert sobre asfalt (normes indiscutibles, definició de la mateixa prova), és a dir, pels carrers de Pequín. I potser el govern xinès ha preferit no oferir-ne cap imatge, per tal de evitar que el món s'assabenti dels sistemes de seguretat que han d'evitar el més mínim intent de protesta dels partidaris de la llibertat del Tibet (o qualsevol altre motiu de protesta que els ciutadans del país més gran del món puguin tenir).

Algú en sap alguna cosa? O haurem d'esperar a les cròniques a posteriori de periodistes, atletes i espectadors?

22 d’agost 2008

Hasieran bazen Hitza

Hasieran bazen Hitza. Hitza Jainkoarekin zegoen eta Hitza Jainko zen.

Quan pensava que la meva col·lecció de bíblies no anava a créixer més, tornen els meus pares de l'últim viatge i em posen a les mans... una Bíblia en èuscara. Il·lusionat, ràpidament cerco l'inici de l'Evangeli segons Joan i, a la primera mirada, intueixo que el mot "Hitza", que sempre apareix amb majúscula, significa "Paraula"; no em costaria gens buscar un diccionari en línia i comprovar si l'he encertat, però aquest és un detall que no té la menor importància.

La meva inclinació per aquest llibre data de la tendra (i llunyana) edat de set anys, quan uns familiars em van regalar una magnífica versió infantil, amb uns dibuixos preciosos i una caligrafia (sí, caligrafia, no pas tipografia) exquisida. Després en van venir unes quantes més, ja passen de la vintena, en les llengües més diverses: les que he estudiat, les dels països on he viatjat i altres més exòtiques encara que m'han regalat els amics, sabedors d'aquesta meva dèria.

Allò que fins als quinze anys era reflex d'inquietuts espirituals, en fa uns quants més que continua com a passió literària. La mateixa que puc sentir davant dels poemes vèdics o del Kalevala. Perquè, fa milers d'anys, quan l'escriptura va néixer, ja existien reculls de poemes o d'històries que resumien, recollien, explicaven, la formació dels pobles i llurs tragèdies i misèries; i una de les primeres coses que va fer l'escriptura va ser recollir-les per sempre.

Després, però, d'alguna manera, l'escriptura va matar aquells processos de creació de la memòria i de la consciència dels pobles, i ja mai més no es van a produir obres com aquelles.

I açò em fa adonar-me, estúpid de mi, que no sé si el poble basc ha deixat alguna narració, algun poema èpic que narre la seva història, els seus orígens, les seves migracions. Només puc suposar que no, perquè em fa l'efecte que històriadors i filòlegs encara no s'han posat d'acord sobre les arrels dels que, probablement, són el poble més antic d'Europa i la llengua més antiga d'Europa, i aquelles històries, entre metàfores i exageracions, sempre amaguen alguna pista. Una vegada més, m'hauré de conformar amb recitar la Bíblia en una llengua que no entenc.

----------------------------------------------------------

La citació de l'inici correspon a Jn 1,1. La imatge l'he rapinyada de foros.hispavista.com, i crec que ha estat prèviament rapinyada de l'adreça que figura en la foto (hi ha dies que semblo Sherlock Holmes :-P ); segons l'autor de l'entrada del fòrum, es tracta d'un capitell de Sant Joan de la Penya que representa una escena de l'Últim sopar, quan l'apòstol Joan pregunta a Jesús qui l'ha de trair i Jesús li ho indica empapusant Judes amb un troç de pa sucat amb brou.

21 d’agost 2008

Finche c'è guerra c'è speranza

La que avui ens ocupa és una commedia all'italiana en el sentit més autèntic: a partir d'una situació dramàtica (dues, en aquest cas), es van creant una sèrie de situacions que fan riure els espectadors. Així, presentant, d'una banda, el tràfic d'armes com a causa (o co-causa) de dolor i de mort, i les exigències materialistes de la societat occidental (representada per la família del protagonista), la pel·lícula va avançant des de la comèdia cap a unes posicions més reflexives i cada vegada més amargues.

Pietro Chiacca (Alberto Sordi) va començar com a representat de bombes hidràuliques i va acabar com a representant de bombes a seques i altres enginys igualment satànics. Fart de fer el ridícul davant de líders tercermundistes amb metralletes que es diparen soles, amb tancs que es tornen bojos i amb helicòpters que es cauen a trossos en ple vol (coses que passen quan les armes han estat rescatades després de 15 anys en el fons de la mar), fa una petita jugada al seu patró i a un grapat de col·legues de la competència i aconsegueix ser contractat per una empresa més forta. Però aquest serà l'inici dels seus mals i la via que el portarà a contemplar en primera fila els efectes del seu treball.

Per si jugar-se la vida i sentir-se responsable de la mort de tantes persones no fos suficient, en tornar a casa després d'escapar miraculosament a un bombardeig, haurà de suportar el judici de la dona, la sogra, els fills, que, sense estar disposats a renunciar a la vida regalada que porten, li llencen en cara la immoralitat del seu treball. Però, no perquè aquest treball sigui immoral, sinó perquè ara ho sap tota Itàlia i tota Itàlia els assenyala amb el dit.

No sé què li passa al Youtube, que no hi ha manera de penjar el vídeo com de costum. No puc fer altra cosa sinó deixar-vos l'enllaç: Sembla que ja va bé. Per si de cas, no esborro l'enllaç. http://www.youtube.com/watch?v=4SNPcdYUyq8

Ja sabem que l'italià è una lingua facile e divertente, però m'abelleix deixar-vos la traducció de l'últim minut i mig, el colofó del discurs de Pietro a la família i l'escena final, que no tenen desperdici.

Pietro - Escolteu, jo no puc més, estic mort de cansament. Necessito dormir com a mínim una hora. Hauria de tornar a anar-me'n de seguida, avui mateix; tinc un avió a les cinc i deu. He d'anar a col·locar una càrrega de 70.000 metralladores. Esta bé; decidiu vosaltres. Tot el que em direu em semblarà bé. Si voleu realment que jo canvie d'ofici, i que torni al meu antic treball de les bombes hidràuliques, aleshores, no em desperteu, deixeu-me dormir fins demà de matí; si, en canvi, decidiu que he de tornar a sortir, desperteu-me dins d'una hora... A dos quarts de quatre.

[Pietro surt del menjador. La següent escena és al seu dormitori; tot està a fosques fins que entra la minyona a despertar-lo.]

Minyona - Senyor. Senyor!
Pietro - Eh?
Minyona - La senyora m'ha dit que el desperti.
Pietro - Quina hora és?
Minyona - Un quart de quatre.

Pietro - Fins i tot, un quart d'hora abans.

20 d’agost 2008

Il nome della rosa



Tot i que, per al meu gust, se separa molt de la novel·la d'Umberto Eco, el film Il nome della rosa (em permetreu que no el cite en anglès) té detalls que sempre m'han atret. Crec que reflecteix molt bé l'ambient d'una abadia benedictina de principis del segle XIV (i ara els historiadors em deixareu amb les vergonyes a l'aire citant cent o dues-centes incongruències d'allò més elemental) i que mostra bastant bé les relacions entre aquesta orde i les altres que hi ha apareixen: franciscans i dominics.


Pel que fa a la pel·lícula en si, estic enamorat de les escenes de l'escriptorium i, sobretot, de la biblioteca. No sé si m'emociono més veient fra Guillem de Baskerville emocionar-se davant del Beat de Lièbana, o quan surt de la biblioteca en flames carregat amb tots els llibres que ha pogut salvar. Però, en realitat, la gran meravella no ve de la mà de Sean Connery (i mira que tinc debilitat per aquest senyor), sinó de Ron Perlman, descomunal interpretant el paper de Salvatore.


M'han calgut molts anys (i una llicenciatura en filologia) per apreciar la complexitat d'aquest monjo herètic i del seu particular llenguatge, fet de fragments de les llengües que havia conegut al llarg de la seva existència. Una petita torre de Babel en boca d'una sola persona.


I, molts anys després, m'ha fascinat trobar l'altra cara de la moneda en Baudolino, el protagonista de la novel·la (sempre d'Umberto Eco i també d'ambientació medieval) a què dóna nom, un personatge dotat de la meravellosa facultat d'aprendre qualsevol llengua amb què hagi tingut el contacte més superficial. Llàstima que, d'aquesta, encara no n'han fet cap film.


Us deixo, doncs, amb la primera aparició de Salvatore, una piccola scene amb a lot of complexity linguisticae.





18 d’agost 2008

The Wizard of Oz


No sóc especialment aficionat als musicals perquè penso que els números de cant i de ball trenquen totalment el fil de la narració i, a més a més, no conec ningú que vagi cantant i ballant pel carrer. Com a molt, conec algú que parli sol pel carrer; però això no és cap cosa estranya.


I precisament per aquesta manca de realitat, estic disposat a empassar-me un musical si l'argument té a veure amb la màgia. Bé, en El Mag d'Oz, més que no pas de màgia, hauríem de parlar de les al·lucinacions d'una nena (ehem, nena... la Judy Garland ja estava una mica massa "granadeta" per aquest paper) després de rebre un cop de finestra al cap.


Sempre em sorprèn la naturalitat amb que, als contes infantils, es justifica el fet de donar mort al dolent (bé, ni tan sols se'n planteja el dilema moral); en aquest cas, dues pobres i innocents bruixes malvades que no li havien fet cap mal a ningú, pobretes. Avui en dia no es consideraria políticament correcte (mai no sabrem el mal que la "correcció política" està fent a la literatura i al cinema dels nostres dies).


Us en deixo un fragment (una mica llarg aquesta vegada, disculpeu-me) amb dues de les escenes més màgiques de la història del cinema. La primera és una magistral lectura de la bola de cristall, on el Professor Marvel, subtilment, convenç a la bleda de la protagonista perquè torni a casa. La segona és la transició del món real al món màgic: sempre tracto d'imaginar la sensació de meravella que devia produir en el públic de 1939.



15 d’agost 2008

1984


Tot i que a la pel·lícula es perden bona part dels detalls de la societat que s'hi descriu, el film recull bastant bé l'atmosfera anguniosa i opressiva de la novel·la original.



Si no hi som atents, ens passarà per alt el valor subversiu d'escriure un diari, de recordar la veritat oficial d'ahir i comparar-la amb la d'avui, o del sexe. Però hi continuarem reconeixent un estat que s'imposa als ciutadans en tots els aspectes de llurs vides, des de les marques de les cigarretes o de la ginebra fins a la mancança de fulles d'afaitar. Sempre amb la presència d'aquell Big Brother que us mira, que us escruta, que us interroga sobre la vostra fidelitat al partit, al sistema, al líder.



El protagonista, Winston Smith, treballa al Miniver, el Ministeri de la Veritat. La seva missió és senzilla: corregir les notícies aparegudes temps enrere al diari (sense plural: els plurals fan pensar, i el Gran Germà ha dit que pensar és dolent) i corregir-les, adaptar-les al present; així, qui vulgui consultar les hemeroteques, romandrà sempre bocabadat davant dels rigorosos encerts del Gran Germà en totes i cadascuna de les seves previsions.



També, de tant en tant, li toca modificar o esborrar notícies referides a persones que han passat a la categoria de no-persona i que, per tant, hauran de ser oblidades. Perquè, quan el sistema vol acabar amb algú, acaba, també, amb la seva memòria, amb qualsevol vestigi de la seva existència.



Així s'acompleix la terrible dita que obri la novel·la: "QUI CONTROLA EL PASSAT, CONTROLA EL FUTUR. QUI CONTROLA EL PRESENT, CONTROLA EL PASSAT." Una terrible manera de pervertir les paraules de Jesús de Natzaret: "La veritat us farà lliures."














13 d’agost 2008

Morir d'èxit: un perill per als pingüins?

A poc a poc, van apareixent notícies esperançadores sobre l'avanç dels pingüins en el mercat dels ordinadors personals. En el que portem d'any, aquest creixement s'ha accelerat, sobretot per l'aparició dels ultraportàtils de baix preu. Aquests, per motius de competitivitat, l'incluen com a sistema operatiu i surten uns trenta o quaranta euros més barats que els mateixos models quan incorporen Windows XP; sobre uns 300 o 400 € de preu base, el sobrecost es nota molt més que en ordinadors de gama mitjana o alta.

Personalment, penso que aquesta migració cap a plataformes lliures és molt possitiva: a més dels beneficis que experimenta directament l'usuari (estalvi en programari fàcilment mesurable en euros, estalvi en maquinari perquè s'allarga l'esperança de vida dels ordinadors, incidència gairebé nul·la en virus, alts nivells de seguretat davant d'atacs externs, inexistència de programari espia), estan els que, de rebot, afecten a la societat (reducció del cost informàtic en l'administració pública, reducció de les deixalles informàtiques perquè els ordinadors duren més anys, major transparència en els processos d'infoadminstració, major llibertat perquè les comunitats d'usuaris puguin millor el programari, nul·la esclavitud respecte a formats propietaris).

Però... sí, hi ha un però, naturalment; bé, en realitat, em penso que n'hi ha més d'u, però jo només en tractaré aquest. El cas és que, durant molts anys, GNU/Linux ha estat el sistema dels informàtics, dels estudiants d'informàtica i dels estudiosos de la informàtica; vull dir, persones que no veuen els problemes quotidians de l'administració d'un sistema com a simples problemes o molèsties, sinó, a més a més, com una possibilitat d'aprenentatge. És a dir, que els problemes s'acceptaven com a part del joc. I, aquesta disposició d'esperit, l'usuari normal no la sol tenir.

De fet, l'usuari normal (o els usuaris normals que jo he conegut), des d'una concepció màgica de la informàtica (fomentada descaradament pel cinema, que hi troba un autèntic i immillorable deus ex maquina per resoldre qualsevol situació narrativa una mica complexa), té una tendència important a pensar que l'ordinador practica la telepatia i que és capaç d'entendre, no ja el que l'usuari li diu que faci, sinó allò que l'usuari realment vol que faci. Així, si hi ordena imprimir un document de tres-centes pàgines, s'escandalitzarà perquè l'ordinador li ha imprès tres-centes pàgines, i no únicament la que ell estava visualitzant, que era l'única que, en realitat, volia imprimir.

L'usuari normal és molt humà i, així com els humans són animals de costums, l'usuari normal és molt animal de costums: si cada dia engega un determinat programa clicant sobre una determinada icona, el dia que algú esborri la icona preguntarà que per què han desinstal·lat el programa.

L'usuari normal no comprèn el concepte "arbre de directoris"; com a molt, es defensarà si, a l'escriptori, hi ha unes boniques icones que representen cadascun dels discos durs de la màquina amb noms ben descriptius: es marejarà davant de l'arbre de directoris de GNU/Linux, on els discos durs deixen de tenir una existència independent (com passa amb els infants, només li agraden els llibres amb dibuixets).

I, finalment (perquè en algun punt hem de tallar), l'usuari normal està acostumat al Word, i qualsevol processador de text que no s'anomene "Word", li resultarà antipàtic d'entrada (sobretot si les tres característiques de format que coneix apareixen tres icones més cap a la dreta o dues més cap a l'esquerra a la barra d'icones).

En resum, l'usuari normal de GNU/Linux està canviant (està transformant-se en usuari normal a seques, i no és fàcil que l'usuari normal a seques es tranforme en usuari normal de GNU/Linux), i totes aquells intents per disfressar un pingüí de Windows XP, de Windows Vista o de Leopard no són cap pèrduda de temps, sinó que marquen un camí, necessari en molts casos, per a una adaptació el més indolora possible (per més que no ens agradi als que preferim els pingüins sense disfressar).

A més a més, aquest nou usuari de GNU/Linux pot (i està en el seu dret) ser totalment indiferent a la ideologia del programari lliure i les quatre llibertats, a l'esperit de superació i al plaer de l'aprenentatge, i pot exigir, en canvi, la mateixa facilitat i comoditat que està acostumat a creure que té en altres sistemes operatius.

I un perill més: em fa l'efecte que els tècnics de les botigues d'informàtica, en general, no només desconeixen GNU/Linux, sinó que hi són refractaris o, directament, contraris (m'agradaria molt estar equivocat). Així, quan apareixeran els primers problemes, a qui es dirigirà aquest usuari que no està acostumat ni a solucionar res per ell mateix ni a buscar respostes en fòrums o llistes de correu?

Temps de canvis, ja ho crec.

10 d’agost 2008

Adéu a Mahmud Darwix

En realitat, hauria d'haver dit "adéu a l'home que fou Mahmud Darwix", perquè l'únic Mahmud Darwix que jo conec (poc, ho reconec) és el poeta, i si els poetes són, com jo crec, la seva obra, aquest no ens abandonarà mai.

Però els poetes viuen en cossos humans, i aquell, el de la persona Mahmud, ens va deixar ahir, dissabte 9 d'agost, a l'hospital Hermann-Texas Memorial, a Houston, Texas, en no poder superar una tercera operació al cor. No sorprèn que fos precisament el cor a fallar-li, després de ser testimoni, al llarg de tota la vida, de l'opressió a que era i és sotmés al seu poble, Palestina.

Darwix va donar testimoni, amb la seva obra, del dolor del seu poble, però també de la seva esperança i de la seva voluntat de vida i llibertat. Va pagar-ne el preu que ja és tradicional entre els poetes (un dels jocs preferits dels tirans de totes les èpoques) i va ser empresonat repetidament pels seus versos.

Però els versos tenen el poder de sobreviure als tirans i, com que recitar-los és l'únic homenatge raonable a un poeta, aquí us deixo un poema de Darwix que he manllevat del bloc d'Amics arbres - Arbres amics.

L’eternitat de la Figuera de Moro


-Pare, cap a on anem?
-Cap a on ens dugui el vent, fill meu.

Vam abandonar la vall
on els soldats de Bonaparte havien aixecat una talaia
per sotjar les ombres de la vella murada d’Acre.
El pare deia al fill: no tinguis por, no
t’ha d’espantar el xiulet de les bales! Enganxa’t
al terra i no et passarà res. Ens resguardarem
a muntanya, al nord, i tornarem
quan els soldats se’n vagin cap a casa.

-I qui viurà a casa nostra, pare?
-Es quedarà tal com està.

Va palpar la clau com aquell qui palpa un braç
i es va calmar. Tanmateix, en travessar
una tanca de punxes li va dir:
Recorda-ho! Aquí els anglesos van tenir crucificat
el teu pare durant dues nits, sobre les espines d’una figuera de moro,
però mai no va confessar. Et faràs gran,
i explicaràs als qui heretin els fusells
aquesta història de sang i ferro.

-Per què has deixat el cavall sol?
-Perquè faci companyia a la casa,
les cases es moren quan se n’absenten els habitants.

L’eternitat llunyana obre les portes
al carro de la nit. Els llops de l’estepa
udolen a una lluna espantada. I el pare
diu al fill: sigues fort com l’avi!
Enfila’t amb mi a l’últim puig de roures
i recorda: aquí mateix el genísser va caure
del cavall en plena batalla; resisteix amb mi,
que tornarem.

-Quan, pare?
-Demà, o demà passat.

Un matí eixelebrat mastegava el vent
al seu darrere en les llargues nits d’hivern.
Els soldats de Josuè construïen
la fortalesa amb pedres de casa seva
mentre ells dos panteixaven, camí de Canaan:
fill, per aquí va passar un dia Nostre Senyor.
Aquí va convertir l’aigua en vi. Aquí va parlar
a bastament sobre l’amor, recorda-ho demà.
I recorda els castells dels croats,
rosegats per l’herba d’abril
una vegada que els guerrers els hagueren abandonat.



08 d’agost 2008

Star Wars (episodis IV, V i VI)

Tot i que, generalment, la trobem etiquetada com a ciència ficció, per a mi és una opereta espacial; però això no és gaire important, perquè tothom la considera un clàssic del cinema d'aventures, una diversió apta per a tota la família. Això sí, no totes les pel·lícules de la saga estan igual d'aconseguides.

Em sorprèn, en reveure-la, la simplicitat narrativa de la primera (Episodi IV), quasi lineal. De fet, hi podríem definir una línia principal (fugida dels robots amb el missatge de la princesa, adquisició per la família Skywalker, encontre amb Obi Wan, viatge a Albaran, captura per part de l'Estrella de la Mort, fugida cap a la base rebel, batalla final, epíleg) i observaríem com, tret d'unes poques escenes dedicades a Darth Vader, ja no hi ha res més. Aleshores, perquè va tenir tant d'impacte i tant d'èxit?

En canvi, amb el segon film, la narració s'enriqueix amb nous personatges (Yoda, Kalrisian), nous ambients (la ciutat dels núvols, Dagomar), un major pes del principal antagonista (que cal reconèixer que és un dels millors dolents de la història del cinema), però, sobretot, una estructura narrativa més complexa, amb més fils i de major pes. I, sobretot, aquell final obert (què passa amb Solo?) que deixa l'espectador enganxat a la butaca fins al següent lliurement de la saga.

El retorn del Jedi, si us adoneu, ve marcat pel camí interior del jove Skywalker per convertir-se en un cavaller Jedi. Tanmateix, aquest camí (que només aprofundeix un mica en la psicologia del protagonista i de son pare) està acompanyat per una sèrie d'elements que busquen atraure un públic adolescent (moltes aventures i una mica de romanticisme, amb algunes repostes "enginyoses" per part d'un Solo descongelat) i infantil (els extraterrestres de "goma" i els ossets de peluig, amb el seu comportament ingenu). L'èxit comercial de les pel·lícules infantils es basa en una fórmula collonuda: els nens de vuit anys no van al cinema sols, sinó amb els pares, de manera que el pública "pagà" augmenta, com a mínim en un 30%.

I ara que hem retut homenatge a un clàssic de la nostra (o de la meva) joventut, que per alguna cosa ha inspirat la data del Dia de l'Orgull Friqui, anem a desmitificar-lo una mica amb una versió tipus cinema mut que potser ja coneixereu. La coordinació entre la música i les imatges és impressionant.

El que em té preocupat és en Tux: des que ha vist la trilogia, que es passeja per casa vestit d'una manera estranya, i diu no-sé-què sobre canviar els plans per dominar el món per uns altres per dominar la galàxia.

Tux Vader, el terror de la galàxia

03 d’agost 2008

Operació "Pingüí del desert" (o com instal·lar Kubuntu sobre un disc USB)

Novel·la informàtica en vuit capítols

Índex

  1. Com un pingüí pot acabar travessant el desert
  2. Quan les reticències són un mur altíssim
  3. Matar el dolent, salvar el món i rescatar a la noia; d'acord, ens conformarem amb salvar un portàtil
  4. Com en Tux i jo ens vam clavar en un iglú durant deu dies per preparar-nos a la batalla
  5. La satisfacció de veure que les coses funcionen
  6. Com les coses es poden espatllar quan penses que ja has acabat
  7. Més negre i més dolent que el mismíssim Darth Vader
  8. I van ser feliços i menjaren anissos? ja ho veurem...

1. Introducció (o com un pingüí pot acabar travessant el desert)

Tux Touareg

Després de molts dies d'absència, que no d'inactivitat, en Tux i jo tornem per aquí per contar-vos la nostra última aventura: l'operació "Pingüí del desert". Sí, ja sabem que el nom sembla una mica absurd; però, penseu-hi una mica: es tractava d'instal·lar un pingüí a una persona coneguda per la seva afició al desert i als llocs càlids: la Nimue. A més a més, trobar un pingüí al desert és gairebé tan complicat com deixar la Nimue contenta quan hi ha el seu ordinador pel mig, de manera que... Però, bé, anem al gra.

2. Anàlisi del problema i esborrany de solució (o quan les reticències són un mur altíssim)

Desconfiança, reticències...

El punt de partida era un portàtil amb cinc anys d'antiguitat que havia patit un incident amb el disc dur, que semblava haver mort; per fortuna, el van poder ressuscitar, però sense poder garantir quina era l'esperança de vida de la pobra bestiola.

Vistes les possibilitats més senzilles (reparar el disc dur o comprar un altre portàtil), vaig suggerir una tercera via: instal·lar un GNU/Linux en una unitat exterior; això representaria una inversió reduïda que, a més, es podria seguir rendibilitzant després d'adquirir un nou ordinador.

La Nimue, que sempre que escolta parlar de pingüins posa el morro tort, va acabar acceptant la meva proposta; però volia (exigia!) una transició color de rosa: des del primer moment, havia de poder fer-hi tot el que feia amb Windows, i d'una manera molt similar. Això implicava preguntar-li quines coses feia, de quina manera i amb quins programes, i cercar-hi els millors equivalents (els millors per a ella, atenció).http://elitepicturehost.com/up_imgs/img_3a4aee4c834238f4ba5f09dc81e3119c.png I, a més a més, la instal·lació s'havia de poder fer en un matí o en una tarda, i havia de sobrar temps per configurar-li els programes més delicats i per explicar-li com funcionaven les coses bàsics (encara gràcies que no em va exigir presentar-me a fer-li la instal·lació amb un tutú de color rosa salmó i sabatilles de ballet).

3. Concreció dels objectius a aconseguir (matar el dolent, salvar el món i rescatar a la noia; d'acord, ens conformarem amb salvar un portàtil)

La missió de sempre: matar el dolent, salvar el món, rescatar a la noia

Després de dubtar entre instal·lar-li una Slax o una Ubuntu, em vaig decidir per aquesta última, molt més amigable per als debutants i amb una comunitat d'usuaris en català sempre disposada a orientar els nouvinguts i a respondre les seves consultes. El problema era que no l'havia instal·lat mai sobre una unitat USB; seria qüestió d'investigar-ho.

Finalment, després que l'amic Cubells m'assegurés que l'operació era perfectament factible, vaig tenir clar que, entre les diverses possibilitats que ens ofereix la família Ubuntu, a Nimue li agradaria Kubuntu, que duu un escriptori Kde d'allò més estètic.

Es tractava, doncs, de fer una instal·lació de la Kubuntu sobre un disc dur extern que, en realitat, es comportaria com un disc fix. Això implicava una partició arrel (/), una partició /home i una partició swap. A més, calia intentar afegir-hi una partició FAT32, cosa que permetria usar el disc com a extraïble normal amb qualsevol Windows (no tinc experiència amb la creació de particions NTFS des de GNU/Linux, per això vaig optar per l'antiquat i limitat FAT32). Per tant, quatre particions (primàries).

Afortunadament, no calia escalfar-se gaire el cap per triar els programes, perquè eren bastant normals (res de càlculs d'integrals trigonomètriques inverses ni de límits tetradimensionals amb nombres imaginaris o irracionals quan x tendeix a infinit). En cas de dubte, sempre es podia consultar alguna de les nombroses taules d'equivalències que hi ha a la xarxa.

Si unim els punts anteriors i hi formem un dibuix Cal ser un geni per satisfer tots els desitjos de la Nimue(com en aquells passatemps infantils), veurem que, a més a més, calia evitar (o minimitzar tant com fos possible) els imprevistos, cosa que m'imposava la necessitat d'adquirir experiència en un tipus d'instal·lació que no havia fet mai.


4. Estratègia de preinstal·lació (o com en Tux i jo ens vam clavar en un iglú durant deu dies per preparar-nos a la batalla)

Com que la cosa es presentava difícil i no sabia quin tipus de dificultats hi trobaríem, ni quantes ni de quina magnitud, em vaig tancar en un iglú amb el meu ajudant, en Tux, a fer els preparatius: una mena d'assaig general (i el que ve a continuació és un rotllo "una mica" tècnic).

En primer lloc, vam baixar la versió més recent de Kubuntu (8.04.1) i, amb l'ajut de l'UCK (Ubuntu Customizer Kit), hi vam incloure els arxius de les traduccions al català. D'aquesta manera, vam obtenir una versió actual i catalanitzada (tant l'instal·lador, com els programes, els correctors ortogràfics, els menús del sistema...) que vam batejar amb el bonic nom de "Kubuntu 8.04.1 desktop-i386 Catalan Remix - Nimue Edition", la vam gravar a un CD i ho vam celebrar amb una ampolla de cava.

A continuació, connectant al meu portàtil un disc del mateix model que hauríem d'emprar, vam començar per fer una primera instal·lació una mica més senzilla de la que pensàvem (és a dir, sense incloure-hi la partició FAT32). Per particionar el disc, hi vam emprar el GParted des de PartedMagic. Vam instal·lar Kubuntu seguint el procediment ja habitual de 6 passos. La segonaAl pas quart, vam fer la distribució de les particions manualment i, al darrer, vam triar les opcions avançades per tal d'instal·lar el GRUB en /dev/sdb (hd1) i no carregar-me l'MBR del meu disc dur. Vam reiniciar, vam veure que engegava perfectament des del disc USB i ho vam celebrar amb una ampolla de cava.

Durant uns quants dies vam fer servir aquesta instal·lació de manera gairebé ininterrompuda: cap problema. Vam anar personalitzant-la i instal·lant-hi programes en vista a crear-ne un repositori amb l' APTonCD; així, els instal·laríem a l'ordinador de la Nimue amb un mínim de temps. Després de més d'una setmana, no hi vam tenir ni la més mínima contrarietat, cosa que ens va encoratjar a intentar un segon nivell de dificultat: fer una altra instal·lació amb una partició més que pogués ser llegida i escrita des del Windows i que facilitaria l'intercanvi d'informació entre tots dos sistemes (la famosa partició FAT32).

Així, i aquesta volta amb el disc de la Nimue, vam fer quatre particions i les vam estructurar com podeu veure tot seguit:


PARTICIÓ   FORMAT  PUNT DE MUNTATGE

/dev/sdb1   fat32    /media/magatzem
/dev/sdb2   ext3     /
/dev/sdb3   ext3     /home
/dev/sdb4   swap

Vam instal·lar normalment, vam reiniciar, vam arribar al menú del GRUB (que havia reconegut, també, els altres sistemes que tinc al portàtil) i, en triar l'opció del sistema que acabàvem d'instal·lar, ens va mostrar un bonic error 15:


Error 15: File not found

Press any key to continue...








I no ho vam celebrar amb cap ampolla de cava...

Anaven els intrèpids instal·ladors, en Tux i en Giorgio, a quedar-se palplantats davant de la pantalla negra i a donar-se per vençuts? Nooooooo! Després de repetir l'operació per veure que no es tractava de cap error accidental, i tot i que experiències anteriors demostraven que l'ordre de les particions no tenia per què afectar al gestor d'arrencada GRUB (recordeu aquest nom), vam provar a deixar la partició FAT32 en quarta posició, vam instal·lar una vegada més, vam reiniciar i... ho vam celebrar amb una ampolla de cava!

5. Procés d'instal·lació (o la satisfacció de veure que les coses funcionen)

Sense cafè, els ordinadors no s'engeguenAmb els deures fets i el CD de la Kubuntu 8.04.1 desktop-i386 Catalan Remix - Nimue Edition sota el braç, en Tux i jo ens vam plantar a ca la Nimue un dimecres de matí. Ella, de bona amfitriona, ens va convidar a cafè i a sardineta fresca (mmm... a qui dels dos va mimar més?). Després de xerrar una estona, ens vam posar a la feina. I tot va anar com la seda! Bé, més o menys.

Amb el disc USB ja formatat, i després de comprovar que el Windows podia llegir la partició que havíem reservat com a magatzem, vam realitzar una instal·lació extremadament normal des del LiveCD de la Kubuntu. Els únics moments que van requerir una mica de concentració van ser l'assignació de les particions (el quart pas, que vam fer manualment) i disposar el GRUB en el MBR del primer disc dur (hd0) en el sisè pas, perquè no em fiava que aquella màquina pogués arrancar des de la unitat externa. Després d'uns minuts, vam reiniciar i allà estava el bonic escriptori Kde donant-nos la benvinguda... i sense deixar-nos usar els accents, un bug que ja és tradicional en Kde i que vam solucionar reconfigurant les locale (gràcies, Moniqueta i Jorditus).

6. Post-instal·lació i alguns imprevistos (o com les coses es poden espatllar quan penses que ja has acabat)

El següent pas també era una novetat per a mi: havia preparat un repositori amb l'APTonCD, amb els programes que havia anat instal·lat en el meu Kubuntu USB; però seria la primera vegada que tractaria d'instal·lar, a un altre sistema, els paquets que havia recollit així. Vam instal·lar APTonCD, el vam executar, vam triar l'opció de restaurar, vam buscar l'iso amb els paquets (que havia deixat a la partició FAT32) i, sense cap problema, vam instal·lar els paquets, tots, en cosa de pocs minuts.

I vam arribar, per fi, a la part divertida: mostar a la Nimue on estaven els programes més importants i com fer les operacions més bàsiques, com ara afegir nous programes, escoltar música, navegar i, la més important de totes: canviar el fons de l'escriptori. I va ser aquí, quan ja portàvem una bona estona, molta estona, treballant normalment, quan ens vam veure les cares per primera vegada amb l'inesperat, misteriós i terrible...

7. GRUB Error 21 (Més negre i més dolent que el mismíssim Darth Vader)

De sobte, la pantalla es va congelar, el ratolí i el teclat no responien. Vaig pensar que havíem esgotat la capacitat de la RAM i que el sistema estava ocupat escrivint en la swap, que seria només cosa d'un instant. Però, no. Durant un parell de segons vam veure la pantalla distorsionada, amb unes ratlles horitzontals, de colors. I, després, l'obscuritat:

GRUB Loading stage1.5.

GRUB loading, please, wait...

Error 21








La cariua de la NimueLa cariua de la Nimue era un poema: després del que li havia costat decidir-se a provar el canvi, després de tot un matí de pacients operacions davant del teclat, després d'haver superat una sèrie de petits obstacles i quan ja semblava que ja ho teníem tot fet... allò!

Però la meva expressió no ho devia ser menys: se m'havien posat les neurones de punta! A veure, senyores i senyors: hem dit que el GRUB és un gestor d'arrencada, només funciona durant uns pocs segons en iniciar l'ordinador. Després que aquest s'engega i fa unes comprovacions per saber de quines peces es composa, llegeix la primera pista (MBR) del primer disc dur, on hi ha la informació de en quin lloc concret es troba la resta del gestor, el GRUB, al que passarà el control. La meva cariuaEl GRUB ens mostrarà un senzill menú des d'on triarem amb quin sistema operatiu volem arrencar, l'engegarà i aquí s'haurà acabat el GRUB, no tornarà a executar-se fins que tornem a iniciar la màquina. Aleshores, què c0|10#$ feia en marxa i cometent errors després d'hores d'engegat el sistema?!

Afortunadament, la xarxa va plena d'apunts de gent que ha tingut els mateixos problemes que tu, els ha solucionat i hi ha penjat una petita explicació per ajudar els que venim darrere. I així, als pocs minuts, vam superar aquell darrer problema i la Nimue es va quedar, contenta i feliç, teclejant cosetes en aquell escriptori Kde tan apanyat.

8. Conclusió (i van ser feliços i menjaren anissos? ja ho veurem...)

Arribarà la intrèpida Nimue a convertir-se en una pingüineta de pro? O tornarà a caure en el costat obscur de la força? Trigarem algun temps en saber-ho, però jo hi tinc confiança: la Nimue es creix davant dels nous reptes i, d'altra banda, superat el procés traumàtic de la instal·lació, Kubuntu ofereix un entorn sumament amigable, així com una col·lecció de programes que cobreixen amb escreix les necessitats de la immensa majoria dels usuaris.

A més a més, el procés m'ha servit per constatar que, efectivament, es pot instal·lar una distribució Ubuntu en un disc dur extern, cosa que ens ofereix, com a mínim, les següents aplicacions pràctiques:

  • prolongar la vida d'un ordinador vell que no volem reparar (aquest cas);
  • provar el funcionament d'un sistema GNU/Linux sense haver de defenestrar el sistema operatiu de l'Imperi (per als indecisos);
  • oferir un camp de proves sense risc per qui vol experimentar amb altres distribucions o amb altres configuracions (per als que no ens cansem de buscar, comparar i, si trobem alguna distribució millor... instal·lar-la!);
  • ampliar les capacitats d'un ordinador a qui sembla haver-s'hi encongit el disc dur (i aquesta em vindrà de perles).

En fi, que de poc em despiste i us deixe sense conèixer l'autèntic protagonista de la història, el famós Catxarrico de la Nimue (al costat del disc USB que, ara sí, allotja una tribu de pingüins, i lluint, orgullós, una pila d'enganxines revolucionàries):

El protagonista de la novel·la

Ehem, que sí, que diu en Tux que aquest post ha quedat una mica llarg; però: com punyetes podia resumir aquesta novel·la?