Il nome della rosa

Tot i que, per al meu gust, se separa molt de la novel·la d'Umberto Eco, el film Il nome della rosa (em permetreu que no el cite en anglès) té detalls que sempre m'han atret. Crec que reflecteix molt bé l'ambient d'una abadia benedictina de principis del segle XIV (i ara els historiadors em deixareu amb les vergonyes a l'aire citant cent o dues-centes incongruències d'allò més elemental) i que mostra bastant bé les relacions entre aquesta orde i les altres que hi ha apareixen: franciscans i dominics.

Pel que fa a la pel·lícula en si, estic enamorat de les escenes de l'escriptorium i, sobretot, de la biblioteca. No sé si m'emociono més veient fra Guillem de Baskerville emocionar-se davant del Beat de Lièbana, o quan surt de la biblioteca en flames carregat amb tots els llibres que ha pogut salvar. Però, en realitat, la gran meravella no ve de la mà de Sean Connery (i mira que tinc debilitat per aquest senyor), sinó de Ron Perlman, descomunal interpretant el paper de Salvatore.

M'han calgut molts anys (i una llicenciatura en filologia) per apreciar la complexitat d'aquest monjo herètic i del seu particular llenguatge, fet de fragments de les llengües que havia conegut al llarg de la seva existència. Una petita torre de Babel en boca d'una sola persona.

I, molts anys després, m'ha fascinat trobar l'altra cara de la moneda en Baudolino, el protagonista de la novel·la (sempre d'Umberto Eco i també d'ambientació medieval) a què dóna nom, un personatge dotat de la meravellosa facultat d'aprendre qualsevol llengua amb què hagi tingut el contacte més superficial. Llàstima que, d'aquesta, encara no n'han fet cap film.

Us deixo, doncs, amb la primera aparició de Salvatore, una piccola scene amb a lot of complexity linguisticae.