27 de juny 2007

Destí incert

Visita sorpresa (o quasi) al que, durant almenys dos anys, serà el meu poble. Primer, parada i fonda (fonda, hostal, pensió, hotel de moltes estreles i un parell de llunes) a ca la Nimue, que és molt considerada amb aquest inconscient carnívor i no em porta a sopar a un vegetarià (gràcies, gràcies!). Els postres, descomunals: la xocolata se'ns eixia per les orelles.
Feia molt de temps que no ens trobaven, i vam parlar de mil coses. Com de costum, ni ella em va entendre, ni jo a ella; però ja hi estem acostumats i ens ho vam passar molt bé.

Aquest matí, després de deixar la Nimue a la porta de la seua fàbrica de mandonguilles, he agafat carretera i manta (bé, no, manta, no; però aquesta és una altra història) i en pocs minuts he arribat al meu destí. Solemne paraula, destí; bé, hauria de dir "destinació definitiva", però com que dins de dos anys, si el lloc no m'apanya, podré tornar a demanar en el concurs de trasllats, doncs em sembla massa fantasiós.

El poble, moníssim. Crec que les muralles, que ja no hi són, però que es poden reconèixer en traçat dels carrers de la part antiga, devien ser d'origen romà. Hi alguns antics edificis que encara conserven arcs medievals. Però, el que més m'ha agradat, és la bonica col·lecció d'edificis modernistes que hi ha, alguns amb façanes realment encisadores. Llàstima que, a primera vista, sembla impossible trobar-hi res de lloguer (i em conformava amb un edifici normal, no el demanava modernista).

Després m'he deixat caure per la meua fàbrica d'hamburgueses. Té uns deu anys i encara no l'han arrasada, bon senyal. La impressió no ha estat ni bona ni dolenta: sense hamburgueses, una fàbrica d'hamburgueses resulta, fins i tot, simpàtica, acollidora; ja veurem a setembre. Els altres escorxadors no semblen massa afectats per la sang que se'ns apega a la pell en la nostra bruta feina; serà, supose, perquè les mesures higièniques funcionen moderadament bé.

De tota manera, tot m'ha semblat, encara, massa gran: el poble, la fàbrica. És més que probable que, dins d'un parell d'anys, em busque un poble més petit amb una fàbrica més petita, en mig dels Pirineus, en algun lloc on la neu crie bons pernils. Serà qüestió de mirar-ho amb temps.


Powered by ScribeFire.

01 de juny 2007

Definitivament, la definitiva

Ja és oficial: el concurs de trasllats m'ha atorgat plaça en propietat en un poblet de Tarragona i, el curs que ve, seré un professor "normal". O, al menys, això espere.

IES

Ja fa més de sis anys que em guanye la vida fent de professor de valencià. Al principi, em vaig sentir molt il·lusionat; per la nòmina, més que res. Però aviat vaig observar que els professors de la meua especialitat no erem, no som, "normals". Pel simple fet de ser el que som, resultem sospitosos de catalanisme, un dels pecats capitals al País Valencià. I, ja se sap, la veda del catalanista està alçada tot l'any.

Que alguns alumnes diguen ximpleries sobre el tema, no em preocupa: són adolescents, estan en l'edat. Que alguns pares diguen ximpleries sobre el tema, ho comprenc: la major part no són sinó adolescents envellits. Que conselleria faça el ximple el cent per cent del temps, no em sorprèn: dels polítics, no se'n pot esperar cap altra cosa —i d'aquests polítics, menys encara—. Però que alguns companys de treball es mostren més estúpids que molts alumnes, pares i polítics és cosa que em trau de polleguera. Així, fart d'envejar els problemes dels professors "normals", i com que no m'abellia canviar d'especialitat, fa mig any que vaig decidir canviar d'autonomia.

A setembre, doncs, encetaré la meua nova vida com a professor de català a Catalunya. Esperem que siga més tranquil·la i més equilibrada que l'actual, i poder prescindir de les visites al psiquiatra.