26 de desembre 2006

Opera 9.1





Opera Software



Tot i no ser Programari Lliure al cent per cent (no és de codi obert), Opera és un navegador gratuït amb alguns detalls molt interessants. A mi, per exemple, m'atrau la comoditat amb que gestiona els "fils" (RSS, Atom; és a dir, el sistema que avisa de les actualitzacions dels vostres blocs, per fer-la breu). A més, és ràpid, segur (però, hi ha alguna cosa segura en la xarxa?) i estable.



També té un gestor de descàrrega molt eficient, que us pot estalviar haver d'instal·lar un programa de l'estil del GetRight. Té un bon grapat de barres d'eines fàcilment configurables, però encara són més sorprenents les prestacions dels panells laterals: un arxiu per a les vostres anotacions personals (tipus post-it), o el llistat complet dels enllaços de la pàgina que esteu visualitzant, entre d'altres possibilitats.



Està disponible per a un fum de plataformes i és molt fàcil afegir-li un idioma conegut baixant l'arxiu corresponent (no, mecatxis, no està el català...).



En certs aspectes, continue preferint el Firefox (que és molt més configurable, per exemple), però sempre és millor que l'Explorer. Ah!, i té un menú per a importar els favorits d'altres navegadors, per a facilitar el canvi.





powered by performancing firefox

23 de desembre 2006

Vacances!

Després d'haver sobreviscut a l'hidra mutant de mil caps i cap cervell, vet ací el Tux i jo que tornem a la xarxa amb moltes ganes de guerra. Dic jo que serà per compensar la sobredosi de pau embafant que estem patint aquests dies. I és que Tux portava ja setmanes estirant-me de la capa amb el bec per tal que posés una mica al dia aquest bloc, que provés les noves característiques de Blogger i que mirés de fer funcionar les categories. Aquest article en portarà dues, i, si funciona, ja no ens caldrà tindre L'aventura del pingüí en un bloc separat, tot podrà anar junt i serà més senzill. A més, com que encara no hem trobat una alternativa suficientement potent per al w.bloggar (editor de blocs que alguns ja coneixeu) en l'entorn Linux, doncs anem a aprofitar per algunes proves més amb el Performancing, una extensió del Firefox que sembla bastant completa (i ben poc modesta, perquè sempre firma els articles que es publiquen amb ella). Per cert, que diu el Tux que aneu amb compte,
que s'ha escapat l'home del sac...

powered by performancing firefox

Insistim: U, DOS, U, DOS...

u, dos, u, dos...

Provant, provant...



powered by performancing firefox

28 d’octubre 2006

Tancat per treball

Sí, ja ho sé, hom acostuma a dir "tancat per vacances", però no és el meu cas. Ja us havia contat que, per coses de la feina, he hagut de canviar de domicili, de manera que estic sense Internet; i "a la fàbrica", és veritat, tinc connexió, però sempre vaig de bòlit i, la veritat, no abelleix posar-se a postejar. Total, que tanque la paradeta temporalment. Sí, sí, tornaré, més endavant; a més, de tant en tant em passejaré pels vostres blocs -us note molt a faltar, tot s'ha de dir-; però trobe que necessite fer una llarga pausa, dedicar el temps lliure a altres activitats que tenia un poc oblidades. Una abraçada a totes i a tots.

23 de setembre 2006

El dia que vaig salvar la vida a Elvis

Alguns pares no saben triar els noms dels fills Diuen que la vida del professor de secundària és monòtona, grisa i avorrida. Ja m'agradaria, ja, perquè des que vaig entrar en l'empresa ara fa un sexenni (un sexenni i dos triennis, això sona molt bé; espere que els cèntims sonen millor!), les he vistes de tots els colors, o quasi. Primer, van ser el gitanos, que, afortunadament, em protegien dels paios (gràcies, Richard i Joaquín, estigueu on estigueu). Després, va ser un cap d'estudis la mar de simpàtic que em va fer un horari barrejant grups del nocturn i grups del matí (tres mesos de baixa, amb assistència psiquiàtrica i tot; per sort, el psiquiatra, al final, em va donar l'alta tot dient-me que ja no hi havia perill; però no va especificar si per a mi o per als alumnes... bé, no té gaire importància). L'any següent, un centre que vam haver de desmuntar, traslladar als barracons, tornar a muntar, tornar a desmuntar, traslladar al nou centre. A continuació, una altra operació de desmuntatge, però sense barracons... només que ara treballàvem pels matins en un centre i per la vesprada en un altre, cosa molt pràctica que t'impedeix saber on tens els llibres o les notes o el que siga que més necessites en aqueix moment; i ara... Azkaban. Azkaban, la Sibèria dels professors de Valencià, allà on el País Valencià es converteix en un híbrid entre Múrcia i la Torre de Babel, en realitat, no està tan mal. Sempre que no et quedes a viure a la Vella Torre, és clar, on trobar un cambrer que parle castellà és una aventura digna d'Indiana Jones (en català, és millor no intentar-ho). Per fortuna, en el meu centre de concentració d'enguany (i per molts anys, em pense), contem amb un director sensible al tema lingüístic; tal volta és l'únic d'aquesta espècie al sud del Segura (si és que, en el fons, sempre he sigut un mimat de la deessa Fortuna). I aquest director tan valent m'ha assegurat, des del primer dia, que vol acabar amb l'exempció del Valencià. I vostés em diran: "Signor Giorgio, que és això de l'exempció del Valencià? Vol dir que els valencians, en una comarca valenciana, són considerats ésser exepcionals i dignes de protecció com els coll-verds de la Marjal o les anguiles de l'Albufera?" Ai, fills meus, què més voldria jo! L'exempció de Valencià és el dret que tenen els estudiant de primària, secundària i batxillerat del País Valencià a no estudiar la seua llengua pròpia, dret que s'exerceix complimentant un formulari quan es matriculen, formulari que va a Conselleria d'Educància, conselleria que segella el document i que en genera un altre que diu que sí, que d'acord, que el xiquet o la xiqueta en qüestió no cal que estudien valencià aquell curs, i Déu nostre sinyor els conserve la salut. Dret que, en aquest centre, exerceixen "només" el 65 % dels alumnes. I vostés em diran: "Signor Giorgio, i què fan el alumnes exempts del Valencià durant l'hora de Valencià?" I jo, si no tingués pèls en la llengua, els diria "Donar pel sac!"; però, com que sóc una persona educada i fina, el diré "Introduir, per fortuna metafòricament, tota classe d'objectes introduïbles i no introduïbles pel recte del professor o de la professora de Valencià, generalment interins, que, pels seus molts i gravíssims pecats en vides anteriors, han merescut aquest castic." (Els cas dels professors amb plaça definitiva, com ara el meu, deu obeir a pecats molt, però molt, molt, molt més greus.) El problema, però, no acaba ací: açò és només el principi. Perquè la Conselleria d'Educància, com ja hauran deduït vostés, és un organisme oficial configurat per buròcrates i funcionaris que tenen el costum de ser metòdics i de resoldre un expendient darrere de l'altre, sempre en ordre segons han arribat, i sense sofocar-se. És a dir, que normalment la Conselleria d'Educància resol aquelles peticions d'exempció cap a la fi del curs. I vostés em diran: "Signor Giorgio, i quina és la situació dels alumnes mentre arriba la concessió de l'exempció? Què fan aquests alumnes al llarg de quasi tot el curs, després d'haver demanat l'exempció i abans que aquesta arribe? Perquè, mentre Conselleria d'Educància no conteste, se suposa que no estan exempts. O sí? " Doncs, no, tenen vostés raó: tècnicament, administrativament, jurídicament, legalment, mentre Conselleria d'Educància no piula, ací (vull dir, a cap centre educatiu del País Valencià) no hi ha cap exempt. I vostés em diran... I jo els diré que sí, que tenen raó, que els alumnes que han demanant l'exempció però que encara no han rebut resposta de la Conselleria d'Educància, no estan exempts de res i tenen la mateixa obligació que els altres de seguir les classes de Valencià, ni que siga adaptades a un nivell que es considera zero, o negatiu. Però vagen, vagen vostés a explicar-lo-s'ho i veuran on els envien. Sí, allí, exactament allí; o tal volta un poc més a la dreta; sí, ara, justet. I així arribem al cas que ens ocupa. Un professor de Valencià, no direm noms, direm, per exemple, Giorgio G., o no, espera, direm G. Grappa, que és més discret, s'atreveix (imprudent!, atrevit!, suicida!) a fer classe de Valencià durant l'hora de Valencià. I què observa? Doncs que alguns alumnes passen de tot i no copien absolutament res de l'explicació. Aleshores, recordant les instruccions rebudes durant el claustre (sí, els instituts, com els convents, tenen claustres), els informa que qui no realitze la faena durant la classe, l'haurà d'acabar durant el pati. Aaaaaah! Si haguéreu vist els bolígrafs llançant fum! Quina meravella! Els full s'omplien com per sortilegi! Tots? Nooooooo! Què us havíeu pensat? Entre els adolescents, encara s'estila allò de la resistència, i quatre alumnes, dos xics i dues xiques, van dir que ells eren massa xulos per a rebaixar-se com els altres, que els havien demanat l'exempció per no fer Valencià, no per l'assignatura com tots els demés. I així van quedar les coses, fins que el timbre va sonar i tots van voler eixir al pati. El professor suicida, que ja havia comprovat qui sí i qui no havien fet la faena, els va dir que no els valien bromes, els va repetir per enèsima volta que allí, mentre la Conselleria d'Educància no contestara, no hi havia cap exempt, i es va armar el Betlem (de Tirisiti, perquè allò era un fangar que no s'entenia res, però sense Sant Jordi). Van eixir tots, tret del professor i els quatre mosqueters, o moscardons, que no van fer ús de trabucs ni d'espases perquè no en portaven, que, de no ser així, no sé com hauria acabat la cosa. Enfrontaments, insults, amenaces. I, en vista que el professor continuava exigint-los una cosa tan inaudita com era fer els exercicis que havien fet els seus companys, un dels xiquets, anomenat Elvis (us ho jure per... Tux!), va fingir que es llançava per la finestra: va traure una cama fora, i més de mig cos. El professor, que ja feia estona que s'esperava alguna cosa semblant o pitjor, el va mirar amb cara de "llàstima que estem en la planta baixa, cabró", i, dos segons després, va deixar de mirar-lo per continuar prenent notes en la llibreta. Elvis, que havia tractat de provocar un atac de pànic en el professor per tal d'obligar-lo a fer marxa enrere, en veure que aquest l'ignorava, i en veure, també, que tres metres d'alçada feien més por del que semblava, va tardar trenta segons en tornar a l'aula de "cos complet i sense fractures", amb la qual cosa, el professor, que ni tan sols quan va ser atacat per un doverman havia passat tant por, va respirar tranquil, sense que el quartet se n'adonés: estava clar que el xiquet no tenia intenció de tirar-se de dalt a baix; però qualsevol intent de convèncer-lo per tornar a entrar, simplement pel fet de distraure'l, el podria haver fet caure al buit, i, si no perdre la vida, probablement s'hauria trencat una cama o un braç. Sí, ja sé, d'ací a dir que li vaig salvar la vida a Elvis, hi ha un món. Però no sabeu com m'alegre de no tindre cap alumna que es diga Marilyn. De moment.

02 de setembre 2006

No hi havia per a tant!

Hola hola hola! Per als que no em coneixíeu encara, sóc el Tux, i per als que sí em coneixíeu, sóc el Tux. El Giorgio, que aquests dies estava una mica alterat i que ara està molt cansat (cuentitis), ha delegat en mi la feina d'ajornar-vos sobre totes les coses que li estan passant aquest principi d'any (perquè, eixa és un altra, s'ha empenyat a dir que ahir era cap d'any!), i que, quan es trobe més tranquil, ja continuarà ell donant-vos la llanda. Anem per feina, doncs.

És el cas que el Giorgio, des que es va assabentar que, enguany, treballaria a les platges d'Alacant, en lloc de pujar-se per les parets d'alegria —com hagués fet qualsevol madrileny—, es va posar tot trist i plorós, i, teatrero com és ell, es passejava amunt i avall per la casa, amb uns grillons a les monyiques i una cadena amb bola al turmell (tot de pacotilla, és clar), recitant amb veu tètrica aquells versos que diuen
Deserts d’amichs, de bens e de senyor, en estrany loch y en stranya contrada...
Tot un cas. Total, que ahir divendres, de matinada fosca, aprofitant que un servidor dormia com un angelet amb esmòquing, em va entaforar dins de la motxilla i cap al sud que ens n'anem tots dos, ell, forçat, i jo, per força. I després de pegar algunes voltes, vam arribar a Azkaban.

Si haguereu vist quina rebuda! Estora roja, pluja de pètals de roses, una safa d'argent per rentar-nos les mans, els alumnes ovacionant-nos, tota la plana major de l'institut ben elegant, l'alcalde, el regidor de cultura, el subdelegat de conselleria... No haguera estat mal, veritat? Doncs, no, no hi havia res de tot això; però tampoc no ens van clavar en cap calabós, ni ens van carregar de cadenes ni res de res. El Giorgio que entra en un despatx, amb cara moixa, i al cap d'una estona, me'l sent que es posa a cantar "vesprades festa, vesprades festa, vesprades festa!" I un poc més endavant, cantava "i sóc jo l'amo, i sóc jo l'amo, i sóc jo l'amo"; i açò, tot i que després m'ho va explicar, no ho he acabat d'entendre, però sembla que està content perquè l'han fet "l'amo del calabós" (o era el màster de l'univers? ai, no sé).

I després estava tant content que em va portar a una platja que estava així:
La platja d'Azkaban

I jo m'ho vaig passar la mar de bé jugant amb els altres pingüinets! I el Giorgio, al final del dia, feia un gest als llavis que no sé si era un somriure o que li feia mal la panxa: com que no somriu mai...

30 d’agost 2006

Azkaban

La vella torre d'Azkaban

Ja és inevitable. Despús-demà, 1 de setembre, primer dia de l'any per a mi des que tinc memòria, em tancaran a la vella torre d'Azkaban. Allà, uns éssers no tan poderosos com els Demèntors, però no menys cruels, faran el que podran per xuclar-me l'ànima. Al llarg de deu mesos, em sotmetran a totes les tortures imaginables, amb l'objectiu de doblegar el meu esperit i fer-me embogir. Ignoren, pobres, que fer embogir un boig és impossible.

Dubte que em deixen connectar-me a Internet des de la cel·la, de manera que haureu de perdonar la meua absència involuntària, el meu silenci. M'emporte, al cor, el vostre record, les vostres paraules, i aquesta memòria em farà fort quan se m'acosten, esgarrifosos, aquells fantasmes del terror i de la tristesa. Tal volta, de tant en tant, podré enviar-vos algun missatge amb el meu Patronus. El reconeixereu, té l'aspecte d'un pingüí panxudet.

Envieu-me xocolata.

17 d’agost 2006

Tux

Al final he decidit publicar també ací els articles de L'aventura del pingüí que no siguen de caràcter tècnic. (Sí, Nimue, sí: es pot parlar d'informàtica sense tocar-ne aspectes tècnics, enrevesats, diabòlicament matemàtics... I crec que pot ser interessant.)


Oi que és una monada?

Deixar de banda el programari que venim utilitzant des de fa anys (a pagament, en teoria) i substituir-lo per altre, equivalent, gratuït, és una decisió que ni tan sols l'usuari domèstic pot prendre a la babalà: la quantitat d'imprevistos que podem patir, i de costos "invisibles" (hores invertides en el canvi, en l'aprenentatge dels nous programes), és major del que sembla.

I si aquest procés és tan complicat i comporta tants i tants problemes, per quina raó hauríem de deixar de treballar amb Windows i canviar a, això, com és diu? Linux?

La finalitat última de L'aventura del pingüí és respondre a aquesta pregunta; això vol dir que no espereu que ho resolga tot en aquest primer article! Però si que us diré la primera de les raons per al canvi: la mascota del Linux és aquest simpatiquíssim pingüí, i, a veure, qui es pot resistir a l'encant del pingüí? Eeeeeeh? Aneu, aneu i compareu-lo amb la insulsa icona de la finestreta!

Ho veieu! Si és que no hi ha res com tindre arguments sòlids... Per cert, el pingüí es diu Tux.


publicado con Flock

16 d’agost 2006

L'aventura del pingüí

Ja he comentat en alguna ocasió que, des de fa temps, estic fent servir programari lliure i que, en els últims mesos, havia començat a fer provatures amb el Linux. Fa temps, també, acarone la idea d'escriure sobre aquest tema, de contar les meues experiències (aventures?) en aquest camp; tanmateix, trobe que es tracta d'un argument massa especialitzat per a tractar-lo en aquest bloc, de manera que he decidit d'obrir-ne un altre amb aquest mateix títol: L'aventura del pingüí. Hi esteu convidats.

14 d’agost 2006

Provatures amb JustBlogIt

Aquesta és una prova de creació de post amb l'extensió JustBlogIt del Firefox. Si arriba a publicar-se, l'esborraré immediatament. Perdona les molèsties. ------------------------------------------------------------------------------ Bé, doncs sembla que sí que ha funcionat. A més, m'ha resultat més àgil que la publicació des de la pàgina web de Blogger (tot i que no tant com amb el programa Bloggar, que és el que faig servir normalment). Aquesta provatura està relacionada amb el fet que, per motius que explicaré més endavant, ara mateix no estic treballant sobre Windows (que és on funciona el Bloggar), sinó sobre Ubuntu (una comodíssima versió de Linux on no dispose, de moment, d'un equivalent al Bloggar). Crec que deixaré aquesta entrada, de moment, per tal de continuar fent-hi proves. (En realitat, l'única cosa que fa és engegar el BlogThis! una mica més de presa.)

31 de juliol 2006

Trobades blocaires

Com que la Nimue ja ha tingut la gentilesa de dedicar-hi un post, jo em limitaré a publicar un parell de fotografies ben maques per il·lustrar els esdeveniments.

Barcelona, divendres 28 Namaga, Nimue, Petita Criatura i Giorgio
Girona, dissabte 29 Isnel, Frederic, Omar, Kijaçaps, l'Oleguer (iep! se'ns han colat dos comentaristes sense bloc!), Acollida, el Grumet, el Lloro, el Capità, Init, Nit, Namaga, Nimue i Giorgio. I moooooolts amics que s'ho estan pensant, això dels blocs.
PS: Hi ha coses que no es poden contar ni descriure ni fotografiar... ni tan sols imaginar!

29 de juny 2006

Primera cursa dels arbres i dels castells del Camp de Túria (I)

Mai no havia parlat en aquest lloc d'una antiga afició meua: les curses a peu. Fa més de deu anys que, per circumstàncies de la vida, ho vaig deixar, tant en la faceta de corredor popular com en la d'organitzador i col·laborador d'aquesta mena de saraus. Només una idea tan genial i un desafiament tan engrescador com el de la Cursa dels arbres i dels castells del Camp de Túria em podien traure de la meua letargia i dur-me, una vegada més, a posar-me els guants de cuir i el cinturó amb les eines d'emergència. Amb aquest article i amb els que el seguiran tractaré de transmetre-us alguna de les sensacions i de les vivències d'aquest llarg, dur, emocionant i vivificadorament intens cap de setmana. S.D. Correcaminos. Qui haja participat alguna vegada en la Volta a Peu a València, o en alguna de les moltes curses que organitza o en les que col·labora, coneixerà el club d'atletisme més nombrós d'Europa: al voltant d'un miler de socis que, a diferència de la major part dels socis del Madrilona F.C., no es limiten a mirar, des de les grades o des de la còmoda poltrona casolana, com practiquen esport dos desenes de mercenaris. No, senyor; estem parlant d'un millar de persones que ixen a córrer o a caminar (o a nadar i a córrer en bicicleta, que també hi ha secció de triatló) pràcticament cada dia. I, des de fa més de vint-i-cinc anys, aquest col·lectiu organitza, com deia al principi, voltes a peus, maratons, maratons compensades, macrofons, circuits de curses populars, curses d'orientació, competicions en pista... Un club com aquest no podria haver existit —o hauria sigut ben distint al que ha arribat a ser— sense la presència de personalitats inquietes, persones que, tan bon punt han assolit una fita, ja estan mirant més enllà: citius, altius, fortius, si no recorde mal. Ni, tampoc, sense el suport d'una generosa quantitat d'entusiastes, disposats a clavar-se en el major dels embolics. En aquest cas, i una vegada més, ha estat Toni Lastra (president del Correcaminos durant una llarga etapa) qui, fa un any, va alçar la veu i va dir: "Podríem organitzar una cursa dels castells valencians, per etapes i per equips". I, com sol passar en aquests casos i en aquest club, el projecte —un projecte que era un autèntic suïcidi organitzatiu, com anirem veient— es va convertir en realitat.


Un cartell històric

Resumint-ho molt, la competició, celebrada els dies 24 i 25 de juny, consistia a fer un recorregut, dividit en tretze etapes distribuïdes entre dissabte i diumenge, per una quinzena de municipis del Camp de Túria, comarca que representa l'autèntic pulmó verd de València, i que és ben rica en monuments històrics, com ho són els castells i un bon grapat de bellíssims arbres centenaris. Cada equip, fins a un màxim de trenta, estaria compost per tretze corredors, un per etapa, més un capità o coordinador; cada atleta havia de córrer l'etapa que tinguera assignada i el temps total de l'equip seria la suma dels temps de cada corredor. No hi hauria relleus ni pas de testimoni: cada etapa començaria uns minuts abans de l'arribada del primer corredor de l'anterior (o això s'havia calculat), i sempre, alllarg de cada una de les sessions, hi hauria algú corrent. En total, vint-i-sis equips de tretze més u (un d'ells, femení, i dos de mixtes) hi van participar, així com uns quaranta, entre organitzadors i voluntaris per part del club, més diverses dotacions de Guàrdia Civil, Policia Local, Protecció Civil, Patrulles de Mediambient, Metges i voluntaris dels pobles per on discorria la prova. I calor, molta calor; i un gran esforç de coordinació que, afortunadament, va donar el fruit desitjat.
Continuarà...

30 de maig 2006

Sexe, droga i rock & roll

Estic de baixa. Després de quatre anys sense caure malalt (tret d’alguna migranya ocasional), he tornat al meu problema crònic d’insomni. Pensava que el tenia controlat, però ara veig que només m’estava donant unes treves. És ben fotut, açò de l’insomni. Si no et prens les píndoles per dormir, no dorms, i l’endemà no vals un quinzet; si et prens les píndoles, dorms, però tal volta no et pots alçar del llit fins dos hores després de sonar el despertador, o tal volta no arribes a estar despert en tot el dia, o potser et donen atacs de son —autèntics atacs de son!— al llarg del dia. Un desastre. No és una qüestió de perill, però sí que hi cal fer atenció i deixar de banda certes coses que, en aquestes circumstàncies, esdevenen impossibles. Com ara, conduir. De manera que, sentint-ho molt, em deixaré portar al poble i em dedicaré a fer la fotosíntesi, única activitat que, ara per ara, puc realitzar amb certa autonomia (he dit autonomia? perdó! volia dir autogovern...). És a dir, que no sé durant quantes setmanes estaré fora del món blocaire. Cosa em fot moltíssim.


Endivineu qui NO és la meua infermera...

L’altre dia vaig estar llegint el prospecte d’unes de les píndoles que m’ha receptat el metge. Aquestes són noves per a mi, i, és clar, la curiositat... I va i resulta que poden produir amnèsia. Sí, sí, amnèsia; és a dir, que, probablement, m’oblidaré de prendre-les i no em curaré mai del tot, seguiré de baixa fins el dia de la jubilació; si és que m’enrecorde de presentar els papers de la jubilació, i no sé jo si amb aquestes píndoles... Però l’efecte secundari que més m’ha cridat l’atenció és un altre. Diu que "poden produir alteracions en la libido" (osti! no sabia jo que aquesta paraula era plana, en català!). Sí, sí, com sona: alteracions en la libido. I els molt XXXXXXXX no diuen si és per a menys o per a més. Es veu que deuen pensar: "Si posem que van a estar més calents que un mono, anem a tindre milers de casos de sobredosis, calla, calla!" O tal volta pensen: "Si diem que van a dur la vida sexual d’un ermità enmig del desert, no anem a vendre ni mitja capsa!" I ací em teniu, llegint el prospecte amb un careto que ni el Hamlet amb la calavera en la mà: "Me la prenc o no me la prenc?" Vosaltres, què farieu? Besets a totes i a tots, i fins que em donen l’alta.

22 de maig 2006

004 - Quan em porte mal

Quan em porte mal —cosa que, per cert i per sort, faig sovint—, em castigue de les formes més extraordinàries. No, no faig servir ni el cil·lici ni el flagell, que aquestes coses fan mal i deixen marques, i després sempre hi ha qui et pregunta si ets masoca i, abans que pugues dir que no, ja t'ha girat la cara d'un revés. No, jo faig servir mètodes més psicològics, com ara, el cinema.


Qui ens salvarà de les forces del mal? Els americans!

Així, quan em porte mal, m'obligue a veure alguna de les pitjors pel·lícules de la història del cinema. O, més concretament, aquelles "americanades" en què els americans són els bons més requetebons del món, i salven l'univers de les forces del mal. Pel·lícules com Harmaggedon, o com Independence Day; hi podríem afegir la que feien anit en la Primera, Air Force One, encara que el leitmotiv de la salvació universal només hi figura de manera secundària, perquè del que es tracta ací és veure com de maxote és el president Ford (Harrison), que pot acabar ell a soletes amb el pitjor dels terroristes de l'exunió soviètica. D'on els ve, als americans, aquest messianisme? Perquè podem negar que ho siguen, però no podem amagar les aproximadament 161.000 pàgines web que, segons Google, en parlen. I el cas és que els únics dos americans que jo conec no només no m'han semblat mai gens messiànics, sinó que, a més a més, són persones amabilíssimes i cultíssimes; tal volta és per això. I d'on em ve a mi la mania d'autocastigar-me amb aquesta mena de films? No serà que, en el fons, m'agraden, i no ho vull reconéixer? Quin horror! Espere que no siga això... En fi, me'n vaig a treballar, que és una altra manera de castic.

21 de maig 2006

003 - Encara que ho semble, no estic defensant The Da Vinci Code

I és que, quan es va convertir en un fenòmen editorial, una amiga —del criteri literari de la qual em fie molt— em va dir que era una pèrdua de temps. Continue pensant que la meua amiga té raó, sense necessitat de comprovar-ho personalment, i tot i que haja venut no-sé-quants milions d'exemplars. Una bona estratègia de màrqueting —i l'ús o abús d'una sèrie de tòpics en contra de l'Església Catòlica que, inevitablement, havien de tocar la fibra sensible dels fanàtics dels dos bàndols, catòlics i anticatòlics— no equival a una bona narració. Ara bé, no puc deixar de preocupar-me quan veig que una colla d'aquests fanàtics es reuneix en públic per cremar un exemplar del llibre. I em preocupe perquè aquesta anècdota (anècdota?) em recorda molt i molt altres fets que, amb el pas del temps, es revetlaren molt poc anecdòtics.

Crema de llibres a Berlín
10 de maig de 1933
Irònicament, els que peguen foc al llibre de Dan Brown també critiquen el fanatisme islàmic i les seues manifestacions violentes. Com si foren, ells, la mar de democràtics i pacífics en les seues reaccions. Hi ha massa gent que no soporta que els diguen coses que no els agrada sentir. I, davant la impossibilitat de canviar la realitat, s'entesten a desoir el missatge, a cremar-lo, o, pitjor encara, a cremar el missatger. Per tant, m'interessa molt el Codi da Vinci en tant que fenòmen que ha posat en evidència una sèrie de simptomes que ens mostren l'estat real de la societat occidental actual. I, com que no espere cap reacció útil ni sensata per part dels nostres polítics, crec que és el meu deure donar-li la màxima publicitat possible; és a dir, dedicar-li un article en el meu bloc, perquè els meus recursos no arriben a més.
(Per cert, continue sense llegir-me aquest llibre. I tot el que està passant no em fa canviar d'idea.)

002 - Una banyera per a Nimue

No és la primera vegada que Nimue demana una banyera. Crec que té problemes amb el dissenyador, que no l'acaba de comprendre. A veure, quan Nimue diu "excursió" vol dir "travessar el desert en camell durant un parell de mesos"; quan Nimue diu "volar" vol dir "eixir del sistema solar"; quan Nimue diu "mousse de xocalate", vol dir "mousse xocalate per a tots els convidats a les bodes de Camacho, de Canà i de Sharazad junts". De manera que, quan Nimue diu "banyera", està parlant, com a mínim, de... Açò!

19 de maig 2006

001 - Descens als inferns

Ja ho sospitava, però ho acabe de comprovar en primera persona: açò dels blocs és addictiu. Després d'apenes una setmana fora de la catosfera, el cos m'ha demanat tornar. Tot i que la raó que em va impulsar a desaparèixer era forta. Tot i no saber si aquella raó ha deixat d'existir. Tot i començar a estar cansat d'aquest Giorgio Grappa que m'acompanya des de fa tants anys. Però és que no he pogut desfer-me d'ell: em persegueix! De manera que he acabat per acceptar-ho: cada vegada és menor la diferència que hi ha entre jo i Giorgio. I no sé si això és bo o és roí. D'una banda, i ja ho vaig comentar en un article fa unes setmanes, Giorgio m'ha ajudat a superar problemes i situacions dificíls; m'ha dut a conéixer persones que m'estime molt; fins i tot, ha influït en una part important de la meua formació acadèmica. D'altra banda, però, el Giorgio té algunes manies o inclinacions que no m'acaben de convéncer... però que, per discreció, no pense airejar ací, no siga cosa que encara me demande. I també està el cas de la fatiga. Ja feia molt de temps que no seguia, en el bloc, la línia que m'havia marcat. Em dedicava a altres coses, molt més "marginals". Tal volta això és el que toca ara. Be, la decisió ja està presa: torne a les anotacions. Això sí, d'una manera més lliure, sense marcar-me cap objectiu. Només escriure per escriure, per plaer, pel gust de jugar a posar paraules en files, com les formigues del cal·ligrama de Salvat-Papasseit. Per cert, us heu preguntat alguna volta on anaven aquelles formigues? No, no em digueu que anaven al formiguer, com totes; el que vull saber és què buscaven, en la vida, què se n'ha fet d'elles: han construït el formiguer més gran del món, la capital mundial del món de les formigues? o s'han aconformat amb un forat poc més estructurat que el cervell d'un xiquet de l'ESO, sense revoltes ni complicacions, però molt més tranquil? Qui m'ho sabria dir?

Ara, però, l'infern queda enrere: comença el purgatori.


000 - Prova

Ja estic ací