El món dels mitjans de comunicacions de masses i la seva influència en la societat i en la vida de les persones és realment fascinant; així, no és estrany trobar pel·lícules (o novel·les, o assajos) que els estudien i que els descriuen. La història del cinema espanyol ens presenta, dins d'aquest camp, algunes obres molt interessants, entre les quals destaca Històrias de la ràdio, dirigida en 1955 per Luis Sáenz de Heredia i interpretada per José Isbert, Francisco Rabal, José Luis Ozores, Juanjo Menéndez, Tony Leblanc i un Alberto Romea que representa un personatge amb un passat secret del tot inesperat.
És tracta d'un film dividit en episodis, cosa poc freqüent en el cinema espanyol, totalment independents entre ells però sempre amb un fil argumental comú: el món de la ràdio. Recordem que la telivisió no es va inaugurar a Espanya fins el 28 d'octubre de 1956, i que la ràdio era el gran comunicador de la societat de l'època, seguida de prop per la premsa i pel cinema (que incloïa l'omnipresent NODO).
Les històries que se'ns presenten són molt innocents —la censura no hi permetia altra cosa—, tendres i entre empalagoses i lacrimògenes (moralina, moralina). Però la pel·lícula continua resultant entretinguda i, fins i tot, divertida en alguns moments; i sempre, sempre, un document interessant del nostre passat recent. Aquí us en deixo un tast amb el meu admirat i reverenciat Pepe Isbert (us hauria posat el final de la tercera història, que és encara més antològica i molt més original —i lacrimògena—, però he preferit que la descobrisquen els curiosos).
L'èxit del film va ser tan gran que, el 1965, va tenir una seqüela, Historias de la televisión, propiciada per l'aparició d'aquell mitjà que, encara avui, té tanta influència en la vida social. I encara que no té la frescura de l'anterior, continua oferint uns primers dos minuts interessants i de gran actualitat, tot i els més de quaranta anys de diferència.
