Da capo...

Mr. e Mrs. Dursley, que vivem no número quatro de Privet Drive, sempre afirmaram, para quem os quisesse ouvir, ser o mais normal que é possível ser-se, graças a Deus. Eram as últimas pessoas que alguém esperaria ver envolvidas em algo estranho ou misterioso porque, pura e simplesmente, não acreditavam nesses disparates.

Powered by ScribeFire.

Cadenes d'amagatotis

Ahir era el Tux el que us feia un sermó, avui torne a ser jo. El tema és similar.

No sé si algú ha pensat en utilitzar un servei en línia que ofereix gratuïtament Adobe, una cosa que s'anomena Adobe Photoshop Express i que permet crear una galeria d'imatges, modificar-les i compartir-les. Bé, doncs, segons sembla, la lletra petita de les condicions d'ús diu que, en el mateix moment que fas públiques les teues fotos a través d'aquest servei, estàs cedint-ne tots els drets a Adobe, a perpetuïtat i sense limitacions. Aquest article aparegut a The Inquirer (en castellà) ho explica; es tracta d'un resum d'aquest altre article (en anglès), aparegut a Webware.
En realitat, aquestes clàusules abusives són relativament freqüents entre els serveis gratuïts de la xarxa; d'altres són més lògiques, com ara la mancança de garantia de funcionament (ningú va a oferir un servei de bades i, al mateix temps, exposar-se a una demanda si el servei falla). De fet, no sé si Blogger (Google) i altres servidors de blocs es reserven alguna mena de dret sobre els materials que hi publiquem. Si teniu intenció d'emprar de qualsevol altra manera els materials que publiqueu a Internet, tingueu el bon seny de llegir molt bé les condicions dels vostres proveïdors de serveis.

Powered by ScribeFire.

Dia de la Llibertat dels Documents, 26 de març

Hola hola hola!
Ja estic ací per tocar la pianola!

Ai, no que això no era... En realitat, jo us volia parlar del Dia de la Llibertat dels Documents que es celebra el 26 de març, una iniciativa de... Com dieu? Que què és això? Com que "que què és això"? Nostrasenyoradelpigüinetrefredat ens empare! Voleu dir que no ho sabeu?! Ai ai ai ai... Giorgiooooooo! No m'esperes a sopaaaaaaar, que tinc feinaaaaaaa!

A veure, criatures dolcíssimes: oi que cada dia escriviu documents amb aquesta maquineta que teniu al davant ara mateix? Cartes d'amor, exàmens dificilíssims, poemes subtils com l'aroma de les violetes, reflexions profundíssimes com els pous que amaguen l'aigua més fresca, contes meravellosos de fades i princeses i gegants, fulls de càlcul per comptar les estrelles de les nits de passió desbordant, bases de dades per emmagatzemar-hi els somnis i no perdre'n ni u, dibuixos que dibuixen un somriure als llavis de qui se'n delita, fotografies que immortalitzen l'instant més efímer...

I, és clar, us penseu que, com que els documents són vostres, van a estar sempre al vostre abast i els aneu a poder llegir, mirar o escoltar sempre, en qualsevol moment, fins i tot dins de molts anys quan haureu arribat a la venerable edat de la jubilació (que no sé què és això, però deu de ser molt important perquè el Giorgio es passa el dia parlant-ne). Doncs... no sigueu tan confiats!

Que sí, que sí: que els documents són vostres i els podeu guardar al disc dur, a l'USB o enregistrar-los en un CD. Tot això està molt bé; però, i el format? En quin format els esteu guardant? De qui són aquests formats? i, sobretot, qui sap com llegir aquests formats? De segur que la major part de vosaltres feu servir formats propietaris, fitxers que ningú (tret de l'amo del programa que els ha creat) sap com són, i que només es poden llegir amb els programes de l'amo; és clar, que si voleu seguir toooooooota la vida amb el mateix amo, no passa res. Però, i si algun dia voleu canviar? Doncs... el vell amo no us facilitarà pas la feina; cosa que no us hauria de preocupar si féssiu servir estàndards oberts, com els que defensem en aquest dia. Que què és això dels estàndards oberts? És molt fàcil!

Quan vas a la papereria a comprar paper, normalment demanes un paquet d'A-4 ; no t'has de preocupar de qui l'ha fabricat, perquè l'A-4 té unes mides estàndard de 210x297 mm, definides per la norma internacional ISO 216; això garanteix que qualsevol fabricant de paper sapia com fabricar un A-4. I això per a què serveix? Com que per a què serveix? Si tothom el sap fabricar, n'hi haurà més competència, el paper anirà més barat i ens estalviarem els monopolis!

Sí, ja sé el que esteu pensant: les mides d'un full no són cap secret per qui té un regle. Però, criatures, vosaltres aneu a la papereria amb un regle en la mà? Que no és mil voltes més fàcil saber que, si demaneu un A-4, us donen un full que sempre serà igual de gran? Imagineu que cada fabricant fes l'A-4 de la mida que li donés la gana: si volíeu grapar junts els vostres fulls, els hauríeu de comprar sempre al mateix fabricant, sempre! Us ho hauríeu de pensar molt abans de canviar de fabricant o de proveïdor o de papereria, i no us podríeu aprofitar dels millor preus de la competència: pagaríeu el paper al preu que us en marqués el fabricant i estaríeu sempre en les seues mans! I, tot açò, què té a veure amb la llibertat dels documents? Ara arribem, impacients, més que impacients!

No havíem quedat que tots vosaltres guardeu cada dia un fum de documents electrònics? Toooooots vosaltres! Ah, no, allà en veig u que encara els fa a mà, pobret, amb ploma d'ànec. De segur que tots feu servir el format doc (Word) o l'xls (Excel) o el ppt (PowerPoint), i potser algú estarà familiaritzat amb els mdb (Access). Bé, doncs cap d'aquest no és un estàndard públic: només el fabricant, Microsoft, sap com estan fets, com són per dins, com funcionen aquests formats. I quines en són les conseqüències? Moltes, moltes:

1. Com que el format és secret, no podem saber què hi ha dins dels documents que hem creat amb aquells programes, a banda del contingut que nosaltres hem decidit: virus? programari espia?
2. Només hi ha garantia de poder llegir aquests documents si fem servir els mateixos programes amb què els vam crear.
3. Conseqüència de l'anterior: si algun dia decidim canviar de programari, ningú ens pot garantir que el nou serà capaç de llegir els nostres documents (eps! però si són nostres!).
4. Canvis del mateix fabricant: si l'autor del programa que feu servir (i que, normalment, haureu pagat) decideix que les noves versions no han de poder llegir els formats més antics, estareu indefensos; paranòia? a veure, algú s'ha instal·lat l'Office 2007? Doncs aquest fa servir nous formats (que no es poden llegir des de versions anteriors de l'Office) i, a més, per omissió, no pot llegir els formats antics: no podreu llegir els vostres documents anteriors; ops! però, que no eren vostres? Mmmm... potser no tan vostres com us pensàveu.
5. Inducció a altres usuaris: si envieu els vostres documents a altres persones en aquests formats, esteu obligant-los a usar-los, és a dir, a instal·lar-se un programari que poden no voler instal·lar; tenint en compte que instal·lar l'Office (155 €) implica tenir instal·lat el Windows (226 €), la broma els surt una mica cara.

En resum, que, mentre feu servir formats privatius (els que, com acabem de veure, us priven dels vostres drets), els fabricants us tindran agafats per... les plomes del culet! I, per evitar-ho, defensem l'ús de formats estàndard oberts i celebrem el Dia de la Llibertat dels Documents.

Que quins són els estàndards oberts? Aquesta és molt fàcil: els ODF. Que què hi podeu fer? Doncs... moltíssimes coses!

A veure: si no voleu o no podeu desenganxar-vos del Word i companyia, podeu crear documents ODF des de la mateixa suite Office de Microsoft. Com?, doncs afegint-li aquest pegat (add-on) que va traure la Sun Microsystems (autora d'OpenOffice.org) fa temps; una volta instal·lat, podreu crear documents lliures des del vostre programari presoner!

En canvi, el més agosarats podeu triar qualsevol programa que els faça servir (ací en teniu alguns; però el Giorgio us recomanaria l'Abiword per a escriure textos o, si voleu tota una suite, l'OpenOffice.org). I, tant si feu servir una cosa com si feu servir l'altra, sereu una miqueta més lliures :-) .

I, ala, ja està bé per hui! Giorgioooooooooo! Prepara'm un martiniiiiiii, que me l'he guanyaaaaat!

Votacions

Sempre he desconfiat del sistema democràtic. Això de donar un vot a tothom, independentment de la seua preparació o maduresa, em sembla una mica arriscat. Sovint, els resultats m'han donat la raó i he vist com la majoria es decantava pel candidat més incapaç. Aquest cap de setmana, però, m'he endut una sorpresa agradable.

És veritat que la campanya ha estat dura, aspra; que hi ha hagut maniobres poc clares i que la pressió ha estat molt alta. Reconec que em sentia pessimista.

Al final, però, les coses han anat bé i, per primera vegada en ma vida, em sent ben representat. Benvolgut representant, comptes amb el meu suport i amb la meua confiança: a veure què en fas.

Powered by ScribeFire.

Fira del llibre antic i d'ocasió, València, 2008

Com cada any per Falles, la meua fira del llibre preferida visita València: la Fira del Llibre Antic i d'Ocasió. La Gran Via s'omple amb les parades dels llibreters, no només valencians, sinó d'altres ciutats. És una oportunitat per trobar llibres descatalogats, rars, inversemblants. En resum, una fira per als més friquis del món del llibre en paper (un món que, cada vegada, es va fent més friqui i més minoritari).

Enguany, portava la idea de cercar novel·la cavalleresca i llibres de cavalleries, una manera com qualsevol altra d'evadir-me de la realitat. No ha hagut sort: els pocs que he trobat, ja els tenia. M'ha passat per les mans una traducció d'Els nibelungs, però estava en prosa, en castellà modern i gairebé sense introducció històrica ni aparell crític, de manera que l'he deixada passar. Tanmateix, sí que hi he pescat algunes cosetes relacionades amb el tema, de prop o de lluny:

Estructura y técnicas de la novela sentimental y caballeresca, d'Armando Durán. Editorial Gredos. Biblioteca románica hispànica, 1973

La novel·la sentimental m'avorreix profundament; però, en mirar l'índex, he vist que la segona part analitzava les obres de Chrétien de Troyes, a més de l'Amadís de Gaula i el Tirant i, és clar, ja no m'hi he pogut resistir.

Floresta de leyendas heroicas españolas. Rodrigo, el último godo, volums I, II i III, de Ramón Menéndez Pidal. Espasa-Calpe, 1973.

El romanticisme va representar el naixement de molts nacionalismes, però també va significar el reforçament de molts altres; el nacionalisme espanyol d'arrel castellana no hi va ser una excepció i, durant aquesta època, es van recollir i forjar molts dels tòpics que van omplir les pàgines escolars de l'Espanya franquista. Aquests tres volums recullen una bona sèrie d'aquells mites, des de la "Primera crónica general de España que mandó componer Alfonso el Sabio hacia 1275", fins al duo final de l'òpera Florinda, amb lletra de Rafael Pombo i música de J.M. Ponce de León, estrenada en Bogotà el 1880, passant per meravelles (vull dir, fricades) com El puñal del Godo, de José Zorrilla.
Potser alguns del més veterans recordeu les històries fabuloses (de faula, mite, invenció) del rei Rodrigo, la Cava i el bisbe don Opas, que van protagonitzar la pèrdua d'Espanya (una Espanya que encara no existia) a mans de les primeres onades de musulmans que arribaven a la península ibèrica cap al 711, onades que només dos anys després proclamaven a Toledo la sobirania del califa de Damasc, en una proesa militar que cap historiador sobri s'hauria pogut creure. Però, és clar, calia aquesta faula per justificar, cinc-cents anys després, una suposada reconquista; aquestes llegendes van alimentar el nacionalisme de Zorrilla i altres romàntics espanyols, per, posteriorment, convertir-se en un dels mites fundacionals de l'Espanya feixista. Doncs, bé, aquests volums em permetran estudiar a fons tot aquest procés de manipulació literària i històrica.

Los celtas, d'Henri Hubert. Círculo Latino, 2005.

Una aproximació de 600 pàgines a un dels pobles europeus que més m'han fascinat des de fa molt de temps i sobre el que més ignorant em sent. Si veieu que, en les properes setmanes, em pega per desvariar sobre el tema, ja sabeu per on he començat a llegir.

Diana enamorada, de Gaspar Gil Polo. Espasa-Calpe, 1973.

Si recordeu el capítol sisè del primer llibre del Quixot, després d'esporgar els llibres de cavalleries que havien, segons creien l'Ama i la neboda d'Alonso Quijano, malmès el cervell del terratinent, el Rector i el Barber passen llista als volums de poesia pastoril, una altre gènere de gran popularitat en l'època de Cervantes. Doncs, bé, el segon que se'n va salvar va ser precisament aquest, una de les continuacions de la Diana de Jorge de Montemayor (a la que, per cert, el senyor rector també va perdonar, però no sense haver-hi posat algun però).
Podria semblar que no hi ha cap relació entre aquest gènere i el dels llibres de cavalleries; tanmateix, com que responen als gustos d'una mateixa societat, l'he trobat interessant i digne de ser rescatat, si no de les flames, si, almenys, de la pols de les prestatgeries.

I amb açò conclou la meua primera incursió (i, probablement, l'única) a la fira del llibre vell d'enguany. Si teniu la sort de poder visitar-la, us desitge bones troballes.

Una cosa més: un dels llibreters ha tingut l'amabilitat de fer-me conèixer un servei de venda per Internet de llibres vells, amb un cercador senzill però (ja ho he provat) eficient: uniliber.com.