22 de gener 2009

Per què he llegit el discurs d'investidura d'Obama...

... si, en realitat, ja n'estava tip. Sí, és clar, després de més d'un any amb Obama fins en la sopa, milers, milions de persones d'aquest planeta ja en teníem prou i no hem volgut assistir (o teleassistir) a la cerimònia d'investidura del nou emperador del món. Reconec, això sí, la importància històrica del fet, i més encara en aquesta ocasió, amb el primer negre (això d'afroamericà no és precís: estrictament parlant, un fill de magrebins nascut a Amèrica o nacionalitzat americà també és un afroamericà, però no és això el que es vol expressar amb aquell mot) que arriba a aquest importantíssim càrrec. De manera que havia decidit deixar-ho passar.

Però, vet aquí que l'altra tarda vaig haver de fer fora de classe un noi entremaliat que, amb les seves pallassades, interrompia la classe continuament (a raó de vint alumnes per aula, un minut perdut de classe són, en realitat, vint minuts que se'n van en orris). Com és habitual en mi, el vaig enviar a la sala de professors amb un paper on demanava al professor de guardia que li fes copiar un article de premsa, qualsevol article.

Nota al marge. Hi haurà pedagogs que diran que això és un càstic absurd, ja que no ensenya res, sinó que més bé s'ensanya sobre els dits del pobre alumne. Doncs, no, no és així. En primer lloc, l'exercici de copiar un text és un exercici de concentració i d'atenció, cosa que va molt bé amb els alumnes entremaliats i amb ganes de fer gresca quan no toca. En segon lloc, tots els meus alumnes necessiten fer exercicis de cal·ligrafia (que, per culpa dels pedagogs progres, ara està molt mal vista). En tercer lloc, aprenen vocabulari nou, que bona falta els fa. En quart lloc, s'acostumen a interpretar oracions compostes, un altre punt feble generalitzat, i es familiaritzen amb textos no tan senzills com els tebeos que tenen per llibres de text. I, finalment, és un càstic perquè l'alumne el viu com a càstic, cosa que ha fet que, avui, l'alumne en qüestió no hagi fet el pallasso (o ho hagi fet bastant menys) i no hagi interromput la classe, cosa que hagués anat en contra del dret dels seus companys a rebre la classe en les condicions que es mereixen.

El cas és que, avui, en entrar a l'aula, li he demanat l'article que havia copiat durant l'expulsió, i, oh sorpresa, em trobo que algun company meu, amb molt bon criteri, li havia fet copiar el discurs d'investidura d'Obama. De primer, he pensat "pobra criatura: d'entre tots els textos que li podien tocar, li han tocat les paraules d'un polític." I no és que jo els tingui una mania especial, però com que es guanyen la vida creant problemes per a les solucions que creuent tenir (i que, després, no funcionen) i dient una mentida darrere de l'altra, doncs, la veritat, m'he espantat una mica. Però, és clar, també tinc aquella mania lectora, de lector incontinent, del que troba un paper per terra i l'agafa per llegir-lo, així que, la veritat, no m'hi pogut estar i, sí, us ho confesso, me l'he llegit.

Bé, l'alumne no havia tingut temps de copiar-lo senser (o potser sí, però, lògicament, no ho haurà intentat), però el fragment que tenia entre les mans m'ha semblat molt interessant. No, no dic que m'hagi agradat ni que m'hagi omplert el cor d'esperança en la humanitat (potser ja estic massa gran per a certes alegries, no ho sé); però m'ha divertit estudiar-ne els recursos retòrics, els jocs de significat, el missatges que es vol donar la impressió d'haver dit (però que, en realitat, no hi són), les coses que sí que s'hi diuen (però procurant que sembli que no s'han dit), la crítica als adversaris prèviament lloats (i, ja de pas, disfressada d'autocrítica, que encara el fa quedar com a persona modesta i tot)...


En realitat, crec que l'unica missió que els polítics (alguns polítics) acompleixen amb certa dignitat és la de donar un ús pràctic a la retòrica i a l'oratòria. En el millor dels casos. I, sincerament, l'autor dels discursos d'Obama és un gran escriptor, amb una gran tècnica (a quines coses ens hem de rebaixar, de vegades, els treballadors de la ploma, per pagar la hipoteca!).


Powered by ScribeFire.

20 de gener 2009

Jose Martinez Hernandez [sic]

Una vegada més, en mostrar als meus alumnes els exàmens corregits —petita tragèdia grega en dos actes amb vessament de sang a mansalva—, s'ha tornat a plantejar el problema (problema?) dels noms propis i les normes d'ortografia.
I és que no els entra en el cap que llurs noms i cognoms no són propietat seva, no els posseeixen com a propietat intel·lectual, posem per cas; no els entra en el cap que no en poden fer el que els doni la gana —com ara, escriure'ls en minúscules, o sense accents—; no els entra en el cap que el DNI no és norma gramatical, que el senyor funcionari que el va emplenar no era cap autoritat lingüística, i, sobretot, no els entra en el cap que els noms propis continuen sent mots d'una llengua o d'una altra i que estan sotmesos a les mateixes normes ortogràfiques que qualsevol altre mot.

Image Hosted by ImageShack.us


No sé què és el que els molesta més: que els hi descompti el doble de punts que per qualsevol altra falta, que els expliqui que porten tota la vida escrivint-lo malament, o que els diqui que una cosa és ser analfabet (no saber llegir i escriure, o no saber fer-ho bé) i una altra és ser analfabèstia (no voler escriure bé, i més encara el propi nom).

[Reeditat] Una més. O algunes més...

Exercici de sinònims i antònims:
  • antònim d'excepcional: bulgar [sic]: pel que es veu, els pobres búlgars són d'allò més normalet;
  • sinònim d'error: herrada [sic]: és evident.





Powered by ScribeFire.

18 de gener 2009

Cançó de bressol

Les cançons de bressol són moltes coses al mateix temps. Originàriament, una manera de tranquil·litzar els nadons i els nens més petits i ajudar-los a dormir; un expressió artística, a cavall entre la música i la poesia; una mostra de l'esperit d'un poble.

Tanmateix, també poden ser una arma en la guerra psicològica si, com ara mateix, el pare de la criatura s'entesta a cantar-la amb tota la força dels seus pulmons, desafinant més que un adolescent en època de canvi de veu. No només és impossible que el fill del meu veí s'adormi, sinó que estic plantejant-me seriosament baixar i arrencar-li les cordes vocals sense anestèsia. El seu fill m'ho agrairà.




Foto d'Urielo (cc: by-nc-nd 2.0)


(L'entusiasme paternal hauria d'estar limitat per llei, com la velocitat dels cotxes en carretera.)


Powered by ScribeFire.

10 de gener 2009

Configurant una targeta de vídeo SiS 771/671


M'he passat dos dies barallant-me amb ella, de manera que ho penjo aquí perquè no se m'oblidi i per si pot ser d'ajut a algun company.

En la fàbrica, al meu departament, ens han regalat un portàtil Fujitsu Siemens Esprimo Mobile V5535:; he aconseguit convèncer els companys per fer-hi una instal·lació dual, Windows-Ubuntu (no, no m'he encarregat de la primera, és clar). Si en teniu ocasió, no el compreu, perquè el fabricant no proporciona controladors Linux ni per a la targeta de vídeo ni per a la de xarxa sense fils, de manera que, enlloc de la resolució de pantalla de 1280x800 que ofereix sota Windows, us quedareu amb només 800x600, i tampoc no podreu fer anar el wifi.

Després de dos dies de dura batalla, he aconseguit solucionar el tema de la resolució de pantalla (gràcies a Somnus07); només calia copiar les següents línies:
HorizSync 30-107
VertRefresh 50-185
al fitxer /etc/X11/xorg.conf, dins de l'apartat Section "Monitor". A continuació, he reiniciat el servidor de les X i m'he endut una gran alegria en obtenir la superxulimegaguai resolució panoràmica de què parlava al principi. Buf.

Ara només em falta fer anar el wifi. Però així ho deixaré per a més endavant, ara tinc massa feina.

Powered by ScribeFire.

09 de gener 2009

La crueltat de la bellesa

No, no estic pensant en la bellesa de què ens parlen els cànons clàssics o la moda actual. De fet, no crec que bellesa sigui la paraula encertada, en aquest cas. Seria més precís dir màgia, o meravella, o misteri, o qualsevol d'aquells mots que emprem quan no trobem el mot adient.

I tampoc no és just, ho reconec, dir que aquesta màgia o meravella o misteri sigui cruel, perquè no és culpa seva aparèixer en el context de la impossibilitat més absoluta: no podem encolomar a ningú la responsabilitat de les circumstàncies de la vida.

En realitat, la injustícia, la crueltat, la monstruositat, radica en el fet que, sense aquesta condició d'impossible, probablement (molt probablement), no s'hagués manifestat aquell misteri. I en el fet que, tot i que ningú no és responsable d'aquestes circumstàncies tan indesitjables, jo he de continuar responsabilitzant-me dels meus actes; cosa que em condemna a no actuar i a haver de buscar, una vegada més, la manera de sobreviure a la tristesa.


Powered by ScribeFire.