15 de desembre 2008

Jingle bells, jingle bells...

Hola, hola, hola!
Doncs, sí, ja s'acosta el Nadal i ja fa setmanes que els Pares Noels i les nadalenques ens fan el cap com un tambor. Jo, per no ser menys, he començat una petita investigació sobre les variants de la lletra d'una famosa nadala que em va ensenyar el Giorgio l'altre dia; i, la veritat, n'he trobat un fum (fum, fum, fum!). Què us sembla si fem una petita votació a veure quina variant és la més popular? Au, vinga, allà anem (però, canteu tots, eeeeeeh?):

Variació 1

Tinc un pèl,
tinc un pèl,
tinc un pèl al cul...
un de llarg,
un de curt
i un de geperut!
ei!

Variació 2

Tinc un pèl,
tinc un pèl,
tinc un pèl al cul...
un de gran,
un petit
i un de malparit!!!!
ei!!!!

Variació 3

Tinc un pèl,
tinc un pèl,
tinc un pèl al cul,
que quan plou
i fa sol
es belluga sol!
ei!

Variació 4

Tinc un pèl,
tinc un pèl,
tinc un pèl al cul.
"Jo en tinc dos,
jo en tinc dos,
que és un més que tu."
ei!

Variació 5

Tinc tres pèls,
tinc tres pèls,
tinc tres pèls al cul:
un de blanc,
un de fosc
i altre de colors.
ei!

Variació 6

Tinc un pel,
tinc un pel,
tinc un pel al cul;
em fa mal,
em fa mal
i no em puc rascar,
ei!

Tinc un pel,
tinc un pel,
tinc un pel al cul,
m'hi he rascat,
m'hi he rascat,
m'hi he fet molt de mal,
ei!


Variació 7

Tinc un pèl
tinc un pèl
tinc un pèl al cul,
que està sol,
que està trist,
se me morirà,
ei!

"Tens un pèl,
tens un pèl,
tens un pèl al cul;
llava-te'l,
renta-te'l
i veuràs que bè,
ei!"

Variació 8

Tinc un pèl
tinc un pèl
tinc un pèl al cul;
rasca-me'l
rasca-me'l.
"Rasca-te-lo tu!"
ei!



Variació 9 (aportada per Kuratowsky!)


Tinc un pèl,
tinc un pèl,
tinc un pèl al cul.
"Jo en tinc dos,
jo en tinc dos,
un de negre i un de ros"
ei!


Variació 10 (aportada per AlterEgo!)



Tinc un pèl,
tinc un pèl,
tinc un pèl al cul.
Que està sol
i té fred
i està malalt,
ei!



Variació 11 (aportada per rAnita nOe!)



tinc un pèl,
tinc un pèl,
tinc un pèl al cul.
Rasca-me'l
rasca-me'l
i voràs quin gust!



Us han agradaaaaaat? Doncs, au, vinga, ara... a votaaaaaar! I si algú en coneix alguna versió diferent, ja tardeu a contar-nos-laaaaaa!

08 de desembre 2008

Alt + Impr Pa + f

Hola, hola, hola!

Com que el Giorgio està molt enfeinat (o això diu ell: si veiéssiu la cara de sàdic que fa mentre va tatxant amb color roig els exàmens dels pobrets alumnes...), m'ha encarregat que us explique una coseta que ha descobert per casualitat.

En un sistema GNU/Linux, és molt poc freqüent haver de reiniciar: si es penja un programa, el pots "matar" amb una ordre "kill -9", "kill -15" o "killall", però poques vegades es penja tot el sistema.
Molt de tant en tant, però, i només si es conjuminen un grapat de factors adversos (com ara la desconfiguració de la swap, una RAM molt escassa i uns quants programes devoradors de memòria), pot passar que ni el teclat ni el ratolí respoguen, i u no sap com solucionar-ho.
En casos així, es pot reiniciar de manera segura amb una combinació de tecles anomenda SysRq (System Resque, o Rescat del sistema): mentre presionem, simultàniament i sense soltar-les, les tecles Alt i Impr Pa, teclegem la sèrie "reisub" (REInicia't, Super UBuntu!).

Bé, doncs, furgant per aquesta pàgina d'un supermegamakrohipermanual, el Giorgio ha descobert la combinació SysRq "Alt + Impr Pa + f", que detecta quin és el programa que més memòria RAM està consumint i l'apaga, el mata, el desconnecta, l'envia a fer nonines, cosa que sol ser suficient perquè el sistema torne a respondre al ratolí i al teclat. Tan fàcil com això.


Ah! En els portàtils, la tecla Impr Pa sol ser una de les tecles "blaves", de manera que s'hi accedeix presionant simultàniament la tecla FN; així, quedaria "FN + Alt + Impr Pa + f".



05 de desembre 2008

Políticament correcte

Sisplau! Sisplau!
Hi ha algun polític correcte en la sala?

En el món?

En la galàxia?

En l'univers?








M'ho temia...


Powered by ScribeFire.

Absència

No m'agraden les absències.

No m'agraden les absències
                                              inesperades
que prolonguen incerteses.

No m'agrada la teva absència
(i això que gairebé no et conec).






No m'agraden les arquitectures que descansen sobre
núvols de desconeixement i fantasia: la llei de la gravetat
sol ser especialment cruel amb les meves il·lusions.



03 de desembre 2008

Coses que s'han d'ignorar

No, avui no em posaré tràgic, no diré res sobre la necessitat d'ignorar la data i l'hora exacta de la pròpia mort per tal de viure una vida lliure (o menys condicionada) i sense més angúnies de les inexcusables; no parlaré de la necessitat d'ignorar el nombre de nadons que moren a cada instant per manca de medicines; ni de la necessitat d'ignorar els diners que ens furtaran els mateixos polítics que votarem a les properes eleccions com a condició imprescindible per anar a votar en la propera ocasió. No. Si em permeteu, seré una mica més egoista.

Qui sap per què s'ha enamorat? No és, el moment en què descobrim la causa exacta de l'enamorament, l'instant exacte en què deixem d'estar enamorats? Quan descobriu que allò que us va captivar eren uns ulls verds, o un gest gairebé imperceptible de la barbeta, o aquella manera entranyable de posar-se la bufanda abans de sortir al carrer, o aquell fonema fricatiu que acabava nasalitzat una volta de cada dues, o l'expressió de placidesa quan dormia, o aquella mania estranya de no sortir mai de casa sense tres bolígrafs a la butxaca (un d'ells sempre verd, el color de l'esperança), o aquell perfum que —després de buscar-lo per tot París— va resultar que provenia d'una parada del mercat dels dissabtes, o la cura amb què deixava els llibres al prestatge, o l'erotisme exuberant que manifestava a l'hora de cosir un botó, o aquell somriure amb què es convertia en una criatura de cinc anys, o la naturalitat amb que recitava —més que llegia— els contes de Borges, o la cerimònia amb què es pentinava cada matí, o la malícia amb que sabia mirar-te quan us trobàveu en públic, o qualsevol dels milers de milers de milers de coses que hom fa sense adonar-se i que poden originar en el proïsme una atracció desproporcionada respecte a la magnitud de la causa; no és, dic, quan descobrim aquella causa, que el sentiment es trenca en mil bocins, com un mirall, i ja no veiem aquell ésser meravellós com una unitat indubtable, sinó com un mosaic de peces inconnexes, un conjunt absurd, i l'encanteri s'esvaeix?

Així, sabent que saber és un perill, una condemna a mort per al sentiment, no és normal sentir-se trist per ser conscient d'haver-se enamorat d'una mirada?


Powered by ScribeFire.