30 de maig 2007

Deu motius per a celebrar la derrota (o "Busca el costat alegre de la vida")

Gol·lum

Gol·lum guanya les autonòmiques al País Valencià: "¡Mi tesoooroooooo! ¡Mi tesoooooroooooo!"

Després del primer moment d'estupor davant d'una derrota que ha superat els pronòstics més pessimistes, i sense haver arribat, encara, a una comprensió del per què de tot plegat, u, que té vocació de supervivent i ha llegit bastants novel·les sobre nàufrags i naufragis, assumeix que no hi ha prou amb l'acceptació de la catàstrofe per a poder superar-la, sinó que hi cal una postura personal una mica més contundent. I, davant de la impossibilitat de celebrar la victòria, el nàufrag democràtic decideix celebrar la derrota; o, el que ve a ser el mateix, decideix buscar el costat alegre de la vida.

Perquè, si existeix la justícia universal, alguna compensació ha de tenir el càstig que se'ns ve damunt als valencians, la perspectiva inevitable de quatre anys més d'antivalencianisme, de corrupció, de prepotència, de camps de golf, de construcció desaforadament destructiva, de sistema educatiu en vies d'extinció, de cantautors autòctons perseguits i vetats, de llengua abolida, de regates internacionals i de curses de fórmula 1. Sí, amigues i amics, alguna compensació hem de tenir. I, davant dels negres núvols que amenacen la Terra Mitjana, aquest nàufrag solitari s'ha distret fent una llista de deu motius per a celebrar la derrota. I seguir endavant amb un somriure.

Deu motius per a celebrar la derrota

  1. Cal celebrar la derrota. Perquè el fet que hagen guanyat els dolents demostra que nosaltres som els bons.
  2. Cal celebrar la derrota. Perquè no els anem a donar la satisfacció de posar-nos tristos (això faltava!).
  3. Cal celebrar la derrota. Perquè el dia a dia ja serà bastant dur i ens vindrà molt bé una mica de festa per a pujar els ànims i recobrar les forces.
  4. Cal celebrar la derrota. Perquè es mosquejaran molt i molt si ens veuen contents.
  5. Cal celebrar la derrota. Perquè no durarà eternament.
  6. Cal celebrar la derrota. Perquè si "contra Franco vivíem millor", contra els seus fills també ens divertirem.
  7. Cal celebrar la derrota. Perquè sempre és més divertit criticar al govern quan governen "els altres".
  8. Cal celebrar la derrota. Perquè no ens podran tirar la culpa de la sequera.
  9. Cal celebrar la derrota. Perquè els podrem tirar la culpa de la sequera.
  10. Cal celebrar la derrota. Perquè així practiquem per al dia que ens arribe la victòria (no siga cosa que ens agafe desentrenats, tu, en qüestió de celebracions!).

Us convide, doncs, a que us reuniu amb els amics el més aviat possible i a que celebreu la Festa de l'Esperança (l'Esperança és una papallona de colors irisats molt delicada, en vies d'extinció; cal que la mimem molt entre tots). Salut!

29 de maig 2007

Venècia, la ciutat tranquil·la

Poques són les ciutats que, quan hom les visita per segona vegada, mantenen intacta la seua màgia; una d'aquestes és Venècia, la ciutat sense terra, la ciutat sense espai, la ciutat sobre (i esperem que per molt de temps) les aigües.

Canale Grande

Per als qui no la coneixen, Venècia pot semblar una ciutat mítica, com Macondo, com El Dorado, com l'Atlàntida. Una ciutat inventada pels filòsofs, pels polítics desenfeinats, pels directors de cinema. Perquè, qui més qui manco, tothom ha viscut una riuada (o l'ha vist al telediari) i tothom sap que, quan les aigües envaeixen els carrers, qualsevol ciutat esdevé impossible, inhabitable. Cal, però, conèixer-la, habitar-hi per alguns dies, per a comprendre, ni que siga superficialment, la seua miraculosa existència.

Piccolo canale

De primer, l'aïllament. Venècia es troba a alguns quilòmetres de la terra ferma (s'hi trobava; hui en dia, un llarg pont permet arribar-hi al tren i als cotxes —que, afortunadament, romanen a un extrem de la ciutat—), de manera que el sentiment de separació del món real és una de les primers sensacions que colpeixen el visitant: Venècia, físicament, roman al marge de la realitat quotidiana.

Rialto

Després, els canals, un conjunt de canals, més grans o més petits, per on els vaporetti transporten les persones, o el menjar, o els mobles, tot allò que les persones necessiten per a viure amb normalitat. I també els carrerons, exclusivament peatonals (insistisc: res de cotxes, motos, bicicletes), per on les persones caminen —com han fet durant segles— i transporten sobre carretons tota classe de mercaderies. Canals i carrerons (aquests, tallats —o enllaçats— per petits ponts amb graons) que imposen un ritme reposat i tranquil: gairebé sense sorolls, desplaçar-se sempre a peu o, millor encara, amb l'agradós gronxar del vaporetto mentre els més bells palaus dels segles díhuit o dèneu saluden, greus, sense amagar les petjades del temps.

Vaporetto

Perquè, a més, hi ha els palaus, grans i antics palaus que ens mostren les línies irregulars d'una ciutat construïda sobre fang i fusta que s'enfonsa una mica a l'atzar, un poc més d'enllà que d'ençà, com una anciana que camina amb dificultats amb el bastó, però sempre amb la dignitat dels cabells blancs.

Palazzo

Però Venècia no és una ciutat morta, ni un escenari fet a posta per a atraure els turistes: té la seua vida, amb la normalitat de qualsevol altra ciutat del món, amb les coses grans i petites que la fan hermosa.

Mercato

Qui sap si conservarà suficient màgia per a una tercera visita. Potser sí, i l'afortunat viatger pensa encara a tornar-hi, siga com siga.

Ritornare

21 de maig 2007

Catàstrofe de proporcions interplanetàries

Hola, hola, hola! Ja estem ací! Ja hem tornat!

Bé, en realitat, ja fa dies que el Giorgio i jo hem tornat del nostre viatge (el segon d'enguany) per les Itàlies. Que com és que el Giorgio encara no ha escrit ni mu? Aix... És que el Giorgio, només tornar, ha patit una crisi de la que encara no s'ha recuperat, el pobre. Que no! que no està malalt ni res d'això! A veure com us ho explique...

El cas és que, en algun moment d'aquesta primavera, unes pluges molt fortes van calar en la paret de la biblioteca secreta del Giorgio, la humitat va anar avançant i, coses que passen, tota una prestatgeria n'ha quedat afectada.

La magnitud de la tragèdia

La magnitud de la tragèdia

El que de debò va quedar afectat va ser el Giorgio quan va veure l'estat dels seus estimats llibres: uns seixanta, amb signes d'humitat, i potser una quinzena que no se'n salvarà. Mai no l'havia vist tan trist.

Però no patiu, que no tardarà a donar senyals de vida, i ja us contarà com ens ha anat per Venècia i per Torino.