30 de març 2007

Compartir

El coneixement i l'amistat són de les poques coses que, en compartir-les, creixen.

Cor i cervell, amistat i coneixement

(Arran de la lectura dels posts "La economía suicida", en La pastilla roja, i "Compartir y repartir", en Blog Juantomás García.)

28 de març 2007

Coses del destí

A Namaga, amb
simpatia i afecte.




Açò era i no era un professor de secundària que estava molt content perquè li havien donat una bona notícia. Estava tan content que va eixir de casa i s'hi va oblidar la berena, i no se'n va adonar fins que va entrar a classe. Mentre es preparava per a passar llista, va fer una ullada a les tendres criatures que tenia al davant i les va veure abellitoses, sucoses...

—Pepet Arbelló?
—Present!
—Nyam! Marieta Benet?
—Present!
—Nyam! Salvoret Cardona?
—Present!
—Nyam!...

Aula de música

L'aula de música

En poc de temps, els mètodes del professor feliç es van molt populars, tant, que el van fer director de l'institut, inspector i, finalment, conseller d'educació. I, com que va acabar de socarrel amb el problema del fracàs escolar i de la massificació de l'ensenyament, li van erigir moltes estàtues per tot el país i van donar el seu nom a les principals avingudes i places del regne.

I foren feliços
i menjaren xiquet
farcit d'anisos!

27 de març 2007

Entomologia

Açò era i no era un professor de secundària que, un dia dels dies, va anar a classe. Era un vici com altre qualsevol que exercia de dilluns a divendres, tret que fos un d'aquells festius que encara cal agrair a la Santa Mare Església. I diuen que aquell dia era precisament un divendres bort, ço és, un d'aquells dies no-divendres que precedeixen un d'aquells festius; i, és clar, els alumnes, en conseqüència, estaven una mica més rebotats del que és habitual, de manera que no es van adonar de l'estrany fenomen que va ocórrer aquell dia, i per això passà el que passà.

El cas és que no se sap per què ni per què no, quan el professor va obrir la porta de l'aula li va semblar que aquesta havia esdevingut tan gran com un camp de futbol, que cada pupitre ocupava tant com l'àrea de penal, i que cada criatura era tan alta com el bíblic Goliat. Tanmateix, el professor era un home... "valent!", haurà dit més d'un lector aficionat a les novel·les d'aventures. Doncs, no, no era valent, era una cosa molt pitjor, molt més perillosa: era lògic, i com que era lògic, sabia que tot allò no era més que una al·lucinació dels seus sentits, i que ni l'aula era un camp de futbol, ni els pupitres eren com un àrea, ni els alumnes eren clons de Goliat. I, lògicament, va fer el que faria una persona lògica: va donar un pas endavant, com feia cada dia en dirigir-se a la seua taula.

Sorprenentment, a cada pas que donava, l'aula s'anava fent més i més gran, i així mateix els pupitres i els alumnes, que, de fet, no l'havien vist entrar. No cal ser un geni per deduir que, si des del seu punt de vista, el món s'anava fent més gran a cada pas, des del punt de vista del món, ell s'anava fent més petit. I des del punt de vista dels alumnes també s'hauria fet més petit; si l'hagueren vist, cosa que no arribà a passar. De fet, un dels alumnes de la primera fila, en veure oberta la porta de l'aula, es va precipitar a tancar-la (estratègia habitual encaminada a fer creure al professor següent que el professor anterior encara es troba a dins) i, sense adonar-se'n, mentre tornava al pupitre, va xafar el professor, que ja no era més gran que un cuc.

L'home-cuc

I conte contat, conte acabat, i qui no s'alce té el cul foradat!

23 de març 2007

Europa, 50 anys

Avui fa 50 anys que es va iniciar la construcció d'una Europa unida. El que, en principi, no era més que una sèrie de regles que conduïen a un mercat comú, amb el temps ha anat portant a una unió supraestatal. Fronteres interiors poc menys que simbòliques, moneda única, senyera, parlament, legislació compartida en molts àmbits. Tanmateix, la percepció d'aquesta nova Europa per part dels ciutadans em sembla més que irregular, tirant a escasa. Per què? Què hi falta? Que hi sobra?

En primer lloc, crec que hi falta tradició: els pobles europeus tenim una llarga història al darrere, cadascú la seua; venim d'antic, i, també d'antic, vénen les rivalitats entre uns i altres que no es poden oblidar de la nit al dia. Ens caldran dues o tres generacions més —entre 60 i 90 anys— per a adquirir aquest sentiment.

Hi falta, també, un projecte clar, un projecte que els europeus puguem comprendre i compartir, i amb què ens puguem identificar: els avantatges econòmics no es comprenen si no arriben en euros contants i sonants; la moneda única i la desaparició de les fronteres només poden ser apreciats pels exportadors-importadors i, fins a cert punt, pels viatgers, però ni els uns ni els altres representen una gran massa de la població. Els europeus "normals", què obtenim?

I, per fer-la breu, hi falta també una llengua comuna que facilite la comunicació (que no la comprensió: això són figues d'un altre paner) entre els ciutadans dels quatre cantons d'Europa en condicions d'igualtat. No, no ens serveixen ni l'anglès, ni el francès ni l'alemany, perquè no respecten les condicions d'igualtat: si hi ha parlants nadius, els que no ho són estan en inferioritat de condicions. I mentre la política lingüística europea continue com fins ara (amb les tres llengües de primera categoria que acabe de citar, les de segona —les llengües oficials dels altres estats membres—, les de tercera —les reconegudes com a cooficials en algun territori, com ara el català— i les de quarta —les que no tenen cap mena de reconeixement, com ara el bretó o l'occità o el napolità—), seguirà dividint els europeus en europeus de primera, de segona, de tercera i de quarta classe, cosa que no afavorirà gens ni mica el sentiment d'"europeïtat" de la major part dels europeus.

Holanda diu NEE a Europa

Hom diria que els eurodiputats viuen d'esquena als europeus; aquells estan tan convençuts de la bondat del projecte que són incapaços de veure que aquests no li troben la bondat per enlloc. En la seua torre de vori, a Estrasburg o a Brussel·les, els eurodiputats, capficats a construir la "seua" Europa, han perdut de vista l'Europa real i els europeus reals (que, quan se'ls perment expressar-se mitjançant el vot, s'abstenen majoritàriament o voten en contra), i van camí d'emmerdar-ho tot. Llàstima, perquè el projecte tenia algunes coses bones.

09 de març 2007

Tres motius per passar-se al GNU/Linux

Trobe aquest (o és aquesta? ja no me'n recorde) meme a Bitassa a lloure, del Benjamí Villoslada. Com que té el bon gust de no "passar-lo" a ningú, i, a més, el tema m'agrada i és breu, el continue. Copie a continuació el paràgraf amb "les regles del joc":

Podeu donar tres motius seriosos o tres motius de conya (sempre que siguin convincents). No es poden usar raons en forma d’atac al sistema o dels seus usuaris (tipus «Windows és per a idiotes» o «cada pic que uses Windows Dau mata un moixet») i si un blogaire interessat en seguir el meme no usa GNU/Linux, haurà d’informar-se abans d’usar-lo.

Com que no es tracta d'arguments tècnics, crec que no espantaré cap dels visitants habituals explicant, per enèsima vegada, les meues raons:

  1. La mascota de Linux és un pingüinet molt simpàtic.
  2. Linux i els programes que hi faig servir no em costen ni un cèntim, i els he obtés i instal·lat legalment.
  3. Em connecte al wi-fi millor que amb el Windows.
Tux, un bon motiu per a usar Linux
Ja sé, ja sé, hi ha molts més motius, i molt més seriosos. Però ja he dit que no volia posar-me ni tècnic ni, afegisc ara, transcendent. Ah! i jo tampoc li passe el meme a ningú.

02 de març 2007

Els DRM o com acabar en la presó per comprar música legalment

Me diuen falsaire,
mes no falso gaire,
mes no falso, no.

Miquel Martí i Pol

Orestes Mas, usuari veterà de GNU/Linux i bon coneixedor del món del Programari Lliure, comenta a la Ubuntucat-info mailing list, que ha traduït un article de Borys Musielak sobre els DRM i els seus efectes sobre la llibertat (la traducció es troba en format PDF).

Els que heu seguit, ni que siga de lluny, el llançament de Windows Vista haureu sentit parlar dels DRM (“Digital Rights Management”; en català, “Gestió Digital de Drets”) o de la Computació Confiable, termes bastant hermètics. L'article que Orestes ha traduït ens aclareix aquests conceptes tan obscurs i ens il·lustra sobre les estratègies amb que la Microsoft i els principals detentadors dels drets de nombroses obres musicals o cinematogràfiques (que, generalment, no en són els autors) estan posant en marxa per a evitar, segons ells, la pirateria que els fa perdre (seria més honest dir que els fa deixar de guanyar) una incerta i indemostrable quantitat de milers d'euros o dòlars cada any. El problema, àmpliament comentat i debatut en molts articles, d'aquestes estratègies és a la vegada ètic i pràctic, ja que passa per sospitar que cada usuari és un criminal en potència (presumpció de culpabilitat) i per posar trabes a una pràctica tan innocent com la de fer còpies del material que hem comprat legalment per evitar que es deteriore (per exemple, ens dificultarà fer un còpia d'un CD legalment adquirit per utilitzar-la en el reproductor del cotxe).

Amb l'ús de termes tan enganyosos com la Computació Confiable (no, no és tracta de fer que pugueu utilitzar els vostres equips amb la tranquil·litat que no seran infectats per virus i altre malware, sinó que els propietaris d'aquells drets podran confiar que els usuaris no ens passarem ni un pèl), entitats tan poderoses com la Microsoft, l'Apple o l'SGAE aconsegueixen mantenir el públic en la inòpia i evitar que es rebel·le davant del que, en realitat, és una retallada brutal i injustificada dels nostres drets. Un exemple bigbrotheresc d'aquest muntatge el tenim en les lleis en vigor en EEUU i en França, on ja és delicte (ho heu llegit bé, DELICTE) reproduir material protegit pels DRM en ordinadors equipats amb Linux, independentment que hajau adquirit de manera legal tant aquest material, com l'ordinador, com el sistema operatiu.

Qualsevol defensa de les llibertats comença per la informació, per això és tan important tenir accés a textos com el que hui comentem, la lectura del qual recomane ferventment.