Definitivament, la definitiva

Ja és oficial: el concurs de trasllats m'ha atorgat plaça en propietat en un poblet de Tarragona i, el curs que ve, seré un professor "normal". O, al menys, això espere.

Ja fa més de sis anys que em guanye la vida fent de professor de valencià. Al principi, em vaig sentir molt il·lusionat; per la nòmina, més que res. Però aviat vaig observar que els professors de la meua especialitat no erem, no som, "normals". Pel simple fet de ser el que som, resultem sospitosos de catalanisme, un dels pecats capitals al País Valencià. I, ja se sap, la veda del catalanista està alçada tot l'any.

Que alguns alumnes diguen ximpleries sobre el tema, no em preocupa: són adolescents, estan en l'edat. Que alguns pares diguen ximpleries sobre el tema, ho comprenc: la major part no són sinó adolescents envellits. Que conselleria faça el ximple el cent per cent del temps, no em sorprèn: dels polítics, no se'n pot esperar cap altra cosa —i d'aquests polítics, menys encara—. Però que alguns companys de treball es mostren més estúpids que molts alumnes, pares i polítics és cosa que em trau de polleguera. Així, fart d'envejar els problemes dels professors "normals", i com que no m'abellia canviar d'especialitat, fa mig any que vaig decidir canviar d'autonomia.

A setembre, doncs, encetaré la meua nova vida com a professor de català a Catalunya. Esperem que siga més tranquil·la i més equilibrada que l'actual, i poder prescindir de les visites al psiquiatra.