The Wizard of Oz

No sóc especialment aficionat als musicals perquè penso que els números de cant i de ball trenquen totalment el fil de la narració i, a més a més, no conec ningú que vagi cantant i ballant pel carrer. Com a molt, conec algú que parli sol pel carrer; però això no és cap cosa estranya.

I precisament per aquesta manca de realitat, estic disposat a empassar-me un musical si l'argument té a veure amb la màgia. Bé, en El Mag d'Oz, més que no pas de màgia, hauríem de parlar de les al·lucinacions d'una nena (ehem, nena... la Judy Garland ja estava una mica massa "granadeta" per aquest paper) després de rebre un cop de finestra al cap.

Sempre em sorprèn la naturalitat amb que, als contes infantils, es justifica el fet de donar mort al dolent (bé, ni tan sols se'n planteja el dilema moral); en aquest cas, dues pobres i innocents bruixes malvades que no li havien fet cap mal a ningú, pobretes. Avui en dia no es consideraria políticament correcte (mai no sabrem el mal que la "correcció política" està fent a la literatura i al cinema dels nostres dies).

Us en deixo un fragment (una mica llarg aquesta vegada, disculpeu-me) amb dues de les escenes més màgiques de la història del cinema. La primera és una magistral lectura de la bola de cristall, on el Professor Marvel, subtilment, convenç a la bleda de la protagonista perquè torni a casa. La segona és la transició del món real al món màgic: sempre tracto d'imaginar la sensació de meravella que devia produir en el públic de 1939.