Star Wars (episodis IV, V i VI)

Tot i que, generalment, la trobem etiquetada com a ciència ficció, per a mi és una opereta espacial; però això no és gaire important, perquè tothom la considera un clàssic del cinema d'aventures, una diversió apta per a tota la família. Això sí, no totes les pel·lícules de la saga estan igual d'aconseguides.

Em sorprèn, en reveure-la, la simplicitat narrativa de la primera (Episodi IV), quasi lineal. De fet, hi podríem definir una línia principal (fugida dels robots amb el missatge de la princesa, adquisició per la família Skywalker, encontre amb Obi Wan, viatge a Albaran, captura per part de l'Estrella de la Mort, fugida cap a la base rebel, batalla final, epíleg) i observaríem com, tret d'unes poques escenes dedicades a Darth Vader, ja no hi ha res més. Aleshores, perquè va tenir tant d'impacte i tant d'èxit?

En canvi, amb el segon film, la narració s'enriqueix amb nous personatges (Yoda, Kalrisian), nous ambients (la ciutat dels núvols, Dagomar), un major pes del principal antagonista (que cal reconèixer que és un dels millors dolents de la història del cinema), però, sobretot, una estructura narrativa més complexa, amb més fils i de major pes. I, sobretot, aquell final obert (què passa amb Solo?) que deixa l'espectador enganxat a la butaca fins al següent lliurement de la saga.

El retorn del Jedi, si us adoneu, ve marcat pel camí interior del jove Skywalker per convertir-se en un cavaller Jedi. Tanmateix, aquest camí (que només aprofundeix un mica en la psicologia del protagonista i de son pare) està acompanyat per una sèrie d'elements que busquen atraure un públic adolescent (moltes aventures i una mica de romanticisme, amb algunes repostes "enginyoses" per part d'un Solo descongelat) i infantil (els extraterrestres de "goma" i els ossets de peluig, amb el seu comportament ingenu). L'èxit comercial de les pel·lícules infantils es basa en una fórmula collonuda: els nens de vuit anys no van al cinema sols, sinó amb els pares, de manera que el pública "pagà" augmenta, com a mínim en un 30%.

I ara que hem retut homenatge a un clàssic de la nostra (o de la meva) joventut, que per alguna cosa ha inspirat la data del Dia de l'Orgull Friqui, anem a desmitificar-lo una mica amb una versió tipus cinema mut que potser ja coneixereu. La coordinació entre la música i les imatges és impressionant.

El que em té preocupat és en Tux: des que ha vist la trilogia, que es passeja per casa vestit d'una manera estranya, i diu no-sé-què sobre canviar els plans per dominar el món per uns altres per dominar la galàxia.