Transtorn per estrès pretraumàtic
La ciència mèdica defineix el trastorn per estrès posttraumàtic com "un trastorn d'ansietat que pot aparèixer després d'un esdeveniment que és viscut amb por molt intensa, terror i sensació d'impotència." Els seus símptomes més freqüents són el fet d'estar revivint contínuament l'episodi, la tendència a evitar situacions associades a l'episodi (llocs, accions, persones; fins i tot, parlar de l'argument) i hiperactivitat (acompanyada de sobresalts, insomni i irritabilitat).
Per si no fos suficientment dur haver de viure amb el record d'experiències negatives, la vida cíclica i previsible que menem ens aboca al que podríem definir com trastorn per estrès pretraumàtic: amb uns símptomes similars a l'anterior, es produeix quan som conscients de la imminència (o quan creiem en la probabilitat) de fets similars als que originen l'estrès posttraumàtic. Així, en aquesta època de l'any, són molts els que senten, en major o en menor grau, irritabilitat, insomni, manca de concentració i una mena d'angúnia difícil de definir. I tot perquè les vacances s'estan acabant (o perquè creiem que suspendrem un examen, o perquè esperem la sogra a sopar).
Si us hi fixeu, el trastorn per estrès pretraumàtic no respon a cap realitat (les vacances no acabat encara, encara no ens hem examinat, la sogra encara no ha arribat), sinó a aquest vici tan humà de viure en el futur en lloc de viure en el present. Sí, és clar: cal pensar en el futur per planificar les nostres vides i evitar que el corrent dels esdeveniments ens dugui sense cap control per part nostra. Però una cosa és planificar i una altra molt diferent deixar-nos dominar per pensaments negatius originats... pel no res, perquè el futur encara no és real.
Possibles solucions? Com que tot és cosa mental, problemes d'un cervell ociós, serà qüestió de donar-li feina i de mantenir-lo ocupat; en altres paraules, viure el present amb més intensitat. Així, les típiques vacances panxa-en-l'aire-sense-fer-res representen un risc evident que haurem d'evitar: serà preferible omplir les nostres jornades de descans amb aquelles activitats que no solem dur a terme durant l'any i que ens agraden (sembla una xorrada, però, després de dos dies de tumbona, a molts se'ls obliden, aquestes aficions).
Cinema i teatre haurien de ser obligatoris, seguits d'un bon sopar amb els amics. Música, però no en llauna (ja en tenim prou durant tot l'any). Hauríem de deixar la lectura per als moments de mínima activitat (a l'hivern, es llegeix molt millor, embolicat dins d'una manta al costa de la xemeneia). Viatges i excursions, sobretot a peu, evitant els llargs desplaçaments en cotxe, autocar, avió o tren; visites estètiques (monuments, palaus, museus, muntanyes, penyasegats...). L'esport és sempre un estímul recomanable, però cal estar molt atents als possibles xocs de calor i, sobretot, a les reaccions d'un cos que es pot haver tornat (ai!) massa sedentari. Amb tot açò (i alguna coseta més que no diré, perquè sempre poden passar menors d'edat per aquí, però que em va recomanar la meva psiquiatra) tindrem les neurones ocupades i contentes i no ens amargaran els darrers dies de les vacances recordant-nos matxaconament que són, precisament, els darrers.
Algú s'apunta a una festorra?
Per si no fos suficientment dur haver de viure amb el record d'experiències negatives, la vida cíclica i previsible que menem ens aboca al que podríem definir com trastorn per estrès pretraumàtic: amb uns símptomes similars a l'anterior, es produeix quan som conscients de la imminència (o quan creiem en la probabilitat) de fets similars als que originen l'estrès posttraumàtic. Així, en aquesta època de l'any, són molts els que senten, en major o en menor grau, irritabilitat, insomni, manca de concentració i una mena d'angúnia difícil de definir. I tot perquè les vacances s'estan acabant (o perquè creiem que suspendrem un examen, o perquè esperem la sogra a sopar).
Si us hi fixeu, el trastorn per estrès pretraumàtic no respon a cap realitat (les vacances no acabat encara, encara no ens hem examinat, la sogra encara no ha arribat), sinó a aquest vici tan humà de viure en el futur en lloc de viure en el present. Sí, és clar: cal pensar en el futur per planificar les nostres vides i evitar que el corrent dels esdeveniments ens dugui sense cap control per part nostra. Però una cosa és planificar i una altra molt diferent deixar-nos dominar per pensaments negatius originats... pel no res, perquè el futur encara no és real.
Possibles solucions? Com que tot és cosa mental, problemes d'un cervell ociós, serà qüestió de donar-li feina i de mantenir-lo ocupat; en altres paraules, viure el present amb més intensitat. Així, les típiques vacances panxa-en-l'aire-sense-fer-res representen un risc evident que haurem d'evitar: serà preferible omplir les nostres jornades de descans amb aquelles activitats que no solem dur a terme durant l'any i que ens agraden (sembla una xorrada, però, després de dos dies de tumbona, a molts se'ls obliden, aquestes aficions).
Cinema i teatre haurien de ser obligatoris, seguits d'un bon sopar amb els amics. Música, però no en llauna (ja en tenim prou durant tot l'any). Hauríem de deixar la lectura per als moments de mínima activitat (a l'hivern, es llegeix molt millor, embolicat dins d'una manta al costa de la xemeneia). Viatges i excursions, sobretot a peu, evitant els llargs desplaçaments en cotxe, autocar, avió o tren; visites estètiques (monuments, palaus, museus, muntanyes, penyasegats...). L'esport és sempre un estímul recomanable, però cal estar molt atents als possibles xocs de calor i, sobretot, a les reaccions d'un cos que es pot haver tornat (ai!) massa sedentari. Amb tot açò (i alguna coseta més que no diré, perquè sempre poden passar menors d'edat per aquí, però que em va recomanar la meva psiquiatra) tindrem les neurones ocupades i contentes i no ens amargaran els darrers dies de les vacances recordant-nos matxaconament que són, precisament, els darrers.
Algú s'apunta a una festorra?
