Finche c'è guerra c'è speranza

La que avui ens ocupa és una commedia all'italiana en el sentit més autèntic: a partir d'una situació dramàtica (dues, en aquest cas), es van creant una sèrie de situacions que fan riure els espectadors. Així, presentant, d'una banda, el tràfic d'armes com a causa (o co-causa) de dolor i de mort, i les exigències materialistes de la societat occidental (representada per la família del protagonista), la pel·lícula va avançant des de la comèdia cap a unes posicions més reflexives i cada vegada més amargues.

Pietro Chiacca (Alberto Sordi) va començar com a representat de bombes hidràuliques i va acabar com a representant de bombes a seques i altres enginys igualment satànics. Fart de fer el ridícul davant de líders tercermundistes amb metralletes que es diparen soles, amb tancs que es tornen bojos i amb helicòpters que es cauen a trossos en ple vol (coses que passen quan les armes han estat rescatades després de 15 anys en el fons de la mar), fa una petita jugada al seu patró i a un grapat de col·legues de la competència i aconsegueix ser contractat per una empresa més forta. Però aquest serà l'inici dels seus mals i la via que el portarà a contemplar en primera fila els efectes del seu treball.

Per si jugar-se la vida i sentir-se responsable de la mort de tantes persones no fos suficient, en tornar a casa després d'escapar miraculosament a un bombardeig, haurà de suportar el judici de la dona, la sogra, els fills, que, sense estar disposats a renunciar a la vida regalada que porten, li llencen en cara la immoralitat del seu treball. Però, no perquè aquest treball sigui immoral, sinó perquè ara ho sap tota Itàlia i tota Itàlia els assenyala amb el dit.

No sé què li passa al Youtube, que no hi ha manera de penjar el vídeo com de costum. No puc fer altra cosa sinó deixar-vos l'enllaç: Sembla que ja va bé. Per si de cas, no esborro l'enllaç. http://www.youtube.com/watch?v=4SNPcdYUyq8

Ja sabem que l'italià è una lingua facile e divertente, però m'abelleix deixar-vos la traducció de l'últim minut i mig, el colofó del discurs de Pietro a la família i l'escena final, que no tenen desperdici.

Pietro - Escolteu, jo no puc més, estic mort de cansament. Necessito dormir com a mínim una hora. Hauria de tornar a anar-me'n de seguida, avui mateix; tinc un avió a les cinc i deu. He d'anar a col·locar una càrrega de 70.000 metralladores. Esta bé; decidiu vosaltres. Tot el que em direu em semblarà bé. Si voleu realment que jo canvie d'ofici, i que torni al meu antic treball de les bombes hidràuliques, aleshores, no em desperteu, deixeu-me dormir fins demà de matí; si, en canvi, decidiu que he de tornar a sortir, desperteu-me dins d'una hora... A dos quarts de quatre.

[Pietro surt del menjador. La següent escena és al seu dormitori; tot està a fosques fins que entra la minyona a despertar-lo.]

Minyona - Senyor. Senyor!
Pietro - Eh?
Minyona - La senyora m'ha dit que el desperti.
Pietro - Quina hora és?
Minyona - Un quart de quatre.

Pietro - Fins i tot, un quart d'hora abans.