Morir d'èxit: un perill per als pingüins?

A poc a poc, van apareixent notícies esperançadores sobre l'avanç dels pingüins en el mercat dels ordinadors personals. En el que portem d'any, aquest creixement s'ha accelerat, sobretot per l'aparició dels ultraportàtils de baix preu. Aquests, per motius de competitivitat, l'incluen com a sistema operatiu i surten uns trenta o quaranta euros més barats que els mateixos models quan incorporen Windows XP; sobre uns 300 o 400 € de preu base, el sobrecost es nota molt més que en ordinadors de gama mitjana o alta.

Personalment, penso que aquesta migració cap a plataformes lliures és molt possitiva: a més dels beneficis que experimenta directament l'usuari (estalvi en programari fàcilment mesurable en euros, estalvi en maquinari perquè s'allarga l'esperança de vida dels ordinadors, incidència gairebé nul·la en virus, alts nivells de seguretat davant d'atacs externs, inexistència de programari espia), estan els que, de rebot, afecten a la societat (reducció del cost informàtic en l'administració pública, reducció de les deixalles informàtiques perquè els ordinadors duren més anys, major transparència en els processos d'infoadminstració, major llibertat perquè les comunitats d'usuaris puguin millor el programari, nul·la esclavitud respecte a formats propietaris).

Però... sí, hi ha un però, naturalment; bé, en realitat, em penso que n'hi ha més d'u, però jo només en tractaré aquest. El cas és que, durant molts anys, GNU/Linux ha estat el sistema dels informàtics, dels estudiants d'informàtica i dels estudiosos de la informàtica; vull dir, persones que no veuen els problemes quotidians de l'administració d'un sistema com a simples problemes o molèsties, sinó, a més a més, com una possibilitat d'aprenentatge. És a dir, que els problemes s'acceptaven com a part del joc. I, aquesta disposició d'esperit, l'usuari normal no la sol tenir.

De fet, l'usuari normal (o els usuaris normals que jo he conegut), des d'una concepció màgica de la informàtica (fomentada descaradament pel cinema, que hi troba un autèntic i immillorable deus ex maquina per resoldre qualsevol situació narrativa una mica complexa), té una tendència important a pensar que l'ordinador practica la telepatia i que és capaç d'entendre, no ja el que l'usuari li diu que faci, sinó allò que l'usuari realment vol que faci. Així, si hi ordena imprimir un document de tres-centes pàgines, s'escandalitzarà perquè l'ordinador li ha imprès tres-centes pàgines, i no únicament la que ell estava visualitzant, que era l'única que, en realitat, volia imprimir.

L'usuari normal és molt humà i, així com els humans són animals de costums, l'usuari normal és molt animal de costums: si cada dia engega un determinat programa clicant sobre una determinada icona, el dia que algú esborri la icona preguntarà que per què han desinstal·lat el programa.

L'usuari normal no comprèn el concepte "arbre de directoris"; com a molt, es defensarà si, a l'escriptori, hi ha unes boniques icones que representen cadascun dels discos durs de la màquina amb noms ben descriptius: es marejarà davant de l'arbre de directoris de GNU/Linux, on els discos durs deixen de tenir una existència independent (com passa amb els infants, només li agraden els llibres amb dibuixets).

I, finalment (perquè en algun punt hem de tallar), l'usuari normal està acostumat al Word, i qualsevol processador de text que no s'anomene "Word", li resultarà antipàtic d'entrada (sobretot si les tres característiques de format que coneix apareixen tres icones més cap a la dreta o dues més cap a l'esquerra a la barra d'icones).

En resum, l'usuari normal de GNU/Linux està canviant (està transformant-se en usuari normal a seques, i no és fàcil que l'usuari normal a seques es tranforme en usuari normal de GNU/Linux), i totes aquells intents per disfressar un pingüí de Windows XP, de Windows Vista o de Leopard no són cap pèrduda de temps, sinó que marquen un camí, necessari en molts casos, per a una adaptació el més indolora possible (per més que no ens agradi als que preferim els pingüins sense disfressar).

A més a més, aquest nou usuari de GNU/Linux pot (i està en el seu dret) ser totalment indiferent a la ideologia del programari lliure i les quatre llibertats, a l'esperit de superació i al plaer de l'aprenentatge, i pot exigir, en canvi, la mateixa facilitat i comoditat que està acostumat a creure que té en altres sistemes operatius.

I un perill més: em fa l'efecte que els tècnics de les botigues d'informàtica, en general, no només desconeixen GNU/Linux, sinó que hi són refractaris o, directament, contraris (m'agradaria molt estar equivocat). Així, quan apareixeran els primers problemes, a qui es dirigirà aquest usuari que no està acostumat ni a solucionar res per ell mateix ni a buscar respostes en fòrums o llistes de correu?

Temps de canvis, ja ho crec.