Puebla Nueva del Rey Sancho
Al principi dels anys 70, TVE es feia la competència (hi havia la segona cadena) i l'almirall Carrero Blanco, mà dreta de Francisco Franco, va suggerir la idea d'una sèrie que expliqués els principis legislatius de la dictadura (las Leyes Fundamentales del Reino) d'una manera amena i que pogués connectar amb el públic. TVE, dirigida en aquella època per Adolfo Suàrez, es posa a treballar en el projecte i l'encarrega a un equip dirigit per Antonio Mercero. Així, el 1971 s'estrenava una sèrie que havia d'assolir una gran popularitat, tot i la càrrega de moral barata i d'adoctrinament polític: Crónicas de un pueblo (potser us resulte familiar perquè la van reposar allà pel 1997).
Perdut en la planura castellana, Puebla Nueva del Rey Sancho (Santorcaz en el món real) es va transformar en el poble més conegut de l'estat. Les forces vives (l'alcalde, el rector i el mestre --el cabo de la Guàrdia Civil hi tenia un paper molt més modest com a personatge--) dirigien els destins dels seus habitants amb mà bondadosa, però ferma. El mestre i l'alcalde, sobretot, ens donaven, en quasi tots els episodis, píndoles del Fuero de los Españoles que mostraven amb quina amabilitat es preocupava el govern pels ciutadans i que, a més, tots els espanyols tenien els mateixos drets.
Sovint apareixia l'amenaça del món exterior sota la figura del foraster: les noves idees, l'ambició de la ciutat... Però, cosa curiosa, no sempre era una figura negativa: en algun episodi representava algú que necessitava ajuda i que els habitants del poble, amb la generositat pròpia del poble espanyol, li la oferia sense demanar ni esperar res a canvi.
No faltava el petit punt d'humor, representat, ara, per les entremaliadures dels nens del poble, adés, per la simplicitat dels aborígens.
Per a nosaltres, però, serà un bon punt de partida (això espere) per explicar el tardofranquisme als joves que no el van viure. I per somriure una mica.
