Nosaltres, els catalans
Ja és oficial: des d'aquesta setmana, i com a conseqüència d'haver-me empadronat, ja sóc català. Al menys, políticament parlant (una expressió respectuosa amb els sentiments? vull pensar que sí). Sobre si es tracta d'un exili, d'una emigració o d'un retorn als origens, podríem discutir-hi hores i hores; no paga la pena (a no ser que la discusió estiga acompanyada d'un bon oporto, o d'un bon vi negre del Penedès, que ja estic començant a apreciar).
Els qui em coneixen saben que sóc refractari a fronteres i banderes, i que aquests canvis nominals de "denominació d'origen" no m'afecten ni poc ni molt. M'afecten i m'importen altres coses. El respecte a la meua identitat, per exemple (cosa ben distinta de la identitat pròpiament dita).
Perquè, de respecte a la meua identitat, en altres llocs (al País Valencià, tristament) n'he vist poc; i ací em sent una mica més respectat. I dic una mica perquè, en les poques setmanes que fa que sóc per ací, ja he pogut percebre una certa "maror de fons" que, em sembla, molts estan disposats a ignorar.
(No, quan dic "maror de fons" no pense en els esdeveniments de Girona, ni en la campanya "jo també sóc antimonàrquic" o "jo tampoc no sóc espanyol". Pense en els nens i nenes que, en la part interior de la tapa de la llibreta, hi porten una enganxina amb la bandera espanyola i el toro d'Osborne.)
De moment, sembla que la meua vida com a "català" porta camí de ser més tranquil·la que com a valencià. Tanmateix, caldrà tindre els ulls ben oberts i els peus a terra.
Els qui em coneixen saben que sóc refractari a fronteres i banderes, i que aquests canvis nominals de "denominació d'origen" no m'afecten ni poc ni molt. M'afecten i m'importen altres coses. El respecte a la meua identitat, per exemple (cosa ben distinta de la identitat pròpiament dita).
Perquè, de respecte a la meua identitat, en altres llocs (al País Valencià, tristament) n'he vist poc; i ací em sent una mica més respectat. I dic una mica perquè, en les poques setmanes que fa que sóc per ací, ja he pogut percebre una certa "maror de fons" que, em sembla, molts estan disposats a ignorar.
(No, quan dic "maror de fons" no pense en els esdeveniments de Girona, ni en la campanya "jo també sóc antimonàrquic" o "jo tampoc no sóc espanyol". Pense en els nens i nenes que, en la part interior de la tapa de la llibreta, hi porten una enganxina amb la bandera espanyola i el toro d'Osborne.)
De moment, sembla que la meua vida com a "català" porta camí de ser més tranquil·la que com a valencià. Tanmateix, caldrà tindre els ulls ben oberts i els peus a terra.
Powered by ScribeFire.
