Com voleu que em prengui seriosament quelcom de tan efímer i fal·laç com ho és la vida? Deixeu-me pujar a l'escenari i representar mil personatges diferents: així, al menys, em pensaré haver viscut mil vides;falses i breus, si voleu, però mil, i no pas una de sola. No hauré fet mal a ningú, crec; només m'hauré enganyat a mi mateix —o no. De tota manera, no som també, tots nosaltres, personatges?
De vegades, el caos
se'ns esmuny cos amunt,
contracorrent,
com el jove rebel
que vam ser fa tants anys
i que vam soterrar
calladament,
discretament,
a mesura que la vida
ens anava matant
l'esperit, les il·lusions.
De vegades, el caos
ens recorda que som, encara,
aquell jove rebel.
Perpetrat per
Giorgio Grappa
a les
4:14 p. m.
Etiquetes: poema
