Coses que s'han d'ignorar
No, avui no em posaré tràgic, no diré res sobre la necessitat d'ignorar la data i l'hora exacta de la pròpia mort per tal de viure una vida lliure (o menys condicionada) i sense més angúnies de les inexcusables; no parlaré de la necessitat d'ignorar el nombre de nadons que moren a cada instant per manca de medicines; ni de la necessitat d'ignorar els diners que ens furtaran els mateixos polítics que votarem a les properes eleccions com a condició imprescindible per anar a votar en la propera ocasió. No. Si em permeteu, seré una mica més egoista.
Qui sap per què s'ha enamorat? No és, el moment en què descobrim la causa exacta de l'enamorament, l'instant exacte en què deixem d'estar enamorats? Quan descobriu que allò que us va captivar eren uns ulls verds, o un gest gairebé imperceptible de la barbeta, o aquella manera entranyable de posar-se la bufanda abans de sortir al carrer, o aquell fonema fricatiu que acabava nasalitzat una volta de cada dues, o l'expressió de placidesa quan dormia, o aquella mania estranya de no sortir mai de casa sense tres bolígrafs a la butxaca (un d'ells sempre verd, el color de l'esperança), o aquell perfum que —després de buscar-lo per tot París— va resultar que provenia d'una parada del mercat dels dissabtes, o la cura amb què deixava els llibres al prestatge, o l'erotisme exuberant que manifestava a l'hora de cosir un botó, o aquell somriure amb què es convertia en una criatura de cinc anys, o la naturalitat amb que recitava —més que llegia— els contes de Borges, o la cerimònia amb què es pentinava cada matí, o la malícia amb que sabia mirar-te quan us trobàveu en públic, o qualsevol dels milers de milers de milers de coses que hom fa sense adonar-se i que poden originar en el proïsme una atracció desproporcionada respecte a la magnitud de la causa; no és, dic, quan descobrim aquella causa, que el sentiment es trenca en mil bocins, com un mirall, i ja no veiem aquell ésser meravellós com una unitat indubtable, sinó com un mosaic de peces inconnexes, un conjunt absurd, i l'encanteri s'esvaeix?
Així, sabent que saber és un perill, una condemna a mort per al sentiment, no és normal sentir-se trist per ser conscient d'haver-se enamorat d'una mirada?
Qui sap per què s'ha enamorat? No és, el moment en què descobrim la causa exacta de l'enamorament, l'instant exacte en què deixem d'estar enamorats? Quan descobriu que allò que us va captivar eren uns ulls verds, o un gest gairebé imperceptible de la barbeta, o aquella manera entranyable de posar-se la bufanda abans de sortir al carrer, o aquell fonema fricatiu que acabava nasalitzat una volta de cada dues, o l'expressió de placidesa quan dormia, o aquella mania estranya de no sortir mai de casa sense tres bolígrafs a la butxaca (un d'ells sempre verd, el color de l'esperança), o aquell perfum que —després de buscar-lo per tot París— va resultar que provenia d'una parada del mercat dels dissabtes, o la cura amb què deixava els llibres al prestatge, o l'erotisme exuberant que manifestava a l'hora de cosir un botó, o aquell somriure amb què es convertia en una criatura de cinc anys, o la naturalitat amb que recitava —més que llegia— els contes de Borges, o la cerimònia amb què es pentinava cada matí, o la malícia amb que sabia mirar-te quan us trobàveu en públic, o qualsevol dels milers de milers de milers de coses que hom fa sense adonar-se i que poden originar en el proïsme una atracció desproporcionada respecte a la magnitud de la causa; no és, dic, quan descobrim aquella causa, que el sentiment es trenca en mil bocins, com un mirall, i ja no veiem aquell ésser meravellós com una unitat indubtable, sinó com un mosaic de peces inconnexes, un conjunt absurd, i l'encanteri s'esvaeix?
Així, sabent que saber és un perill, una condemna a mort per al sentiment, no és normal sentir-se trist per ser conscient d'haver-se enamorat d'una mirada?
Powered by ScribeFire.
