Coses que s'han de fer sense pensar
De segur que tots us n'heu trobat. I no parlo de coses importants, com enamorar-se a primera vista o desenamorar-se a segona vista, sinó d'estupideses quotidianes: saludar amb un somriure la veïna que ens cau tan mal, llençar les escombraries entre les set i les nou del vespre, mirar a l'esquerra i a la dreta abans de creuar el carrer. Són coses que s'han de fer sense pensar, perquè toca fer-les, i ja està.
Aquesta setmana, jo n'he hagut de fer alguna. Votar que sí (de fet, ni tan sols es va votar: es va aprovar per aclamació, que és com anomenen ara el silenci indiferent) a un projecte de consciència ecològica; perquè l'ecologia està de moda, la consciència ecològica és políticament correcta i qualsevol proposta que inclogui l'adjectiu "verd" en el títol s'ha d'aprovar. Sense aturar-se a pensar-ho ni a llegir-lo. I, així, hem aprovat un text tan buit i tan ben intencionat, tan innocu i tan inofensiu, i tan inútil, que qualsevol polític de qualsevol partit hi hagués votat a favor. Amb la distància, em fa una mica de vergonya (molta, en realitat); però tinc un eximent: m'havia col·locat amb tranquimazim abans d'entrar al claustre, de manera no era del tot responsable dels meus actes ni de les meves omissions.
En realitat, el que jo voldria, i el que solia intentar abans de convertir-me en un funcionari corrupte (si no és corrupció, ja m'explicareu què és això de fer creure als nens que es pot progressar en la vida sense fer cap esforç, i que tenen el mateix dret a una titulació l'estudiant responsable i treballador i l'alumne dropo i boicotejador), és ensenyar a fer sense pensar coses com, per exemple, pensar, reflexionar, dubtar de tot i analitzar les coses des de diversos punts de vista abans de prendre cap decisió; no creure que la terra és rodona perquè tothom ens ho diu: agafar l'avió i comprovar-ho. Això, és veritat, exigeix una quantitat immoderada de temps i d'energia, i, pel que es veu, el treball em furta l'una i l'altre.
Hauré de plantejar-me seriosament deixar de treballar. Si més no, per conservar aquella energia i aquell temps, i la poca ètica que encara em pugui quedar per alguna banda.
Aquesta setmana, jo n'he hagut de fer alguna. Votar que sí (de fet, ni tan sols es va votar: es va aprovar per aclamació, que és com anomenen ara el silenci indiferent) a un projecte de consciència ecològica; perquè l'ecologia està de moda, la consciència ecològica és políticament correcta i qualsevol proposta que inclogui l'adjectiu "verd" en el títol s'ha d'aprovar. Sense aturar-se a pensar-ho ni a llegir-lo. I, així, hem aprovat un text tan buit i tan ben intencionat, tan innocu i tan inofensiu, i tan inútil, que qualsevol polític de qualsevol partit hi hagués votat a favor. Amb la distància, em fa una mica de vergonya (molta, en realitat); però tinc un eximent: m'havia col·locat amb tranquimazim abans d'entrar al claustre, de manera no era del tot responsable dels meus actes ni de les meves omissions.
En realitat, el que jo voldria, i el que solia intentar abans de convertir-me en un funcionari corrupte (si no és corrupció, ja m'explicareu què és això de fer creure als nens que es pot progressar en la vida sense fer cap esforç, i que tenen el mateix dret a una titulació l'estudiant responsable i treballador i l'alumne dropo i boicotejador), és ensenyar a fer sense pensar coses com, per exemple, pensar, reflexionar, dubtar de tot i analitzar les coses des de diversos punts de vista abans de prendre cap decisió; no creure que la terra és rodona perquè tothom ens ho diu: agafar l'avió i comprovar-ho. Això, és veritat, exigeix una quantitat immoderada de temps i d'energia, i, pel que es veu, el treball em furta l'una i l'altre.
Hauré de plantejar-me seriosament deixar de treballar. Si més no, per conservar aquella energia i aquell temps, i la poca ètica que encara em pugui quedar per alguna banda.
