No hi havia per a tant!

Hola hola hola! Per als que no em coneixíeu encara, sóc el Tux, i per als que sí em coneixíeu, sóc el Tux. El Giorgio, que aquests dies estava una mica alterat i que ara està molt cansat (cuentitis), ha delegat en mi la feina d'ajornar-vos sobre totes les coses que li estan passant aquest principi d'any (perquè, eixa és un altra, s'ha empenyat a dir que ahir era cap d'any!), i que, quan es trobe més tranquil, ja continuarà ell donant-vos la llanda. Anem per feina, doncs.

És el cas que el Giorgio, des que es va assabentar que, enguany, treballaria a les platges d'Alacant, en lloc de pujar-se per les parets d'alegria —com hagués fet qualsevol madrileny—, es va posar tot trist i plorós, i, teatrero com és ell, es passejava amunt i avall per la casa, amb uns grillons a les monyiques i una cadena amb bola al turmell (tot de pacotilla, és clar), recitant amb veu tètrica aquells versos que diuen

Deserts d’amichs, de bens e de senyor, en estrany loch y en stranya contrada...

Tot un cas. Total, que ahir divendres, de matinada fosca, aprofitant que un servidor dormia com un angelet amb esmòquing, em va entaforar dins de la motxilla i cap al sud que ens n'anem tots dos, ell, forçat, i jo, per força. I després de pegar algunes voltes, vam arribar a Azkaban.

Si haguereu vist quina rebuda! Estora roja, pluja de pètals de roses, una safa d'argent per rentar-nos les mans, els alumnes ovacionant-nos, tota la plana major de l'institut ben elegant, l'alcalde, el regidor de cultura, el subdelegat de conselleria... No haguera estat mal, veritat? Doncs, no, no hi havia res de tot això; però tampoc no ens van clavar en cap calabós, ni ens van carregar de cadenes ni res de res. El Giorgio que entra en un despatx, amb cara moixa, i al cap d'una estona, me'l sent que es posa a cantar "vesprades festa, vesprades festa, vesprades festa!" I un poc més endavant, cantava "i sóc jo l'amo, i sóc jo l'amo, i sóc jo l'amo"; i açò, tot i que després m'ho va explicar, no ho he acabat d'entendre, però sembla que està content perquè l'han fet "l'amo del calabós" (o era el màster de l'univers? ai, no sé).

I després estava tant content que em va portar a una platja que estava així:

I jo m'ho vaig passar la mar de bé jugant amb els altres pingüinets! I el Giorgio, al final del dia, feia un gest als llavis que no sé si era un somriure o que li feia mal la panxa: com que no somriu mai...