El dia que vaig salvar la vida a Elvis
Diuen que la vida del professor de secundària és monòtona, grisa i avorrida. Ja m'agradaria, ja, perquè des que vaig entrar en l'empresa ara fa un sexenni (un sexenni i dos triennis, això sona molt bé; espere que els cèntims sonen millor!), les he vistes de tots els colors, o quasi.
Primer, van ser el gitanos, que, afortunadament, em protegien dels paios (gràcies, Richard i Joaquín, estigueu on estigueu). Després, va ser un cap d'estudis la mar de simpàtic que em va fer un horari barrejant grups del nocturn i grups del matí (tres mesos de baixa, amb assistència psiquiàtrica i tot; per sort, el psiquiatra, al final, em va donar l'alta tot dient-me que ja no hi havia perill; però no va especificar si per a mi o per als alumnes... bé, no té gaire importància). L'any següent, un centre que vam haver de desmuntar, traslladar als barracons, tornar a muntar, tornar a desmuntar, traslladar al nou centre. A continuació, una altra operació de desmuntatge, però sense barracons... només que ara treballàvem pels matins en un centre i per la vesprada en un altre, cosa molt pràctica que t'impedeix saber on tens els llibres o les notes o el que siga que més necessites en aqueix moment; i ara... Azkaban.
Azkaban, la Sibèria dels professors de Valencià, allà on el País Valencià es converteix en un híbrid entre Múrcia i la Torre de Babel, en realitat, no està tan mal. Sempre que no et quedes a viure a la Vella Torre, és clar, on trobar un cambrer que parle castellà és una aventura digna d'Indiana Jones (en català, és millor no intentar-ho). Per fortuna, en el meu centre de concentració d'enguany (i per molts anys, em pense), contem amb un director sensible al tema lingüístic; tal volta és l'únic d'aquesta espècie al sud del Segura (si és que, en el fons, sempre he sigut un mimat de la deessa Fortuna). I aquest director tan valent m'ha assegurat, des del primer dia, que vol acabar amb l'exempció del Valencià.
I vostés em diran: "Signor Giorgio, que és això de l'exempció del Valencià? Vol dir que els valencians, en una comarca valenciana, són considerats ésser exepcionals i dignes de protecció com els coll-verds de la Marjal o les anguiles de l'Albufera?" Ai, fills meus, què més voldria jo! L'exempció de Valencià és el dret que tenen els estudiant de primària, secundària i batxillerat del País Valencià a no estudiar la seua llengua pròpia, dret que s'exerceix complimentant un formulari quan es matriculen, formulari que va a Conselleria d'Educància, conselleria que segella el document i que en genera un altre que diu que sí, que d'acord, que el xiquet o la xiqueta en qüestió no cal que estudien valencià aquell curs, i Déu nostre sinyor els conserve la salut. Dret que, en aquest centre, exerceixen "només" el 65 % dels alumnes.
I vostés em diran: "Signor Giorgio, i què fan el alumnes exempts del Valencià durant l'hora de Valencià?" I jo, si no tingués pèls en la llengua, els diria "Donar pel sac!"; però, com que sóc una persona educada i fina, el diré "Introduir, per fortuna metafòricament, tota classe d'objectes introduïbles i no introduïbles pel recte del professor o de la professora de Valencià, generalment interins, que, pels seus molts i gravíssims pecats en vides anteriors, han merescut aquest castic." (Els cas dels professors amb plaça definitiva, com ara el meu, deu obeir a pecats molt, però molt, molt, molt més greus.)
El problema, però, no acaba ací: açò és només el principi. Perquè la Conselleria d'Educància, com ja hauran deduït vostés, és un organisme oficial configurat per buròcrates i funcionaris que tenen el costum de ser metòdics i de resoldre un expendient darrere de l'altre, sempre en ordre segons han arribat, i sense sofocar-se. És a dir, que normalment la Conselleria d'Educància resol aquelles peticions d'exempció cap a la fi del curs.
I vostés em diran: "Signor Giorgio, i quina és la situació dels alumnes mentre arriba la concessió de l'exempció? Què fan aquests alumnes al llarg de quasi tot el curs, després d'haver demanat l'exempció i abans que aquesta arribe? Perquè, mentre Conselleria d'Educància no conteste, se suposa que no estan exempts. O sí? " Doncs, no, tenen vostés raó: tècnicament, administrativament, jurídicament, legalment, mentre Conselleria d'Educància no piula, ací (vull dir, a cap centre educatiu del País Valencià) no hi ha cap exempt.
I vostés em diran... I jo els diré que sí, que tenen raó, que els alumnes que han demanant l'exempció però que encara no han rebut resposta de la Conselleria d'Educància, no estan exempts de res i tenen la mateixa obligació que els altres de seguir les classes de Valencià, ni que siga adaptades a un nivell que es considera zero, o negatiu. Però vagen, vagen vostés a explicar-lo-s'ho i veuran on els envien. Sí, allí, exactament allí; o tal volta un poc més a la dreta; sí, ara, justet.
I així arribem al cas que ens ocupa. Un professor de Valencià, no direm noms, direm, per exemple, Giorgio G., o no, espera, direm G. Grappa, que és més discret, s'atreveix (imprudent!, atrevit!, suicida!) a fer classe de Valencià durant l'hora de Valencià. I què observa? Doncs que alguns alumnes passen de tot i no copien absolutament res de l'explicació. Aleshores, recordant les instruccions rebudes durant el claustre (sí, els instituts, com els convents, tenen claustres), els informa que qui no realitze la faena durant la classe, l'haurà d'acabar durant el pati. Aaaaaah! Si haguéreu vist els bolígrafs llançant fum! Quina meravella! Els full s'omplien com per sortilegi! Tots? Nooooooo! Què us havíeu pensat? Entre els adolescents, encara s'estila allò de la resistència, i quatre alumnes, dos xics i dues xiques, van dir que ells eren massa xulos per a rebaixar-se com els altres, que els havien demanat l'exempció per no fer Valencià, no per l'assignatura com tots els demés. I així van quedar les coses, fins que el timbre va sonar i tots van voler eixir al pati.
El professor suicida, que ja havia comprovat qui sí i qui no havien fet la faena, els va dir que no els valien bromes, els va repetir per enèsima volta que allí, mentre la Conselleria d'Educància no contestara, no hi havia cap exempt, i es va armar el Betlem (de Tirisiti, perquè allò era un fangar que no s'entenia res, però sense Sant Jordi).
Van eixir tots, tret del professor i els quatre mosqueters, o moscardons, que no van fer ús de trabucs ni d'espases perquè no en portaven, que, de no ser així, no sé com hauria acabat la cosa. Enfrontaments, insults, amenaces. I, en vista que el professor continuava exigint-los una cosa tan inaudita com era fer els exercicis que havien fet els seus companys, un dels xiquets, anomenat Elvis (us ho jure per... Tux!), va fingir que es llançava per la finestra: va traure una cama fora, i més de mig cos.
El professor, que ja feia estona que s'esperava alguna cosa semblant o pitjor, el va mirar amb cara de "llàstima que estem en la planta baixa, cabró", i, dos segons després, va deixar de mirar-lo per continuar prenent notes en la llibreta. Elvis, que havia tractat de provocar un atac de pànic en el professor per tal d'obligar-lo a fer marxa enrere, en veure que aquest l'ignorava, i en veure, també, que tres metres d'alçada feien més por del que semblava, va tardar trenta segons en tornar a l'aula de "cos complet i sense fractures", amb la qual cosa, el professor, que ni tan sols quan va ser atacat per un doverman havia passat tant por, va respirar tranquil, sense que el quartet se n'adonés: estava clar que el xiquet no tenia intenció de tirar-se de dalt a baix; però qualsevol intent de convèncer-lo per tornar a entrar, simplement pel fet de distraure'l, el podria haver fet caure al buit, i, si no perdre la vida, probablement s'hauria trencat una cama o un braç.
Sí, ja sé, d'ací a dir que li vaig salvar la vida a Elvis, hi ha un món. Però no sabeu com m'alegre de no tindre cap alumna que es diga Marilyn. De moment.
