004 - Quan em porte mal

Quan em porte mal —cosa que, per cert i per sort, faig sovint—, em castigue de les formes més extraordinàries. No, no faig servir ni el cil·lici ni el flagell, que aquestes coses fan mal i deixen marques, i després sempre hi ha qui et pregunta si ets masoca i, abans que pugues dir que no, ja t'ha girat la cara d'un revés. No, jo faig servir mètodes més psicològics, com ara, el cinema.

Qui ens salvarà de les forces del mal? Els americans!

Així, quan em porte mal, m'obligue a veure alguna de les pitjors pel·lícules de la història del cinema. O, més concretament, aquelles "americanades" en què els americans són els bons més requetebons del món, i salven l'univers de les forces del mal. Pel·lícules com Harmaggedon, o com Independence Day; hi podríem afegir la que feien anit en la Primera, Air Force One, encara que el leitmotiv de la salvació universal només hi figura de manera secundària, perquè del que es tracta ací és veure com de maxote és el president Ford (Harrison), que pot acabar ell a soletes amb el pitjor dels terroristes de l'exunió soviètica. D'on els ve, als americans, aquest messianisme? Perquè podem negar que ho siguen, però no podem amagar les aproximadament 161.000 pàgines web que, segons Google, en parlen. I el cas és que els únics dos americans que jo conec no només no m'han semblat mai gens messiànics, sinó que, a més a més, són persones amabilíssimes i cultíssimes; tal volta és per això. I d'on em ve a mi la mania d'autocastigar-me amb aquesta mena de films? No serà que, en el fons, m'agraden, i no ho vull reconéixer? Quin horror! Espere que no siga això... En fi, me'n vaig a treballar, que és una altra manera de castic.