Ja ho sospitava, però ho acabe de comprovar en primera persona: açò dels blocs és addictiu. Després d'apenes una setmana fora de la catosfera, el cos m'ha demanat tornar. Tot i que la raó que em va impulsar a desaparèixer era forta. Tot i no saber si aquella raó ha deixat d'existir. Tot i començar a estar cansat d'aquest Giorgio Grappa que m'acompanya des de fa tants anys. Però és que no he pogut desfer-me d'ell: em persegueix! De manera que he acabat per acceptar-ho: cada vegada és menor la diferència que hi ha entre jo i Giorgio. I no sé si això és bo o és roí.
D'una banda, i ja ho vaig comentar en un article fa unes setmanes, Giorgio m'ha ajudat a superar problemes i situacions dificíls; m'ha dut a conéixer persones que m'estime molt; fins i tot, ha influït en una part important de la meua formació acadèmica. D'altra banda, però, el Giorgio té algunes manies o inclinacions que no m'acaben de convéncer... però que, per discreció, no pense airejar ací, no siga cosa que encara me demande.
I també està el cas de la fatiga. Ja feia molt de temps que no seguia, en el bloc, la línia que m'havia marcat. Em dedicava a altres coses, molt més "marginals". Tal volta això és el que toca ara.
Be, la decisió ja està presa: torne a les anotacions. Això sí, d'una manera més lliure, sense marcar-me cap objectiu. Només escriure per escriure, per plaer, pel gust de jugar a posar paraules en files, com les formigues del cal·ligrama de Salvat-Papasseit. Per cert, us heu preguntat alguna volta on anaven aquelles formigues? No, no em digueu que anaven al formiguer, com totes; el que vull saber és què buscaven, en la vida, què se n'ha fet d'elles: han construït el formiguer més gran del món, la capital mundial del món de les formigues? o s'han aconformat amb un forat poc més estructurat que el cervell d'un xiquet de l'ESO, sense revoltes ni complicacions, però molt més tranquil? Qui m'ho sabria dir?
Ara, però, l'infern queda enrere: comença el purgatori.
