003 - Encara que ho semble, no estic defensant The Da Vinci Code

I és que, quan es va convertir en un fenòmen editorial, una amiga —del criteri literari de la qual em fie molt— em va dir que era una pèrdua de temps. Continue pensant que la meua amiga té raó, sense necessitat de comprovar-ho personalment, i tot i que haja venut no-sé-quants milions d'exemplars. Una bona estratègia de màrqueting —i l'ús o abús d'una sèrie de tòpics en contra de l'Església Catòlica que, inevitablement, havien de tocar la fibra sensible dels fanàtics dels dos bàndols, catòlics i anticatòlics— no equival a una bona narració. Ara bé, no puc deixar de preocupar-me quan veig que una colla d'aquests fanàtics es reuneix en públic per cremar un exemplar del llibre. I em preocupe perquè aquesta anècdota (anècdota?) em recorda molt i molt altres fets que, amb el pas del temps, es revetlaren molt poc anecdòtics.

Crema de llibres a Berlín
10 de maig de 1933

Irònicament, els que peguen foc al llibre de Dan Brown també critiquen el fanatisme islàmic i les seues manifestacions violentes. Com si foren, ells, la mar de democràtics i pacífics en les seues reaccions. Hi ha massa gent que no soporta que els diguen coses que no els agrada sentir. I, davant la impossibilitat de canviar la realitat, s'entesten a desoir el missatge, a cremar-lo, o, pitjor encara, a cremar el missatger. Per tant, m'interessa molt el Codi da Vinci en tant que fenòmen que ha posat en evidència una sèrie de simptomes que ens mostren l'estat real de la societat occidental actual. I, com que no espere cap reacció útil ni sensata per part dels nostres polítics, crec que és el meu deure donar-li la màxima publicitat possible; és a dir, dedicar-li un article en el meu bloc, perquè els meus recursos no arriben a més.
(Per cert, continue sense llegir-me aquest llibre. I tot el que està passant no em fa canviar d'idea.)