Com voleu que em prengui seriosament quelcom de tan efímer i fal·laç com ho és la vida? Deixeu-me pujar a l'escenari i representar mil personatges diferents: així, al menys, em pensaré haver viscut mil vides;falses i breus, si voleu, però mil, i no pas una de sola. No hauré fet mal a ningú, crec; només m'hauré enganyat a mi mateix —o no. De tota manera, no som també, tots nosaltres, personatges?
Al cap de vint minuts van eixir del Palau del Mussol, que era molt fosc i ple d'ulls parpellejants que brillaven com joies. Harry portava una gran gàbia amb una òliba blanca, preciosa, profundament adormida amb el cap sota l'ala. No va poder evitar quequejar quan li donava les gràcies a Hagrid, com si fóra el professor Quirrell.
Perpetrat per
Giorgio Grappa
a les
12:05 a. m.
Etiquetes: harry potter, Literatura
