18 de desembre 2007

Vergonya, vergonya!

TuxCom que el Giorgio està massa enfeinat repartint carabasses a tort i a dret, m'arranque una ploma del meu culet refredat per escriure quatre ratlles contra els polítics malparits i venuts que han signat, avui, regalar més de 12 milions d'euros al pobre d'en Bill Gates. Per als qui no estant forts en matemàtiques, més de dos mil milions de les antigues pessetes; i tot aquest dineral a canvi de... a canvi de no res, perquè només cobriran el lloguer, que no la propietat, d'un sistema operatiu nefast, el més feble davant dels virus, el més inestable i el més insensible a la nostra llengua (qui de vosaltres ha vist el Vista funcionar en català?).
Aquesta nova clavada de pota posa en evidència, per si algú encara era tan innocent com per tindre algun dubte, que el muntatge de la Linkat és només això, un muntatge per fer-se la foto electoral: "Mireu com som de progres i de catalanistes que estem fent un sistema operatiu lliure i en català!" Hipòcrites! Amb la dècima part d'aquesta quantitat, hi hauria per concloure la Linkat en 6 mesos i donar-hi formació a tots els funcionaris catalans.

Giorgioooooo! Deixa'm una carabassa ben grossa, que la vull enviar a aquests polítics de la M.!

--------------------------------------------------------------

Polítics de la M. = polítics de la Microsoft


Powered by ScribeFire.

11 de desembre 2007

This is too much for the pumpkin

A veure si sabeu per què vaig tan enfeinat aquests dies...




Fotògraf: Ian Britton


Powered by ScribeFire.

18 de novembre 2007

Si és que està tan claaaaaar!

Tu veus, Giorgio? Hi ha gent que explica les coses millor que tu, sense tants de romanços! Mira, mira, el Benjamí sí que parla clar, i sense donar-li tant voltes al cap: la ploma és seua i la gasta per al que vol! Què què? Doncs, això. I al Defensor del Poble, que l'investiguen: què voldrà dir això? En el meu país, ja l'hauríem llançat a l'aigua, fresqueta, fresqueta...

Powered by ScribeFire.

17 de novembre 2007

Ara, sí: les iso d'Ubuntu i Kubuntu, directament en català

Quan, fa uns dies, vaig penjar l'enllaç als servidors de Caliu (Associació d’Usuaris i Usuàries de GNU/Linux en Llengua Catalana), em vaig adonar que, de la versió 7.10, només hi era l'iso de la Kubuntu en català (o aquest altre enllaç), o CatalanRemix. Ara, gràcies als impagables companys de la Comunitat d'usuaris d'Ubuntu en català que han preparat i penjat la versió (Alex Muntada, Arualavi, Orestes Mas i Carles Oriol), disposeu, també, del CatalanRemix de l'Ubuntu (i també en aquest enllaç).
Agraïm, a més a més, a la gent de Caliu que ens hagen deixat penjar les iso als seus servidors.

Quin és l'interés de les CatalanRemix? Doncs que ja les trobareu traduïdes a la vostra llengua: des de la primera pantalla, a través de tot el procés d'instal·lació i fins arribar al resultat final, seguireu tot el procés en català. I, en acabar, tindreu tot el sistema operatiu i tots els programes en català.
Bé, és veritat: no hauria d'haver fet servir el mot "tot", perquè les traduccions, tot i estar molt avançades (compareu-les amb les del Vista :-P), abasten només les interfícies dels programes (els més populars ja estan traduïts): les ajudes solen estar en anglès (ops! em fa l'efecte que la traducció del KDE està més avançada, però no n'estic segur).



Ubuntu en català: un fons de pantalla


No, els voluntaris de la Comunitat d'usuaris d'Ubuntu en català no han traduït res: s'han limitat a preparar una iso que inclou els paquets que han traduït altres grups de voluntaris (bé, sí: crec que alguns d'ells estant també en els equips de traducció). Si us sembla important que la societat dispose de programari en català, hi podríeu colaborar: només necessiteu un bon domini de l'anglès, no us cal saber molt d'informàtica! Mmm... potser una mica.

Alguns aclariments sobre els noms de les iso

Si us hi fixeu, veureu que els noms de les iso són molt llargs, però segueixen un esquema bastant senzill:
  • ubuntu o kubuntu: identifica el "sabor" de la distribució (la primera fa servir l'escriptori Gnome, mentre que la segona fa servir KDE); també hi hauria xubuntu i edubuntu (l'una, amb l'escriptori Xfce, més lleuger que els anteriors; la segona, dedicada a l'ensenyament), però encara no les hem fetes. A veure si aprenc a preparar-les...
  • 7.10 : indica la versió, però d'una manera sorprenentment lògica i clara, basada en la data de llançament: 2007.10.18 (en el format anglosaxó, és clar: any, mes, dia).
  • desktop significa que es tracta d'un LiveCD, un disc amb el què podreu iniciar l'ordinador (això ho comentarem un altre dia, però no té gaire dificultat) i, sense instal·lar res al disc dur, obtenir un sistema Linux complet, amb escriptori gràfic i un fum de programes amb els que treballar. Fent clic sobre la icona "Instal·lar", començarà el procés d'instal·lació (que original!). En lloc de "desktop", hi podríem trobar "alternate" (us instal·larà el mateix sistema operatiu, però mitjançant una interficie de text, no gràfica; és ideal si l'ordinador va una mica just de RAM) o "server" (per a muntar un servidor web: paraules majors).
  • i386 fa referència a l'arquitectura del processador: funcionaria (crec) en un 80386, un 80486, un Pentium o superior o un clònic d'aquests. Si feu servir un amd64 o un sparc, hi hauria d'aparèixer el mot corresponent (tranquils: si tinguésseu una màquina no i386, ho sabríeu).
  • iso : és l'extensió de l'arxiu; ens indica que es tracta d'una imatge d'un CD, i que l'haurem de cremar (enregistrar) amb el programa corresponent (en el costat fosc, és bastant popular el Nero).
Un detall més. Si visiteu els servidors on es troben aquests arxius (servidor http i ftp), observareu que, al costat dels arxius iso de prop de 700 MB, hi ha uns arxius molt més petits, iso.md5. Són arxius de text que contenen el codi md5 que correspon a l'arxiu iso del mateix nom. L'md5 us permetrà comprovar que l'arxiu iso que heu descarregat està en perfectes condicions (que no ha perdut cap bit pel camí, cosa que us suposaria gravar un CD inútil). Es tracta, simplement, d'obtenir l'md5 real de la vostra iso i comparar-lo amb el valor teòric que apareix en aquell arxiu iso.md5 del servidor. Que com l'obteniu? Deixem que siguen els xiquets de la Lliurex els que us ho expliquen...
Els arxius sha1 tenen la mateixa funció, però amb els md5 ja aneu bé.

Bon apetit!


Powered by ScribeFire.

12 de novembre 2007

Una prèvia: amb quin programa puc fer puntes de coixí?

Abans de donar el salt de Windows (o de Mac) cap a Linux, cal tenir clar si hi trobarem eines suficients per dur a terme totes aquelles tasques a què destinem l'ordinador. És a dir, amb quin programa, a Linux, podrem escriure documents, realitzar càlculs complexos, administrar bases de dades, realitzar presentacions, dibuixar, veure pel·lícules, escoltar música, llegir el correu, navegar per Internet, programar, gravar CD... o fer puntes de coixí? La pregunta, en realitat, n'amaga una altra: Linux satisfarà les meues necessitats? I no és cap broma: si amb Linux no puc treballar, no m'interessa (les històries morals del senyor Richard M. Stallman no solen ser la primera prioritat de l'usuari).



Pensant a fer el canvi?

En principi, el conjunt de programes disponibles en Linux, en general, i en Ubuntu, en particular, són més que suficients per a un usuari domèstic. Només si anem a (algunes) tasques molt especialitzades, hi podrem trobar algun problema. En altres àmbits, com ara en plataformes per a la programació, Linux supera Windows àmpliament. Però cal ser realista: l'usuari domèstic no sol ser programador.

Podeu comprovar les equivalències en algun dels següents llocs i de segur que hi localitzareu més d'un programa al vostre gust:

  • La Tabla de equivalencias (en castellà, actualitzada el 7-7-07; la versió original és en rus). Organitzada per categories i amb enllaços a les webs dels programes que descriu. La major part de taules similars que trobareu per la xarxa es basen en aquesta.
  • Introducción a Linux/Equivalencias Windows en Linux. Article a Wikimedia basat en l'anterior (m'ha semblat que hi ha alguna petita variació).
  • Alternativas libres. Aquesta taula és independent de les dues anteriors i, per tant, ens ofereix una organització diferent de les categories dels programes. En molts casos, a més de l'enllaç al lloc web del programa, en dóna un breu descripció i una captura de pantalla que podem ampliar. Ara bé, aquest lloc no ofereix només programes per a Linux, sinó programes lliures de qualsevol plataforma.
  • Aplicaciones en Linux para las tareas más comunes. Es tracta d'una llista molt més reduïda i, a més, una mica antiga (2005), però hi ha un petit comentari a cada programa.

Si en aquestes taules no trobeu els programes que necessiteu, podeu exposar els vostres dubtes en algun fòrum de Linux.

Un comentari més. Molts d'aquests programes tenen, també, versions per a Windows: podeu, doncs, provar-les abans de fer el salt.

Powered by ScribeFire.

11 de novembre 2007

La dificultat de triar un Ubuntu (I)


L'amic Dospoals, que ja fa temps que mostra interès per passar-se a GNU/Linux (bé, en realitat, ell diu Linux, que és una altra cosa; per abreujar, usarem la nomenclatura popular; si algú no sap encara de què estem parlant, o si no en sap els avantatges, ací en pot trobar una bona introducció), comenta que li interessa Ubuntu, però que se sent confós davant de tanta varietat: Ubuntu, Kubuntu, Xubuntu. I encara es deixa alguns "sabors" més d'aquesta distribució.


Ubuntu

Ubuntu, el sabor original amb Gnome


No és la primera vegada que observe aquesta sensació entre els qui s'apropen per primera vegada al sistema operatiu del pingüí; jo mateix la vaig patir quan, farà cosa de poc més dos anys, vaig plantejar-me seriosament abandonar Windows. I és ben natural, perquè, quan usava aquest darrer, no tenia més opció que la d'adquirir-ne la versió que el venedor m'instal·lava en l'ordinador, en el moment de comprar-lo; o, a tot estirar, quan apareixia la versió següent, em podia plantejar mantenir la que tenia o canviar-me a la nova; i res més. En canvi, Linux és un món ple, pleníssim, d'opcions on triar; tantes, que mareja. Com que la processó és llarga i el ciri, curt, començarem pel final i donarem una resposta ràpida: els detalls vindran després.


Resposta ràpida a "I jo, quina distribució m'instal·le?"


Si teniu d'un Pentium III cap a amunt, amb 512 MB de RAM o més (o, millor encara, un ordinador nou de trinca), podeu instal·lar-vos-hi Ubuntu o Kubuntu sense cap problema. Es diferencien només en el gestors d'escriptori (Gnome en la primera, KDE en la segona; explicarem què és això de "gestor d'escriptori" en un altre post); a més, podeu instal·lar-vos tants gestors d'escriptori com vulgueu i, en el moment de l'arrancada, triar el que us abelleix fer servir. Per tant, tampoc és tant important triar Ubuntu o Kubuntu (en aquest punt, els usuaris avançats estaran acusant-me d'heretge i d'algunes coses més: si us plau, no m'espanteu el personal!). Tant l'un com l'altre satisfaran les vostres expectatives.


Kubuntu

Kubuntu, si us preocupa una mica més l'estètica


Si teniu un Pentium II o si la vostra RAM oscil·la entre 128 i 256 MB, Xubuntu serà una molt bona opció (ara mateix, estic treballant amb un Xubuntu sobre un Pentium III amb només 256 MB, i va com la seda); segons les indicacions de la Canonical (l'empresa que produeix i distribueix Ubuntu), fins i tot funcionarà amb només 64 MB de RAM, però em tem que serà molt lenta i potser us hi aniria millor una Fluxbuntu o una Elbuntu (la primera és una distribució no oficial, ço és, no la realitza la Canonical, sinó una comunitat d'usuaris que prefereixen o necessiten distribucions més "lleugeres"; la segona, pel que sembla, arribarà algun dia a convertir-se en un "sabor" oficial més).


Xubuntu

Xubuntu, si el vostre ordinador va curt de recursos


Si encara conserveu alguna cafetera de l'estil del meu Pentium S (ni I, ni III, ni II: de la primera fornada dels Pentium) amb només 32 MB de RAM, on fins i tot Fluxbuntu i Elbuntu fan curt de recursos, no cal que la llenceu a les escombraries: hi ha altres distribucions, com ara la Damn Small Linux (no, aquesta no té res a veure amb Ubuntu), que us permetran traure profit d'aquestes peces de museu mentre la placa base aguante (asseguren que funciona sobre un 80486, la generació anterior!). Aquesta és, per a mi, una de les grandeses de Linux: com que permet prolongar la vida de les màquines, redueix la quantitat de deixalles informàtiques i col·labora en la protecció del medi ambient; de pas, posa la informàtica a l'abast de qui no es pot permetre pagar 1.200 o 2.000 euros per una màquina supermegaguai.


Damn Small Linux

Damn Small Linux, si el vostre ordinador va MOOOOOLT curt de recursos


I, on les podeu aconseguir? Bé, doncs en els servidors que hi ha a continuació, hi trobareu les iso catalanitzades d'Ubuntu i de Kubuntu. Vol dir que hi trobareu l'instal·lador en català i que, en acabar el procés, el vostres sistema està en català.[1]



NOTA BENE: En aquests servidors, només s'hi troba la versió Kubuntu de la Gutsy Gibon, la darrera edició; estic tractant de localitzar una imatge de la iso de la Ubuntu catalanitzada.


Damn Small Linux

Els CD catalanitzats es veuen així de macos


A més, podeu obtenir informació sobre Ubuntu en català als següents llocs:



  • El wiki del Catalan Team d'Ubuntu, o Grup Oficial d'Ubuntaires en Català, on hi participem molts dels usuaris d'aquesta distribució en llengua catalana, sense restriccions geogràfiques. És un bon lloc per si voleu estar informats de les nostres activitats (xarrades, conferències, demostracions, install party...).

  • Fòrums d'Ubuntu en català. Com en qualsevol fòrum, és un bon lloc per demanar ajuda i realitzar consultes (sobretot, de tipus tècnic). Els membres més sabuts del LoCo (Local Comunity) Catalan Team us respondran de manera altruista.

  • La llista de correu de la Comunitat d'Ubuntaires en Català. Hi ha qui prefereix les llistes de correu als fòrums; en realitat, són dos eines diferents amb una mateixa finalitat: realitzar consultes a una comunitat d'usuaris i, quan podem, ajudar els que realitzen les consultes. Cal registrar-s'hi prèviament (cal saber a quin email enviar les respostes!), però el procés és automàtic. Hi ha molts més llocs: la xarxa està plena de blocs d'usaris de Linux que publiquen diàriament milers d'articles: trobar-hi la solució al vostre problema particular no és gaire difícil gràcies a sant Google.


Continuarà




Powered by ScribeFire.

07 de novembre 2007

Neo Tux

Les sorpreses agradables vénen de tres en tres. El cap de setmana passat vaig tenir la sort de poder reunir-me amb la Nimue i el Rafa, als que sempre fa massa temps que no veig; vam sopar uns rissotti apoteòsics i vam xarrar i arreglar el món (em sembla, però, que s'ha tornat a espatllar). Al regal de la seva companyia es va unir el d'aquest simpatiquíssim pingüí que, no podia ser d'altra manera, va quedar immediatament batejat com a Tux! Any i mig que porto utilitzant el sistema operatiu dels pingüins, i encara no n'havia aconseguit cap... Em va fer molta il·lusió!

Neo Tux

La tercera sorpresa m'ha arribat avui mateix: un parell de CD amb l'Ubuntu 7.10 que acabe de rebre per correu (als peus d'en Tux, el disc vermell sobre la caràtula vermella i blanca), amb unes boniques enganxines que no trigaran gaire a acabar sobre la tapa del portàtil. Si els demaneu a la Canonical, us els enviarà gratuïtament. Si us he de ser sincer, són bonics; però m'agrada més el disseny que, per a les versions catalanitzades, van fer els companys del LoCo Catalan Team (entre en Tux i el ratolí, sota el salvapantalles de Matrix).

De vegades, la vida es posa simpàtica.

Blogged with Flock

30 d’octubre 2007

Super Linus!!!

Ai, senyor! Quin fart de riure! És boníssim! Linus Torvalds vs Chuck Norris Eps, per als no iniciats: Linus Torvalds.

Blogged with Flock

28 d’octubre 2007

Gresca Gutsy

La setmana passada vaig tenir la sort de poder assistir a la Gresca Gutsy, la festa que, a Olot, celebràvem els ubuntaires per festejar l'aparició de la versió 7.10 d'Ubuntu, la nostra distribució GNU/Linux. Era la primera vegada que assistia a un esdeveniment d'aquestes característiques i estava molt il·lusionat amb la possibilitat de conèixer altres linuxers: en certa manera, era com sortir de l'armari.
Perquè usar GNU/Linux, en un món dominat pel monopoli de Microsoft, és quelcom més que una simple raresa estadística: a més de ser pocs, hom suposa que som estranys, introvertits, insociables i excèntrics. Se'ns atribueix, això sí, tota mena de coneixements esotèrics al voltant dels budells electrònics d'aquestes màquines indispensables i exigents; però sospite que, aquests coneixements, són valorats en termes d'amenaça per part de molta gent.
Afortunadament, les persones que vaig conèixer a Olot només tenien una, d'entre totes aquestes característiques: coneixen molt bé el sistema dels pingüins. Però són, en realitat, una colla simpàtica, alegre i oberta, que sap equilibrar la passió per la informàtica, d'una banda, amb moltes ganes de gresca, per l'altra.


La Gresca Gutsy, a Olot: festa bitaire

Si em pregunteu què és el millor que he trobat amb GNU/Linux, no dubtaré en respondre-us: les persones.




Powered by ScribeFire.

18 d’octubre 2007

Gutsy Gibbon

No, jo tampoc sé què punyetes vol dir Gutsy Gibbon. Crec que és quelcom semblant a la Sargantana Simpàtica, però no em feu molt de cas. El que sí sé és que és així com han batejat la nova versió d'Ubuntu que s'acaba de publicar avui mateix.
Els que heu tingut la paciència de seguir aquest bloc durant els darrers mesos ja sospitareu que està relacionat amb el famós sistema operatiu dels pingüinets, el Linux (oficialment, GNU/Linux). Ubuntu és una distribució (com si diguéssim una "marca", igual que un Land-Rover és una marca de cotxe) específicament pensada per a éssers humans, segons una autodefinició que no deixa de ser una mica humorística (hom diu que Linux és només per a informàtics, geeks i frikis: com si no fossin éssers humans, ells també!).
Ubuntu és senzill d'instal·lar (en mitja hora escassa tindreu instal·lat, no només el sistema operatiu, sinó la major part de les aplicacions que fareu servir normalment), estable (pantalles blaves? vinga, home!), fàcil de mantenir (les actualitzacions són gairebé automàtiques, però no només del sistema operatiu, sinó de tots els programes que hi tingues instal·lats) i facilíssim d'adaptar (oblideu-ves de piratejar programes: disposareu d'una base d'uns vint mil programes a només un parell de clics).

A mi, però, una de les coses que més m'atrau d'aquest sistema és el seu alt grau de traducció a la meva llengua: a diferència d'altres sistemes operatius de preus exorbitants (i altres inconvenients que ara no vull comentar) que menyspreen la meva llengua (i qualsevol llengua que no represente un mercat rendible), Ubuntu ve amb la major part de les interfícies traduïdes al català: menús del sistema operatiu i de la major part dels programes.
Hi ha, a més, tota una comunitat oficial d'Ubuntaires en català que dóna suport als debutants i que actua com un veritable servei d'assistència tècnica, una comunitat de voluntaris que comparteixen experiències i coneixements i, sobretot, comparteixen la visió d'un món on les tecnologies de la informació servisquen per ajudar les persones, no per control·lar-les i manipular-les com a 1984.

Si voleu conèixer una mica aquest món, ho podeu aquest dissabte, 20 d'octubre, a Olot o a Puçol: us esperem a la Gresca Gutsy! I sempre ens podreu trobar al wiki del CatalanTeam - Ubuntu (Comunitat d'Ubuntaires en català).


Powered by ScribeFire.

14 d’octubre 2007

Serà la reravera?

No sé si és cosa de la reravera, o primavera d'hivern, el cas que, quan he llegit aquest post, se m'han fet les dents llargues i no he pogut evitar pensar que jo també en vull una així. Bé, aproximadament: el meu nivell de geekisme no és tan alt.


Powered by ScribeFire.

12 d’octubre 2007

Dia de l'orgull patri

Digueu-me incoherent. Digueu-me racional (o racional en excés). Digueu-me carent de sentiments. Però, què voleu hi faça? Només em sent orgullós d'aquelles coses que he aconseguit amb el meu esforç personal. No, no en són gaires; però per això mateix les valore i me'n sent orgullós. El meu currículum acadèmic; haver publicat un llibre de versos; haver corregut algunes maratons quan era jove; i poca cosa més. Coses en absolut excepcionals, però aconseguides sempre amb l'esforç personal. El meu esforç.
I no comprenc l'orgull per quelcom que ens ha tocat a la loteria de la vida. Com ara l'adscripció sexual. Com ara la nacionalitat.
Bé, sí, podria comprendre l'orgull pel canvi de gènere aconseguit després d'una operació quirúrgica (no conec el tema, però sembla que és força complicat); o l'orgull per la nacionalitat obtinguda amb l'esforç, com aquells pioners que se sentien orgullosos de ser ciutadans dels Estats Units de Nord Amèrica, després de superar les penalitats d'una emigració; o l'orgull dels ciutadans de les repúbliques que, després d'anys d'imperialisme soviètic, han aconseguit la independència. Però no podré mai comprendre el sentiment d'orgull per haver nascut en un lloc o en un altre, com si ens haguéssim nascut a nosaltres mateixos, o com si haguéssim triat el lloc on nàixer.
És a dir, que no comprenc que el senyor Rajoy i els seus seguidors no siguen conscients que, amb el mateix esforç, podrien haver nascut uns centenars de quilòmetres més al sud o més al nord, i ser marroquins o francesos. I que, en qualsevol cas, el mèrit seria de la mare que els va parir, que va ser la que més es va esforçar.



Aprofite l'avinentesa per desitjar als aragonesos un feliç dia de la Pilarica.


Powered by ScribeFire.

09 d’octubre 2007

Crueltats i vergonyes

Crueltats

Aquest migdia, mentre tornava cap a casa, anava escoltant la ràdio. Ja feia temps que no escoltava la COPE, però tenia curiositat per saber què deien sobre la Fira del Llibre de Frankfurt i sobre la presència de la literatura catalana en aquest event. Els comentaris han estat els previsibles: que si quina mala fe, no deixar anar-hi als escriptors catalans en espanyol; que si quina mala fe, invitar-los a anar-hi en l'últim moment i de qualsevol manera perquè no hi poguessen acceptar; que si quina mala fe, voler mostrar al món una literatura catalana en català, com si no hi hagués literatura catalana en espanyol...
Poc abans de les dues del migdia, han interromput l'anàlisi (o la crítica) sobre la Fira del Llibre per introduir una notícia sobre un atemptat al País Basc. El meu instint d'analitzador de textos s'ha disparat i, per un moment, he pensat que es tractava de la repetida estratègia de enllaçar qualsevol notícia política catalana amb algun apunt de violència al País Basc, una estratègia que tracta de dur a l'inconscient de l'oient (o a l'oient inconscient) una hipotètica relació entre nacionalisme català i violència etarra. Aquesta volta, però, es tractava d'una notícia real, tristament real, d'una nova acció terrorista amb el resultat d'un ferit.
Ferit? Als pocs minuts (abans de les dues), els reporters de la COPE confirmaven la mort de l'escorta, sorprès per una bomba lapa, i en donaven nom i cognoms.
De sobte, el meu instint d'analitzador s'ha tornat a disparar i he canviat d'emissora: per a sorpresa meua, l'escorta, en la RNE 1, encara estava ferit, de consideració, però viu; també era viu a la SER. Sense saber què pensar-hi, m'he guardat el judici per als noticiers de la nit, i ara ja tinc clar que, a llarg del matí, he presenciat diversos actes de crueltats:
  1. He contemplat la crueltat d'un mitjà de comunicació que s'ompli la boca acusant la societat catalana d'agressió a la llengua castellana, quan no fa més que intentar sobreviure i recuperar el lloc que li pertoca, lloc que li ha estat arrabassat després de tres-cents anys de prohibicions, condemnes, xantatges, persecucions i ultratges.
  2. He contemplat la crueltat d'una banda d'assassins que pretenen justificar la barbàrie en una societat que, millor o pitjor, és una societat democràtica, i on qualsevol idea es pot defensar democràticament (encara que alguns no ho vulguen acceptar).
  3. He contemplat la crueltat d'un mitjà de comunicació que no ha dubtat en intoxicar l'opinió pública donant per confirmada una notícia que cap altre mitjà s'ha arriscat a confirmar abans d'hora, i portant la inquietud i el dolor a la família i als amics de la víctima que, en aquest moment, encara es troba hospitalitzada i a qui li desitgem la millor de les recuperacions.

Vergonyes

Aquesta tarda he escoltat part del discurs del president Montilla a la Fira de Frankfurt. Quan ha saludat la presència dels representats dels governs català, andorrà i balear, m'he sentit molt avergonyit: ja em temia que el senyor Francisco Camps hauria vetat qualsevol participació valenciana en aquesta celebració. Una vegada més, el PP valencià ens ha deixat sense representació en un esdeveniment internacional, i ha recolzat les tesis del secessionisme lingüístic que tan bons resultats electorals li produeixen: els polítics són els humans més proclius a justificar qualsevol classe de mentida.
Més endavant, Montilla, en el seu discurs, ha reconegut l'aportació dels autors valencians al Segle d'Or (hi ha citat expressament Ausiàs March, Roís de Corella, Joanot Martorell), i ha destacat la capitalitat cultural de la Corona d'Aragó que va assumir la ciutat de València al llarg d'aquell segle XV.
Bona l'ha feta, senyor President! Un Nou d'Octubre, diada nacional (o regional) dels valencians, se li ha acudit parlar de nosaltres ni més ni manco que a la Fira de Frankfurt, i com a part integrant de la literatura i de la llengua catalanes! Senyor Montilla, demà se'n faran ressò tots els periòdics valencians, i no pense vosté que serà per agrair-li que haja assumit la representació que el senyor Francisco Camps ha defugit, ni per agrair-li que haja reconegut públicament i davant de tot el món cultural el valor de les aportacions valencianes a la literatura: serà, en la major part dels casos, per a cridar-li lladre catalanista que vol furtar als valencians les nostres glòries nacionals... les mateixes glòries que, en escoles i instituts, els xiquets (amb el vist-i-plau dels pares) es neguen a llegir al·legant que "eso está en catalán y yo no leo catalán."
I demà tornaré a sentir vergonya.



Powered by ScribeFire.

05 d’octubre 2007

Pingüins al New York Times

Gràcies a CeeC, d'Entre tuxes y pepinos, m'assabente de la publicació d'un article sobre GNU/Linux en el New York Times. CeeC en fa una ressenya bastant detallada (en castellà) en aquest post.

És agradable saber que el pla d'en Tux per a dominar el món va avançant inexorablement.


Powered by ScribeFire.

03 d’octubre 2007

Diccionaris i navegadors

Una de les eines que més valore de la xarxa són els diccionaris; pel meu treball i pels meus estudis, sovint els he de consultar, i el fet de no haver de recórrer al suport CD, com fa uns anys, em facilita la feina.
Especialment, trobe molt útils aquells que, mitjançant JavaScript o similar, em permeten accedir a un menú de consulta sense haver d'entrar prèviament en llurs webs (facilitat que estalvia temps). En aquest aspecte, el Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española és bastant ben organitzat, i en aquesta pàgina proporciona un sistema còmode (arrossegar i enganxar) per instal·lar el gadget que ens en permetrà la consulta: cliqueu sobre "Añada el diccionario a su navegador" i anireu a parar a una pàgina on apareixen llistats els navegadors més comuns de diversos sistemes operatius. Si voleu instal·lar-lo sobre Firefox, seguiu les instruccions de l'apartat Mozilla: funciona bé.
Observareu que sembla indicar que la opció per a Opera només funciona sobre Windows: res d'això, és igual d'efectiu sobre GNU/Linux :-) .

Llàstima que el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans no ens oferisca un via tan directa per realitzar-hi consultes.

Rectificació (3-10-07)

Gràcies al comentari d'en Rafael m'assabente que no només hi ha un sistema equivalent per a cercar paraules en el diccionari de l'IEC, sinó també en d'altres diccionaris catalans. Si mireu a aquesta pàgina de Softcatalà (que, per cert, acaben de complir nou anys), hi trobareu una sèrie de motors de recerca (DIEC, Diccionari de l'Enciclopèdia, Diccionari Multilingüe, Viquipèdia...) que podeu afegir al Firefox sense més que fer clic sobre aquells que us interessen.
A més, en Josep em fa conèixer aquesta extensió del Firefox que, una volta instal·lada, us permetrà, amb un parell de clics, buscar qualsevol mot que escriviu sobre un quadre (com quan deixeu un comentari a un post, per exemple) dins de qualsevol dels motors de recerca que teniu instal·lats.

(Que fàcil és quedar-se desfasat!)


Segona rectificació (3-10-07, una mica més tard)

No hi dos sense tres. En Lluís em passa l'adreça d'una pàgina que recull un llistat molt més ample d'aquests motors de recerca, on podem trobar motors per a multitud de diccionaris de diverses llengües.


Powered by ScribeFire.

Diccionaris i navegadors

Una de les eines que més valore de la xarxa són els diccionaris; pel meu treball i pels meus estudis, sovint els he de consultar, i el fet de no haver de recórrer al suport CD, com fa uns anys, em facilita la feina.
Especialment, trobe molt útils aquells que, mitjançant JavaScript o similar, em permeten accedir a un menú de consulta sense haver d'entrar prèviament en llurs webs (facilitat que estalvia temps). En aquest aspecte, el Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española és bastant ben organitzat, i en aquesta pàgina proporciona un sistema còmode (arrossegar i enganxar) per instal·lar el gadget que ens en permetrà la consulta: cliqueu sobre "Añada el diccionario a su navegador" i anireu a parar a una pàgina on apareixen llistats els navegadors més comuns de diversos sistemes operatius. Si voleu instal·lar-lo sobre Firefox, seguiu les instruccions de l'apartat Mozilla: funciona bé.
Observareu que sembla indicar que la opció per a Opera només funciona sobre Windows: res d'això, és igual d'efectiu sobre GNU/Linux :-) .

Llàstima que el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans no ens oferisca un via tan directa per realitzar-hi consultes.

Rectificació (3-10-07)

Gràcies al comentari d'en Rafael m'assabente que no només hi ha un sistema equivalent per a cercar paraules en el diccionari de l'IEC, sinó també en d'altres diccionaris catalans. Si mireu a aquesta pàgina de Softcatalà (que, per cert, acaben de complir nou anys), hi trobareu una sèrie de motors de recerca (DIEC, Diccionari de l'Enciclopèdia, Diccionari Multilingüe, Viquipèdia...) que podeu afegir al Firefox sense més que fer clic sobre aquells que us interessen.
A més, en Josep em fa conèixer aquesta extensió del Firefox que, una volta instal·lada, us permetrà, amb un parell de clics, buscar qualsevol mot que escriviu sobre un quadre (com quan deixeu un comentari a un post, per exemple) dins de qualsevol dels motors de recerca que teniu instal·lats.

(Que fàcil és quedar-se desfasat!)





Powered by ScribeFire.

02 d’octubre 2007

Diccionaris i navegadors

Una de les eines que més valore de la xarxa són els diccionaris; pel meu treball i pels meus estudis, sovint els he de consultar, i el fet de no haver de recórrer al suport CD, com fa uns anys, em facilita la feina.
Especialment, trobe molt útils aquells que, mitjançant JavaScript o similar, em permeten accedir a un menú de consulta sense haver d'entrar prèviament en llurs webs (facilitat que estalvia temps). En aquest aspecte, el Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española és bastant ben organitzat, i en aquesta pàgina proporciona un sistema còmode (arrossegar i enganxar) per instal·lar el gadget que ens en permetrà la consulta: cliqueu sobre "Añada el diccionario a su navegador" i anireu a parar a una pàgina on apareixen llistats els navegadors més comuns de diversos sistemes operatius. Si voleu instal·lar-lo sobre Firefox, seguiu les instruccions de l'apartat Mozilla: funciona bé.
Observareu que sembla indicar que la opció per a Opera només funciona sobre Windows: res d'això, és igual d'efectiu sobre GNU/Linux :-) .

Llàstima que el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans no ens oferisca un via tan directa per realitzar-hi consultes.



Powered by ScribeFire.

30 de setembre 2007

Nosaltres, els catalans

Ja és oficial: des d'aquesta setmana, i com a conseqüència d'haver-me empadronat, ja sóc català. Al menys, políticament parlant (una expressió respectuosa amb els sentiments? vull pensar que sí). Sobre si es tracta d'un exili, d'una emigració o d'un retorn als origens, podríem discutir-hi hores i hores; no paga la pena (a no ser que la discusió estiga acompanyada d'un bon oporto, o d'un bon vi negre del Penedès, que ja estic començant a apreciar).
Els qui em coneixen saben que sóc refractari a fronteres i banderes, i que aquests canvis nominals de "denominació d'origen" no m'afecten ni poc ni molt. M'afecten i m'importen altres coses. El respecte a la meua identitat, per exemple (cosa ben distinta de la identitat pròpiament dita).
Perquè, de respecte a la meua identitat, en altres llocs (al País Valencià, tristament) n'he vist poc; i ací em sent una mica més respectat. I dic una mica perquè, en les poques setmanes que fa que sóc per ací, ja he pogut percebre una certa "maror de fons" que, em sembla, molts estan disposats a ignorar.
(No, quan dic "maror de fons" no pense en els esdeveniments de Girona, ni en la campanya "jo també sóc antimonàrquic" o "jo tampoc no sóc espanyol". Pense en els nens i nenes que, en la part interior de la tapa de la llibreta, hi porten una enganxina amb la bandera espanyola i el toro d'Osborne.)
De moment, sembla que la meua vida com a "català" porta camí de ser més tranquil·la que com a valencià. Tanmateix, caldrà tindre els ulls ben oberts i els peus a terra.


Powered by ScribeFire.

25 de setembre 2007

Dubte existencial

Als fumadors els agrada el formatge fumat?

22 de setembre 2007

La balladora que no sabia ballar

No vull llançar les campanes al vol abans d'hora, però la veritat és que no em puc queixar de l'institut on hi he anat a caure: pocs alumnes (no gaire més de 500), pocs casos problemàtics, i un nivell d'atenció a les aules que no havia experimentat mai; de fet, estic fent una cosa que feia tres anys que no aconseguia fer: classe. Esperem que la cosa continue així.
Tanmateix, hi ha petits detalls que em tenen amoïnat; la sala de professors, per exemple. Com que estic acostumat que la gent treballe als departaments (quan hi ha departaments dignes d'aquest nom, com ací) i que, en qualsevol cas, la sala de professors siga una barreja de sala-de-festes--confessionari--sala-de-teràpia-col·lectiva--consulta-de-psiquiatra, sempre plena de riures i de planys (sobretot, de planys), doncs, la veritat, no m'acabe d'acostumar a veure-hi professors que corregeixen exàmens, preparen classes o busquen informació per internet.

I després estan els curiosos usos i costums (laborals) de per ací. Per exemple, l'ús de la dansa com a element de control d'alumnes problemàtics. L'altre dia, parlant d'un alumne concret, em van dir: "Si veus que es posa violent, a classe, tu, tranquil: l'envies amb la balladora i ja està." I, poc després, parlant d'un altre alumne: "Sí, va ser per aquest i per aquell altre que ens van enviar la balladora."
Com és natural, jo flipava amb tanta modernor pedagògica, i tractava d'endevinar quin seria el sistema de treball d'aquesta "balladora": ballaria una dansa oriental davant davant de les criatures alterades aplicant-hi un sistema similar al de "la música amanseix les feres"? els hipnotitzaria com els encantadors de serps? o els obligaria a ballar batuka fins que, exhausts, deixaren de representar un perill per a la resta de la comunitat? Jo, tot intrigat, tractava, també, d'endevinar quina de les meues companyes tenia més pinta de ballarina.
Però, ca!, ni balladora ni encantadora de serps ni res de res! Punyetera fonètica del català central, que amb la neutralització de les vocals àtones (veges tu, quina mania de fer-les perdre llur pròpia personalitat) i el no fer distincions entre "v" i "b", els meus companys portaven dues setmanes parlant-me de la "vetlladora", i no de cap "balladora"! Caxis la fonètica...


Powered by ScribeFire.

11 de setembre 2007

El caos

De vegades, el caos
se'ns esmuny cos amunt,
contracorrent,
com el jove rebel
que vam ser fa tants anys
i que vam soterrar
calladament,
discretament,
a mesura que la vida
ens anava matant
l'esperit, les il·lusions.

De vegades, el caos
ens recorda que som, encara,
aquell jove rebel.

02 de setembre 2007

Windows Vista v Ubuntu Feisty Fawn

A través de VivaLinux! m'assabente d'aquest supermacromegahiperarticle comparatiu de l'última creació de la Microsoft i l'última proposta de la Canonical. És un article molt llarg i molt detallat (ni més ni manco que 17 pàgines plenes d'explicacions i de captures de pantalla) que es basa en comparar la instal·lació i el funcionament de la millor versió de Vista (Windows Vista Ultimate) i la Ubuntu 7.04 Feisty Fawn, tots dos sobre la mateixa màquina (un PC molt actual del què ens expliquen totes les característiques).
Personalment, trobe que les descripcions de la instal·lació d'Ubuntu es podrien haver redactat una mica millor (crec que els usuaris Windows les trobaran més complicades del que són en realitat); de manera que si voleu anar al gra, podeu llegir directament:
  1. La introducció (amb la descripció de les característiques de la màquina de proves),
  2. Les conclusions sobre Windows Vista,
  3. Les conclusions sobre Ubuntu 7.04 Feisty Fawn,
  4. Les conclusions finals.
Pense que és una mica exagerat dir, com fa l'autor en la conclusió final, que el "reinado de Microsoft se va acercando a su fin". D'una banda, l'home és animal de costums i té, com tots els éssers vius, una desconfiança instintiva cap a les novetats (sobretot si les novetats impliquen haver de realitzar nous aprenentatges); d'altra banda, tots els ordinadors vénen amb el Windows instal·lat de fàbrica, encara són molt pocs els models que porten alguna distribució de GNU/Linux instal·lada (Dell, HP, Epson, Acer, Lenovo) i molt poques les botigues on s'hi poden adquirir; per sort, açò va canviant a poc a poc, i, també, cada dia és més fàcil fer anar les distribucions de GNU/Linux.
L'autor de l'article ha triat Ubuntu entre les més de tres-centes distribucions que existeixen. Potser n'hi ha de més amigables, però aquesta és una bona opció, senzilla, estable, potent i molt configurable.

Modificat el 3 de setembre

No sé quin problema hi ha al servidor de MáximoPC, el cas és que no es pot accedir a cap pàgina de l'article que comentava, ni tan sols a la pàgina principal de la revista. És una llástima, perquè aquest reportatge era ben interessant; si teniu ocasió, proveu a visitar-lo dins d'un parell de dies, igual ja han solucionat els problemes.

Modificat el 5 de setembre

El servidor de MaximoPC torna a estar operatiu: ja podeu accedir al supermegahipermacroarticle.


Powered by ScribeFire.

31 d’agost 2007

Any nou, vida nova

Sí, sembla que aquesta vegada és la bona. A diferència d'altres voltes, ara no només canvie d'institut, sinó de casa i de comunitat autònoma; espere que aquest darrer detall també signifique canviar de condicions de treball, perquè, la veritat, ja estava més que fart de la manera de funcionar al País Valencià.
Com cada any per aquestes dates, em dispose a fer "propòsit d'esmena" i a enunciar els meus objectius personals per a l'any que comença demà mateix. Aquesta vegada tractaré de reduir-los al mínim i de ser una mica més realista que en altres ocasions. Anem allà:
  1. Posar-me en forma. No dic tornar a preparar maratons, sinó simplement posar-me en forma, perdre alguns quilos i, sobretot, recuperar l'autodisciplina mental que va aparellada a les rutines d'entrenament.
  2. Estudiar francès. No sé si aconseguiré plaça a l'EOI, però ho intentaré.
  3. Aprendre anglès. Objectiu prioritari; altres projectes, més a llarg termini, en depenen.
  4. Continuar aprenent GNU/Linux. Aquest es pot dir que està assegurat: és la meua eina diària.
  5. Aquest... no l'enunciaré ací: me'l reserve.
En realitat, no es tracta de canviar res, sinó de recuperar allò que era fa uns anys, i que representa la meua essència. Espere que no serà tan difícil, ara que, sembla, alguns impediments han desaparegut.

Que tingueu un bon any!


Powered by ScribeFire.

03 d’agost 2007

Casanova

Aix, perdó! Volia dir "Casa nova", però se m'ha escapat una tecla... Bé, el cas és que, com de costum, com em passa sempre que em pense que tinc mala sort, he tingut més sort de la que m'esperava i, quan ja desesperava de trobar pis, he trobat... una meravella. Sí, perquè trobar un àtic dúplex, moblat, a vint minuts de la fàbrica d'hamburgueses, a una Vila que presumeix de ser Ciutat del Vi, és tota una fortuna.

Terrassa amb barbacoa

El millor racó de la casa

I una terrassa amb barbacoa que ja la voldria el Giorgi Dann. (Si els déus existeixen, és indubtable que em tenen afillat.)

Powered by ScribeFire.

27 de juliol 2007

Gràcies, Joanne




Powered by ScribeFire.

21 de juliol 2007

The last Harry Potter is here!!!!



El principi del final

Tot a punt per començar



Mai no havia esperat tant un llibre.


Mai no havia desitjat tant llegir un llibre.


Mai no havia temut tant llegir un llibre.




I mai no m'havia donat tanta ràbia el meu pèssim anglès!




Powered by ScribeFire.

27 de juny 2007

Destí incert

Visita sorpresa (o quasi) al que, durant almenys dos anys, serà el meu poble. Primer, parada i fonda (fonda, hostal, pensió, hotel de moltes estreles i un parell de llunes) a ca la Nimue, que és molt considerada amb aquest inconscient carnívor i no em porta a sopar a un vegetarià (gràcies, gràcies!). Els postres, descomunals: la xocolata se'ns eixia per les orelles.
Feia molt de temps que no ens trobaven, i vam parlar de mil coses. Com de costum, ni ella em va entendre, ni jo a ella; però ja hi estem acostumats i ens ho vam passar molt bé.

Aquest matí, després de deixar la Nimue a la porta de la seua fàbrica de mandonguilles, he agafat carretera i manta (bé, no, manta, no; però aquesta és una altra història) i en pocs minuts he arribat al meu destí. Solemne paraula, destí; bé, hauria de dir "destinació definitiva", però com que dins de dos anys, si el lloc no m'apanya, podré tornar a demanar en el concurs de trasllats, doncs em sembla massa fantasiós.

El poble, moníssim. Crec que les muralles, que ja no hi són, però que es poden reconèixer en traçat dels carrers de la part antiga, devien ser d'origen romà. Hi alguns antics edificis que encara conserven arcs medievals. Però, el que més m'ha agradat, és la bonica col·lecció d'edificis modernistes que hi ha, alguns amb façanes realment encisadores. Llàstima que, a primera vista, sembla impossible trobar-hi res de lloguer (i em conformava amb un edifici normal, no el demanava modernista).

Després m'he deixat caure per la meua fàbrica d'hamburgueses. Té uns deu anys i encara no l'han arrasada, bon senyal. La impressió no ha estat ni bona ni dolenta: sense hamburgueses, una fàbrica d'hamburgueses resulta, fins i tot, simpàtica, acollidora; ja veurem a setembre. Els altres escorxadors no semblen massa afectats per la sang que se'ns apega a la pell en la nostra bruta feina; serà, supose, perquè les mesures higièniques funcionen moderadament bé.

De tota manera, tot m'ha semblat, encara, massa gran: el poble, la fàbrica. És més que probable que, dins d'un parell d'anys, em busque un poble més petit amb una fàbrica més petita, en mig dels Pirineus, en algun lloc on la neu crie bons pernils. Serà qüestió de mirar-ho amb temps.


Powered by ScribeFire.

01 de juny 2007

Definitivament, la definitiva

Ja és oficial: el concurs de trasllats m'ha atorgat plaça en propietat en un poblet de Tarragona i, el curs que ve, seré un professor "normal". O, al menys, això espere.

IES

Ja fa més de sis anys que em guanye la vida fent de professor de valencià. Al principi, em vaig sentir molt il·lusionat; per la nòmina, més que res. Però aviat vaig observar que els professors de la meua especialitat no erem, no som, "normals". Pel simple fet de ser el que som, resultem sospitosos de catalanisme, un dels pecats capitals al País Valencià. I, ja se sap, la veda del catalanista està alçada tot l'any.

Que alguns alumnes diguen ximpleries sobre el tema, no em preocupa: són adolescents, estan en l'edat. Que alguns pares diguen ximpleries sobre el tema, ho comprenc: la major part no són sinó adolescents envellits. Que conselleria faça el ximple el cent per cent del temps, no em sorprèn: dels polítics, no se'n pot esperar cap altra cosa —i d'aquests polítics, menys encara—. Però que alguns companys de treball es mostren més estúpids que molts alumnes, pares i polítics és cosa que em trau de polleguera. Així, fart d'envejar els problemes dels professors "normals", i com que no m'abellia canviar d'especialitat, fa mig any que vaig decidir canviar d'autonomia.

A setembre, doncs, encetaré la meua nova vida com a professor de català a Catalunya. Esperem que siga més tranquil·la i més equilibrada que l'actual, i poder prescindir de les visites al psiquiatra.

30 de maig 2007

Deu motius per a celebrar la derrota (o "Busca el costat alegre de la vida")

Gol·lum

Gol·lum guanya les autonòmiques al País Valencià: "¡Mi tesoooroooooo! ¡Mi tesoooooroooooo!"

Després del primer moment d'estupor davant d'una derrota que ha superat els pronòstics més pessimistes, i sense haver arribat, encara, a una comprensió del per què de tot plegat, u, que té vocació de supervivent i ha llegit bastants novel·les sobre nàufrags i naufragis, assumeix que no hi ha prou amb l'acceptació de la catàstrofe per a poder superar-la, sinó que hi cal una postura personal una mica més contundent. I, davant de la impossibilitat de celebrar la victòria, el nàufrag democràtic decideix celebrar la derrota; o, el que ve a ser el mateix, decideix buscar el costat alegre de la vida.

Perquè, si existeix la justícia universal, alguna compensació ha de tenir el càstig que se'ns ve damunt als valencians, la perspectiva inevitable de quatre anys més d'antivalencianisme, de corrupció, de prepotència, de camps de golf, de construcció desaforadament destructiva, de sistema educatiu en vies d'extinció, de cantautors autòctons perseguits i vetats, de llengua abolida, de regates internacionals i de curses de fórmula 1. Sí, amigues i amics, alguna compensació hem de tenir. I, davant dels negres núvols que amenacen la Terra Mitjana, aquest nàufrag solitari s'ha distret fent una llista de deu motius per a celebrar la derrota. I seguir endavant amb un somriure.

Deu motius per a celebrar la derrota

  1. Cal celebrar la derrota. Perquè el fet que hagen guanyat els dolents demostra que nosaltres som els bons.
  2. Cal celebrar la derrota. Perquè no els anem a donar la satisfacció de posar-nos tristos (això faltava!).
  3. Cal celebrar la derrota. Perquè el dia a dia ja serà bastant dur i ens vindrà molt bé una mica de festa per a pujar els ànims i recobrar les forces.
  4. Cal celebrar la derrota. Perquè es mosquejaran molt i molt si ens veuen contents.
  5. Cal celebrar la derrota. Perquè no durarà eternament.
  6. Cal celebrar la derrota. Perquè si "contra Franco vivíem millor", contra els seus fills també ens divertirem.
  7. Cal celebrar la derrota. Perquè sempre és més divertit criticar al govern quan governen "els altres".
  8. Cal celebrar la derrota. Perquè no ens podran tirar la culpa de la sequera.
  9. Cal celebrar la derrota. Perquè els podrem tirar la culpa de la sequera.
  10. Cal celebrar la derrota. Perquè així practiquem per al dia que ens arribe la victòria (no siga cosa que ens agafe desentrenats, tu, en qüestió de celebracions!).

Us convide, doncs, a que us reuniu amb els amics el més aviat possible i a que celebreu la Festa de l'Esperança (l'Esperança és una papallona de colors irisats molt delicada, en vies d'extinció; cal que la mimem molt entre tots). Salut!

29 de maig 2007

Venècia, la ciutat tranquil·la

Poques són les ciutats que, quan hom les visita per segona vegada, mantenen intacta la seua màgia; una d'aquestes és Venècia, la ciutat sense terra, la ciutat sense espai, la ciutat sobre (i esperem que per molt de temps) les aigües.

Canale Grande

Per als qui no la coneixen, Venècia pot semblar una ciutat mítica, com Macondo, com El Dorado, com l'Atlàntida. Una ciutat inventada pels filòsofs, pels polítics desenfeinats, pels directors de cinema. Perquè, qui més qui manco, tothom ha viscut una riuada (o l'ha vist al telediari) i tothom sap que, quan les aigües envaeixen els carrers, qualsevol ciutat esdevé impossible, inhabitable. Cal, però, conèixer-la, habitar-hi per alguns dies, per a comprendre, ni que siga superficialment, la seua miraculosa existència.

Piccolo canale

De primer, l'aïllament. Venècia es troba a alguns quilòmetres de la terra ferma (s'hi trobava; hui en dia, un llarg pont permet arribar-hi al tren i als cotxes —que, afortunadament, romanen a un extrem de la ciutat—), de manera que el sentiment de separació del món real és una de les primers sensacions que colpeixen el visitant: Venècia, físicament, roman al marge de la realitat quotidiana.

Rialto

Després, els canals, un conjunt de canals, més grans o més petits, per on els vaporetti transporten les persones, o el menjar, o els mobles, tot allò que les persones necessiten per a viure amb normalitat. I també els carrerons, exclusivament peatonals (insistisc: res de cotxes, motos, bicicletes), per on les persones caminen —com han fet durant segles— i transporten sobre carretons tota classe de mercaderies. Canals i carrerons (aquests, tallats —o enllaçats— per petits ponts amb graons) que imposen un ritme reposat i tranquil: gairebé sense sorolls, desplaçar-se sempre a peu o, millor encara, amb l'agradós gronxar del vaporetto mentre els més bells palaus dels segles díhuit o dèneu saluden, greus, sense amagar les petjades del temps.

Vaporetto

Perquè, a més, hi ha els palaus, grans i antics palaus que ens mostren les línies irregulars d'una ciutat construïda sobre fang i fusta que s'enfonsa una mica a l'atzar, un poc més d'enllà que d'ençà, com una anciana que camina amb dificultats amb el bastó, però sempre amb la dignitat dels cabells blancs.

Palazzo

Però Venècia no és una ciutat morta, ni un escenari fet a posta per a atraure els turistes: té la seua vida, amb la normalitat de qualsevol altra ciutat del món, amb les coses grans i petites que la fan hermosa.

Mercato

Qui sap si conservarà suficient màgia per a una tercera visita. Potser sí, i l'afortunat viatger pensa encara a tornar-hi, siga com siga.

Ritornare

21 de maig 2007

Catàstrofe de proporcions interplanetàries

Hola, hola, hola! Ja estem ací! Ja hem tornat!

Bé, en realitat, ja fa dies que el Giorgio i jo hem tornat del nostre viatge (el segon d'enguany) per les Itàlies. Que com és que el Giorgio encara no ha escrit ni mu? Aix... És que el Giorgio, només tornar, ha patit una crisi de la que encara no s'ha recuperat, el pobre. Que no! que no està malalt ni res d'això! A veure com us ho explique...

El cas és que, en algun moment d'aquesta primavera, unes pluges molt fortes van calar en la paret de la biblioteca secreta del Giorgio, la humitat va anar avançant i, coses que passen, tota una prestatgeria n'ha quedat afectada.

La magnitud de la tragèdia

La magnitud de la tragèdia

El que de debò va quedar afectat va ser el Giorgio quan va veure l'estat dels seus estimats llibres: uns seixanta, amb signes d'humitat, i potser una quinzena que no se'n salvarà. Mai no l'havia vist tan trist.

Però no patiu, que no tardarà a donar senyals de vida, i ja us contarà com ens ha anat per Venècia i per Torino.

27 d’abril 2007

Interrompim la nostra emissió

Interrompim la nostra emissió per a donar un comunicat:

El Giorgio i el Tux han tornat a desaparéixer del mapa. Un informant anònim assegura haver vist un pingüí remant en una góndola, però la noticía no ha estat encara confirmada.

Tot seguit, reprenem la nostra programació habitual.

25 d’abril 2007

Viatge per la Ligúria, quarta etapa: Genova

Genova (Zena, en genovés) és la capital de la Ligúria, una ciutat que s'ha fet gran gràcies al seu port i al comerç marítim. Entre els seus fills il·lustres estaria Cristòfol Colom, l'home de les deu mil pàtries; al costat d'aquestes magnífiques torres defensives es trobaria sa casa.

Genova - Torri

Via Garibaldi, sempre important en cada ciutat italiana, és, ací, especialment interessant, vorejada de grans palaus entre l'estil clàssic i el barroc.

Genova - Via Garibaldi

És difícil dir en quin punt aquest barroquisme arriba a la màxima inspiració; per a mi, un dels fragments més aconseguits seria aquesta font que vol imitar una cascada entre les roques.

Genova - Fontana

Completament distint és l'estil de la catedral, en la transició entre el romànic i el gòtic, amb aquestes característiques línies alternades blanques i negres, que tornem a trobar en tants altres temples de la Ligúria.

Genova - Duomo

Tenim la vesprada lliure, i jo em llance a l'aventurada caça de... llibres! Trobe cinc títols de la saga de Sandokan, de Salgari; un assaig sobre les facultats curatives de les faules; la traducció italiana de El senyor dels anells (la catalana és per a plorar); un llibre sobre la cuina lígur. A més, un diccionari i una petita gramàtica de genovés, i un parell de contes infantils en aquest dialecte (siga dialecte italià, siga llengua per se, no estic encara en condicions d'opinar). Tot i no haver tingut temps per visitar les llibreries universitàries, em sent satisfet amb els resultats de la cacera.

24 d’abril 2007

Viatge per la Ligúria, tercera etapa: Cinqueterre i Portovenere

Arribem, per fi, a la primera senda natural del nostre viatge: Cinqueterre. Es tracta d'un gran parc natural dins del qual es troben cinc bellíssims pobles a la vora de la mar. Nosaltres, però, iniciem la passejada a Vernazza i l'acabem a Manarola, perquè per a fer tota la ruta cal massa temps.

Vernazza és un poble xicotet que sembla haver caigut de la muntanya al port. Els seus edificis de colors alegres concentren tota la llum del sol, però també aquella que reflecteix la mar. Tot, ací, és petit: el poble, els carrerons, el port; fins i tot el café curt em sembla més curt que mai... però també més saborós, si això fos possible.

Sempre entre la muntanya i la mar, la nostra senda està plena de vida, de sol i de bellesa, i els nostres cors s'alleugereixen de pura joia. Però com explicar-vos la tranquil·litat que es respira ací? Justa la fusta, potser aquest amiguet ho farà millor que jo:

[Gatto]

El recorregut matinal conclou, per a nosaltres, a Manarola. A la vesprada, l'autocar ens porta a Portovenere, on trobem les paraules de sant Francesc d'Assís, d'Eugeni Montale, de lord Byron, del Dant i d'Aussiàs March, i on la posta de sol es mesura en decasíl·labs.

23 d’abril 2007

De dracs, llibres i flors

Ja fa temps que estic tip d'aquell santet salvadonzelles que es dedicava a emprenyar dracs innocents i inofensius, de manera que ni tan sols l'esmentaré: hui parlarem de flors —que són molt més boniques—, de llibres —molt més interessants— i de dracs —molt més simpàtics—.

Les flors són els òrgans sexuals de les plantes i, tenint en compte que n'hi ha de senzilles i d'hermafrodites, quan algú us en regala un ram ve a ser com si us regalara una Enciclopèdia Il·lustrada de la Pornografia. Tanmateix, són una de les marques del romanticisme popular, pràcticament imprescindibles per a encarrilar una nova relació. És clar que, com que tota nova relació sol tindre com a un dels objectius principals el sexe, resulten molt més adequades del que es pot pensar.

Els llibres són la invenció més enginyosa de la humanitat, després de l'escriptura. En ells podem emmagatzemar l'univers sencer, el passat, el present i el futur. Dissortadament, hi ha gent que, en lloc de llegir-se'ls, els utilitza per a assecar flors entre llurs pàgines, cosa que els humiteja i els fa malbé: un crim de lesa civilització amb l'agreujant de l'obscenitat.

Els dracs no existeixen, no han existit i no existiran mai.
(Disculpeu-me, dracs: és l'única manera de protegir-vos.)

Bon dia del drac, del llibre i de la flor!

21 d’abril 2007

Viatge per la Ligúria, segona etapa: Seborga, Dolceacqua

El segon dia de viatge, ja a Itàlia, i abans d'arribar a la que serà la nostra base d'operacions (Rapallo), fem una parada a Seborga, petitíssim poble encaramat a les muntanyes que, tot i la seua petita extensió, ha tingut una gran importància en les lluites territorials entre els papes, els emperadors i la casa de Savoia.

De tot aquest passat no resta sinó una petita ermita romànica; el palau que va ser important abadia; la meravella dels carrerons estretíssims i dedalescos que s'entrecreuen sota arcades inversemblants, i, miracle dels colors, una petita església amb la façana artísticament pintada en estil barroc.

Església barroca a Segorba

Cap al migdia descobrim Dolceacqua, un altre burg medieval. Aquest, però, molt més gran i dominat per un gran castell del segle XV, però del què la torre més antica es remonta al XII. Accedim al burg mitjançant un pont romànic ben conservat.

Dolceacqua: castell, burg i pont romànic

A l'interior del burg, trobem carrerons estrets on les cases es donen la mà per tal de mantindre's en peu després de tants segles de silenciosa resistència; carrerons que, sense llurs graons, serien poc menys que impracticables.

Dolceacqua: carreró

I ha sigut ací, a Dolceacqua, que ha començat la vesant gastronòmica del nostre viatge. No vull estendre'm en la descripció dels plats, perquè considere que el menjar existeix per a ser menjat i gaudit, i no per a parlar-ne; així, em limitaré a dir que el conjunt de l'experiència ha sigut magnífic, i que la combinació entre la pasta, el peix i els vins (i les grapes) de la Ligúria és motiu suficient per a fer-nos desitjar de retornar-hi.

20 d’abril 2007

Viatge per la Liguria, primera etapa: Arlés

La Ligúria, regió de la costa occidental d'Itàlia que inclou Gènova, es troba a dos jornades de València. Així, doncs, no era possible arribar-hi amb l'autocar directament, calia fer una parada a meitat de camí. Per sort, no tot el trajecte ha estat temps perdut: l'itinerari preveia una descans a Arlés, petit poble francés on el genial Van Goog va viure per alguns mesos i on va pintar una gran quantitat d'obres.

Arlés és, avui, un poble de mitjana importància. Naturalment, compta amb un museu sobre el gran pintor olandés, i ha reconstruït la casa on aquest es va allotjar. Carrers estrets i vells edificis li donen, encara, el seu encant, i l'edifici de l'Ajuntament, en barroc francés, té el seu interés paricular; però també els banys romans i el majestuós Ròdan són mereixedors de la mirada del viatger.

Jo, en canvi, m'he sentit fascinat davant de l'arena, el circ romà, que encara avui ens mostra espectacles que no tenen res que envejar a les sanguinàries lluites entre homes, o entre homes i bèsties, que tots recordem de films com Quo vadis?

L'arena d'Arlés

En efecte, així és: a l'arena d'Arlés encara se celebren corregudes de bous.

07 d’abril 2007

Liguria

Amiguetes i amiguets, el Giorgio i el Tux se'n van de vacances a la Liguria. Porteu-vos bé fins que tornem!

La costa lígur

La costa lígur

05 d’abril 2007

Hipocresia preelectoral

D'entre tots els defectes humans, el que pitjor porte és la hipocresia. No vull dir amb això que siga el pitjor de tots, sinó el que pitjor em cau, el que menys suporte en els demés i el que més em dol em mi mateix. Ja sé, ja sé que, entre la classe política, la hipocresia no es considera un defecte, sinó una virtut; però, què voleu? a mi em molesta igual.

Els darrers dies, i en una clara precampanya per a les autonòmiques, Francisco Camps, president de la Generalitat Valenciana, ha atacat els canals autonòmics catalans, que rebem amb relativa normalitat —gràcies a iniciatives privades— des de quasi llurs primeres edicions. Concretament, les ha amenaçat amb impedir la seua recepció a terres valencianes si no deixen immediatament d'anomenar-nos País Valencià (una denominació ben arrelada) i si no deixen d'incloure'ns en els mapes del temps. En cas de no plegar-se a les seues amenaces, les cadenes catalanes deixaran de rebre's a la nostra comunitat el 25 d'abril, aniversari de la Desfeta d'Almansa (que enguany, per cert, en farà 300 anys).

Molts periodistes i "opinadors" ja han parlat d'atac a la llibertat d'expressió, d'atac a la llibertat d'informació, d'oportunisme electoralista. Jo vull insistir en la hipocresia d'aquest nefast personatge, que, en la seua ofuscació, encara no ha mogut un dit per aconseguir que diversos mitjans de comunicació pública i privada (RNE, Antena 3, Tele 5) deixen d'anomenar-nos "levante" o "levante español" (referint-se inequívocament a la nostra comunitat autònoma) o "capital levantina" (parlant de la ciutat de València). Aquestes denominacions sí que són denigrants, perquè ens neguen totalment el nom i, de pas, la identitat: ens "ningunetgen" absolutament. Però, és clar, aquest individu té molt clar que no busca més que "ofrecer nuevas glorias a España", i la nostra identitat cultural li fa nosa, directament.

A més, resulta trist i dolorós (i vergonyós) observar com, a continuació de maniobres d'aquesta mena, els carrers de valència s'omplen, una vegada més, de pintades, cartells i enganxines amb lemes de l'estil de "Boicot a todo lo catalán", "Catalanes a la mierda" i altres mostres d'intransigència i odi irracional similars. Tant de bó els esclate en els nassos.

Mortadelo for president Francisco Camps, president del levante español

Busqueu les set diferències

També resulta terriblement absurd que, ara que s'imposa la TDT, tecnologia que permet la multiplicació dels canals de televisió i ràdio, no és modifique la legislació per permetre que totes les televisions autonòmiques siguen rebudes des de tots els territoris espanyols, cosa tècnicament possible. Aquest canvi implicaria una multiplicació informativa sense precedents i, el que és més important, permetria un millor coneixement entre els pobles d'Espanya i, a la llarga, ajudaria a acabar amb incomprensions que alguns polítics (com ara l'anticatalanisme que fomenta la dreta valenciana) exploten en benefici propi, fragmentat la societat. Però, és clar, els polítics no estan per a resoldre els problemes, sinó per a fer-los més grans.

Actualització

Per si vénen mal dades, ací teniu un enllaç que us permetrà veure el canal 3/24 per Internet arreu del món (fins i tot des de la Comunitat Valenciana!): http://stream.flumotion.com/tv3/tv3/low.ogg.m3u.

Els usuaris de GNU/Linux només haureu d'introduir aquesta línia en la consola: mplayer http://stream.flumotion.com/tv3/tv3/low.ogg.m3u.

01 d’abril 2007

Polèmiques

M'encisen la polèmica i la discusió, i crec que l'intercanvi d'informació, d'idees i d'opinions és a la base del desenvolupament intel·lectual i espiritual de persones i societats. Per això m'agrada, de tant en tant, llegir articles com aquest i com aquest altre sobre els pros i els contres de GNU/Linux, que han generat un allau de comentaris molt sucosos, així com d'altres articles (com aquest, per exemple). És molt interessant i molt encoratjador veure com, entre els linuxers, existeix un important sentit d'autocrítica.

Pense, però, que tots dos articles adoleixen del mateix defecte o error de partida: la pretensió de voler parlar sobre l'eficàcia de GNU/Linux en termes absoluts. Alguns dels comentaris que han rebut ja ho matitzen (així com els comentaris dels mateixos autors), i passen a parlar de "l'usuari normal" i de les "necessitats normals"; és a dir, emmarquen la qüestió en termes de "GNU/Linux és millor per a qui? (formació de l'usuari), per a fer què? (objectius del conjunt "maquinari-programari-usuari"), i en quin context? (maquinari, suport tècnic)"

A més, la cosa es complica si tenim en compte que GNU/Linux es concreta en més de tres-centes varietats, cadascuna amb característiques pròpies i destinades a finalitats i usuaris molt diversos. Es complica o es simplifica, segons es mire, perquè açò ja ens permet avançar que (gairebé) sempre trobarem una distribució que responga als tres interrogants del paràgraf anterior. Com que els aspectes tècnics sobre les bondats i els problemes de GNU/Linux han quedat bastant clares en els esmentats articles i llurs comentaris (a més de no ser el meu punt fort), em limitaré a dir la meua sobre un parell de punts de caire humanístic.

En competència directa

En competència directa

La moralitat del programari lliure i els seus usuaris. Que el PL col·labora en l'eliminició de la barrera tecnològica (ja que és gratuït) i en l'estalvi de contaminació (GNU/Linux permet traure rendiment a maquinari molt antic i, per tant, els ordinarors "viuen" més anys i se'n produeixen menys deixalles), crec que no serà negat per ningú, i açò representa uns valors morals intrínsecs per al PL. Ara bé, l'ús que se'n faça pot ser ètic o no ser-ho, i açò depén només de la voluntat i responsabilitat de l'usuari. És a dir, que els linuxers no són (no som) ni millors ni pitjors persones pel fet de ser linuxers.

L'amistositat dels linuxers. Personalment, no me'n puc queixar: no he tingut cap problema amb Linux que la comunitat no m'haja ajudat a superar. Tampoc no he tingut la dissort de rebre cap resposta secant enviant-me a Sant Google (alguna invitació a investigar pel meu compte, sí, però mai amb males paraules); d'altra banda, el debutant en GNU/Linux sol ser també debutant en llistes de correu i en fòrums, és normal que no en conega les normes bàsiques de funcionament i no em sembla extrany que algú li les faça notar en les primeres consultes que realitza: qui no ha clavat la pota deu voltes el primer dia a una nova feina? Això sí, reconec haver trobat alguna resposta, en més d'un fòrum, absent del més mínim vestigi d'educació; però és que la bona educació de les persones no depèn del sistema operatiu que facen servir, sinó de com els han educat llurs pares.

30 de març 2007

Compartir

El coneixement i l'amistat són de les poques coses que, en compartir-les, creixen.

Cor i cervell, amistat i coneixement

(Arran de la lectura dels posts "La economía suicida", en La pastilla roja, i "Compartir y repartir", en Blog Juantomás García.)

28 de març 2007

Coses del destí

A Namaga, amb
simpatia i afecte.




Açò era i no era un professor de secundària que estava molt content perquè li havien donat una bona notícia. Estava tan content que va eixir de casa i s'hi va oblidar la berena, i no se'n va adonar fins que va entrar a classe. Mentre es preparava per a passar llista, va fer una ullada a les tendres criatures que tenia al davant i les va veure abellitoses, sucoses...

—Pepet Arbelló?
—Present!
—Nyam! Marieta Benet?
—Present!
—Nyam! Salvoret Cardona?
—Present!
—Nyam!...

Aula de música

L'aula de música

En poc de temps, els mètodes del professor feliç es van molt populars, tant, que el van fer director de l'institut, inspector i, finalment, conseller d'educació. I, com que va acabar de socarrel amb el problema del fracàs escolar i de la massificació de l'ensenyament, li van erigir moltes estàtues per tot el país i van donar el seu nom a les principals avingudes i places del regne.

I foren feliços
i menjaren xiquet
farcit d'anisos!

27 de març 2007

Entomologia

Açò era i no era un professor de secundària que, un dia dels dies, va anar a classe. Era un vici com altre qualsevol que exercia de dilluns a divendres, tret que fos un d'aquells festius que encara cal agrair a la Santa Mare Església. I diuen que aquell dia era precisament un divendres bort, ço és, un d'aquells dies no-divendres que precedeixen un d'aquells festius; i, és clar, els alumnes, en conseqüència, estaven una mica més rebotats del que és habitual, de manera que no es van adonar de l'estrany fenomen que va ocórrer aquell dia, i per això passà el que passà.

El cas és que no se sap per què ni per què no, quan el professor va obrir la porta de l'aula li va semblar que aquesta havia esdevingut tan gran com un camp de futbol, que cada pupitre ocupava tant com l'àrea de penal, i que cada criatura era tan alta com el bíblic Goliat. Tanmateix, el professor era un home... "valent!", haurà dit més d'un lector aficionat a les novel·les d'aventures. Doncs, no, no era valent, era una cosa molt pitjor, molt més perillosa: era lògic, i com que era lògic, sabia que tot allò no era més que una al·lucinació dels seus sentits, i que ni l'aula era un camp de futbol, ni els pupitres eren com un àrea, ni els alumnes eren clons de Goliat. I, lògicament, va fer el que faria una persona lògica: va donar un pas endavant, com feia cada dia en dirigir-se a la seua taula.

Sorprenentment, a cada pas que donava, l'aula s'anava fent més i més gran, i així mateix els pupitres i els alumnes, que, de fet, no l'havien vist entrar. No cal ser un geni per deduir que, si des del seu punt de vista, el món s'anava fent més gran a cada pas, des del punt de vista del món, ell s'anava fent més petit. I des del punt de vista dels alumnes també s'hauria fet més petit; si l'hagueren vist, cosa que no arribà a passar. De fet, un dels alumnes de la primera fila, en veure oberta la porta de l'aula, es va precipitar a tancar-la (estratègia habitual encaminada a fer creure al professor següent que el professor anterior encara es troba a dins) i, sense adonar-se'n, mentre tornava al pupitre, va xafar el professor, que ja no era més gran que un cuc.

L'home-cuc

I conte contat, conte acabat, i qui no s'alce té el cul foradat!

23 de març 2007

Europa, 50 anys

Avui fa 50 anys que es va iniciar la construcció d'una Europa unida. El que, en principi, no era més que una sèrie de regles que conduïen a un mercat comú, amb el temps ha anat portant a una unió supraestatal. Fronteres interiors poc menys que simbòliques, moneda única, senyera, parlament, legislació compartida en molts àmbits. Tanmateix, la percepció d'aquesta nova Europa per part dels ciutadans em sembla més que irregular, tirant a escasa. Per què? Què hi falta? Que hi sobra?

En primer lloc, crec que hi falta tradició: els pobles europeus tenim una llarga història al darrere, cadascú la seua; venim d'antic, i, també d'antic, vénen les rivalitats entre uns i altres que no es poden oblidar de la nit al dia. Ens caldran dues o tres generacions més —entre 60 i 90 anys— per a adquirir aquest sentiment.

Hi falta, també, un projecte clar, un projecte que els europeus puguem comprendre i compartir, i amb què ens puguem identificar: els avantatges econòmics no es comprenen si no arriben en euros contants i sonants; la moneda única i la desaparició de les fronteres només poden ser apreciats pels exportadors-importadors i, fins a cert punt, pels viatgers, però ni els uns ni els altres representen una gran massa de la població. Els europeus "normals", què obtenim?

I, per fer-la breu, hi falta també una llengua comuna que facilite la comunicació (que no la comprensió: això són figues d'un altre paner) entre els ciutadans dels quatre cantons d'Europa en condicions d'igualtat. No, no ens serveixen ni l'anglès, ni el francès ni l'alemany, perquè no respecten les condicions d'igualtat: si hi ha parlants nadius, els que no ho són estan en inferioritat de condicions. I mentre la política lingüística europea continue com fins ara (amb les tres llengües de primera categoria que acabe de citar, les de segona —les llengües oficials dels altres estats membres—, les de tercera —les reconegudes com a cooficials en algun territori, com ara el català— i les de quarta —les que no tenen cap mena de reconeixement, com ara el bretó o l'occità o el napolità—), seguirà dividint els europeus en europeus de primera, de segona, de tercera i de quarta classe, cosa que no afavorirà gens ni mica el sentiment d'"europeïtat" de la major part dels europeus.

Holanda diu NEE a Europa

Hom diria que els eurodiputats viuen d'esquena als europeus; aquells estan tan convençuts de la bondat del projecte que són incapaços de veure que aquests no li troben la bondat per enlloc. En la seua torre de vori, a Estrasburg o a Brussel·les, els eurodiputats, capficats a construir la "seua" Europa, han perdut de vista l'Europa real i els europeus reals (que, quan se'ls perment expressar-se mitjançant el vot, s'abstenen majoritàriament o voten en contra), i van camí d'emmerdar-ho tot. Llàstima, perquè el projecte tenia algunes coses bones.

09 de març 2007

Tres motius per passar-se al GNU/Linux

Trobe aquest (o és aquesta? ja no me'n recorde) meme a Bitassa a lloure, del Benjamí Villoslada. Com que té el bon gust de no "passar-lo" a ningú, i, a més, el tema m'agrada i és breu, el continue. Copie a continuació el paràgraf amb "les regles del joc":

Podeu donar tres motius seriosos o tres motius de conya (sempre que siguin convincents). No es poden usar raons en forma d’atac al sistema o dels seus usuaris (tipus «Windows és per a idiotes» o «cada pic que uses Windows Dau mata un moixet») i si un blogaire interessat en seguir el meme no usa GNU/Linux, haurà d’informar-se abans d’usar-lo.

Com que no es tracta d'arguments tècnics, crec que no espantaré cap dels visitants habituals explicant, per enèsima vegada, les meues raons:

  1. La mascota de Linux és un pingüinet molt simpàtic.
  2. Linux i els programes que hi faig servir no em costen ni un cèntim, i els he obtés i instal·lat legalment.
  3. Em connecte al wi-fi millor que amb el Windows.
Tux, un bon motiu per a usar Linux
Ja sé, ja sé, hi ha molts més motius, i molt més seriosos. Però ja he dit que no volia posar-me ni tècnic ni, afegisc ara, transcendent. Ah! i jo tampoc li passe el meme a ningú.