Europa, 50 anys
Avui fa 50 anys que es va iniciar la construcció d'una Europa unida. El que, en principi, no era més que una sèrie de regles que conduïen a un mercat comú, amb el temps ha anat portant a una unió supraestatal. Fronteres interiors poc menys que simbòliques, moneda única, senyera, parlament, legislació compartida en molts àmbits. Tanmateix, la percepció d'aquesta nova Europa per part dels ciutadans em sembla més que irregular, tirant a escasa. Per què? Què hi falta? Que hi sobra?
En primer lloc, crec que hi falta tradició: els pobles europeus tenim una llarga història al darrere, cadascú la seua; venim d'antic, i, també d'antic, vénen les rivalitats entre uns i altres que no es poden oblidar de la nit al dia. Ens caldran dues o tres generacions més —entre 60 i 90 anys— per a adquirir aquest sentiment.
Hi falta, també, un projecte clar, un projecte que els europeus puguem comprendre i compartir, i amb què ens puguem identificar: els avantatges econòmics no es comprenen si no arriben en euros contants i sonants; la moneda única i la desaparició de les fronteres només poden ser apreciats pels exportadors-importadors i, fins a cert punt, pels viatgers, però ni els uns ni els altres representen una gran massa de la població. Els europeus "normals", què obtenim?
I, per fer-la breu, hi falta també una llengua comuna que facilite la comunicació (que no la comprensió: això són figues d'un altre paner) entre els ciutadans dels quatre cantons d'Europa en condicions d'igualtat. No, no ens serveixen ni l'anglès, ni el francès ni l'alemany, perquè no respecten les condicions d'igualtat: si hi ha parlants nadius, els que no ho són estan en inferioritat de condicions. I mentre la política lingüística europea continue com fins ara (amb les tres llengües de primera categoria que acabe de citar, les de segona —les llengües oficials dels altres estats membres—, les de tercera —les reconegudes com a cooficials en algun territori, com ara el català— i les de quarta —les que no tenen cap mena de reconeixement, com ara el bretó o l'occità o el napolità—), seguirà dividint els europeus en europeus de primera, de segona, de tercera i de quarta classe, cosa que no afavorirà gens ni mica el sentiment d'"europeïtat" de la major part dels europeus.
Hom diria que els eurodiputats viuen d'esquena als europeus; aquells estan tan convençuts de la bondat del projecte que són incapaços de veure que aquests no li troben la bondat per enlloc. En la seua torre de vori, a Estrasburg o a Brussel·les, els eurodiputats, capficats a construir la "seua" Europa, han perdut de vista l'Europa real i els europeus reals (que, quan se'ls perment expressar-se mitjançant el vot, s'abstenen majoritàriament o voten en contra), i van camí d'emmerdar-ho tot. Llàstima, perquè el projecte tenia algunes coses bones.
