27 d’abril 2007

Interrompim la nostra emissió

Interrompim la nostra emissió per a donar un comunicat:

El Giorgio i el Tux han tornat a desaparéixer del mapa. Un informant anònim assegura haver vist un pingüí remant en una góndola, però la noticía no ha estat encara confirmada.

Tot seguit, reprenem la nostra programació habitual.

25 d’abril 2007

Viatge per la Ligúria, quarta etapa: Genova

Genova (Zena, en genovés) és la capital de la Ligúria, una ciutat que s'ha fet gran gràcies al seu port i al comerç marítim. Entre els seus fills il·lustres estaria Cristòfol Colom, l'home de les deu mil pàtries; al costat d'aquestes magnífiques torres defensives es trobaria sa casa.

Genova - Torri

Via Garibaldi, sempre important en cada ciutat italiana, és, ací, especialment interessant, vorejada de grans palaus entre l'estil clàssic i el barroc.

Genova - Via Garibaldi

És difícil dir en quin punt aquest barroquisme arriba a la màxima inspiració; per a mi, un dels fragments més aconseguits seria aquesta font que vol imitar una cascada entre les roques.

Genova - Fontana

Completament distint és l'estil de la catedral, en la transició entre el romànic i el gòtic, amb aquestes característiques línies alternades blanques i negres, que tornem a trobar en tants altres temples de la Ligúria.

Genova - Duomo

Tenim la vesprada lliure, i jo em llance a l'aventurada caça de... llibres! Trobe cinc títols de la saga de Sandokan, de Salgari; un assaig sobre les facultats curatives de les faules; la traducció italiana de El senyor dels anells (la catalana és per a plorar); un llibre sobre la cuina lígur. A més, un diccionari i una petita gramàtica de genovés, i un parell de contes infantils en aquest dialecte (siga dialecte italià, siga llengua per se, no estic encara en condicions d'opinar). Tot i no haver tingut temps per visitar les llibreries universitàries, em sent satisfet amb els resultats de la cacera.

24 d’abril 2007

Viatge per la Ligúria, tercera etapa: Cinqueterre i Portovenere

Arribem, per fi, a la primera senda natural del nostre viatge: Cinqueterre. Es tracta d'un gran parc natural dins del qual es troben cinc bellíssims pobles a la vora de la mar. Nosaltres, però, iniciem la passejada a Vernazza i l'acabem a Manarola, perquè per a fer tota la ruta cal massa temps.

Vernazza és un poble xicotet que sembla haver caigut de la muntanya al port. Els seus edificis de colors alegres concentren tota la llum del sol, però també aquella que reflecteix la mar. Tot, ací, és petit: el poble, els carrerons, el port; fins i tot el café curt em sembla més curt que mai... però també més saborós, si això fos possible.

Sempre entre la muntanya i la mar, la nostra senda està plena de vida, de sol i de bellesa, i els nostres cors s'alleugereixen de pura joia. Però com explicar-vos la tranquil·litat que es respira ací? Justa la fusta, potser aquest amiguet ho farà millor que jo:

[Gatto]

El recorregut matinal conclou, per a nosaltres, a Manarola. A la vesprada, l'autocar ens porta a Portovenere, on trobem les paraules de sant Francesc d'Assís, d'Eugeni Montale, de lord Byron, del Dant i d'Aussiàs March, i on la posta de sol es mesura en decasíl·labs.

23 d’abril 2007

De dracs, llibres i flors

Ja fa temps que estic tip d'aquell santet salvadonzelles que es dedicava a emprenyar dracs innocents i inofensius, de manera que ni tan sols l'esmentaré: hui parlarem de flors —que són molt més boniques—, de llibres —molt més interessants— i de dracs —molt més simpàtics—.

Les flors són els òrgans sexuals de les plantes i, tenint en compte que n'hi ha de senzilles i d'hermafrodites, quan algú us en regala un ram ve a ser com si us regalara una Enciclopèdia Il·lustrada de la Pornografia. Tanmateix, són una de les marques del romanticisme popular, pràcticament imprescindibles per a encarrilar una nova relació. És clar que, com que tota nova relació sol tindre com a un dels objectius principals el sexe, resulten molt més adequades del que es pot pensar.

Els llibres són la invenció més enginyosa de la humanitat, després de l'escriptura. En ells podem emmagatzemar l'univers sencer, el passat, el present i el futur. Dissortadament, hi ha gent que, en lloc de llegir-se'ls, els utilitza per a assecar flors entre llurs pàgines, cosa que els humiteja i els fa malbé: un crim de lesa civilització amb l'agreujant de l'obscenitat.

Els dracs no existeixen, no han existit i no existiran mai.
(Disculpeu-me, dracs: és l'única manera de protegir-vos.)

Bon dia del drac, del llibre i de la flor!

21 d’abril 2007

Viatge per la Ligúria, segona etapa: Seborga, Dolceacqua

El segon dia de viatge, ja a Itàlia, i abans d'arribar a la que serà la nostra base d'operacions (Rapallo), fem una parada a Seborga, petitíssim poble encaramat a les muntanyes que, tot i la seua petita extensió, ha tingut una gran importància en les lluites territorials entre els papes, els emperadors i la casa de Savoia.

De tot aquest passat no resta sinó una petita ermita romànica; el palau que va ser important abadia; la meravella dels carrerons estretíssims i dedalescos que s'entrecreuen sota arcades inversemblants, i, miracle dels colors, una petita església amb la façana artísticament pintada en estil barroc.

Església barroca a Segorba

Cap al migdia descobrim Dolceacqua, un altre burg medieval. Aquest, però, molt més gran i dominat per un gran castell del segle XV, però del què la torre més antica es remonta al XII. Accedim al burg mitjançant un pont romànic ben conservat.

Dolceacqua: castell, burg i pont romànic

A l'interior del burg, trobem carrerons estrets on les cases es donen la mà per tal de mantindre's en peu després de tants segles de silenciosa resistència; carrerons que, sense llurs graons, serien poc menys que impracticables.

Dolceacqua: carreró

I ha sigut ací, a Dolceacqua, que ha començat la vesant gastronòmica del nostre viatge. No vull estendre'm en la descripció dels plats, perquè considere que el menjar existeix per a ser menjat i gaudit, i no per a parlar-ne; així, em limitaré a dir que el conjunt de l'experiència ha sigut magnífic, i que la combinació entre la pasta, el peix i els vins (i les grapes) de la Ligúria és motiu suficient per a fer-nos desitjar de retornar-hi.

20 d’abril 2007

Viatge per la Liguria, primera etapa: Arlés

La Ligúria, regió de la costa occidental d'Itàlia que inclou Gènova, es troba a dos jornades de València. Així, doncs, no era possible arribar-hi amb l'autocar directament, calia fer una parada a meitat de camí. Per sort, no tot el trajecte ha estat temps perdut: l'itinerari preveia una descans a Arlés, petit poble francés on el genial Van Goog va viure per alguns mesos i on va pintar una gran quantitat d'obres.

Arlés és, avui, un poble de mitjana importància. Naturalment, compta amb un museu sobre el gran pintor olandés, i ha reconstruït la casa on aquest es va allotjar. Carrers estrets i vells edificis li donen, encara, el seu encant, i l'edifici de l'Ajuntament, en barroc francés, té el seu interés paricular; però també els banys romans i el majestuós Ròdan són mereixedors de la mirada del viatger.

Jo, en canvi, m'he sentit fascinat davant de l'arena, el circ romà, que encara avui ens mostra espectacles que no tenen res que envejar a les sanguinàries lluites entre homes, o entre homes i bèsties, que tots recordem de films com Quo vadis?

L'arena d'Arlés

En efecte, així és: a l'arena d'Arlés encara se celebren corregudes de bous.

07 d’abril 2007

Liguria

Amiguetes i amiguets, el Giorgio i el Tux se'n van de vacances a la Liguria. Porteu-vos bé fins que tornem!

La costa lígur

La costa lígur

05 d’abril 2007

Hipocresia preelectoral

D'entre tots els defectes humans, el que pitjor porte és la hipocresia. No vull dir amb això que siga el pitjor de tots, sinó el que pitjor em cau, el que menys suporte en els demés i el que més em dol em mi mateix. Ja sé, ja sé que, entre la classe política, la hipocresia no es considera un defecte, sinó una virtut; però, què voleu? a mi em molesta igual.

Els darrers dies, i en una clara precampanya per a les autonòmiques, Francisco Camps, president de la Generalitat Valenciana, ha atacat els canals autonòmics catalans, que rebem amb relativa normalitat —gràcies a iniciatives privades— des de quasi llurs primeres edicions. Concretament, les ha amenaçat amb impedir la seua recepció a terres valencianes si no deixen immediatament d'anomenar-nos País Valencià (una denominació ben arrelada) i si no deixen d'incloure'ns en els mapes del temps. En cas de no plegar-se a les seues amenaces, les cadenes catalanes deixaran de rebre's a la nostra comunitat el 25 d'abril, aniversari de la Desfeta d'Almansa (que enguany, per cert, en farà 300 anys).

Molts periodistes i "opinadors" ja han parlat d'atac a la llibertat d'expressió, d'atac a la llibertat d'informació, d'oportunisme electoralista. Jo vull insistir en la hipocresia d'aquest nefast personatge, que, en la seua ofuscació, encara no ha mogut un dit per aconseguir que diversos mitjans de comunicació pública i privada (RNE, Antena 3, Tele 5) deixen d'anomenar-nos "levante" o "levante español" (referint-se inequívocament a la nostra comunitat autònoma) o "capital levantina" (parlant de la ciutat de València). Aquestes denominacions sí que són denigrants, perquè ens neguen totalment el nom i, de pas, la identitat: ens "ningunetgen" absolutament. Però, és clar, aquest individu té molt clar que no busca més que "ofrecer nuevas glorias a España", i la nostra identitat cultural li fa nosa, directament.

A més, resulta trist i dolorós (i vergonyós) observar com, a continuació de maniobres d'aquesta mena, els carrers de valència s'omplen, una vegada més, de pintades, cartells i enganxines amb lemes de l'estil de "Boicot a todo lo catalán", "Catalanes a la mierda" i altres mostres d'intransigència i odi irracional similars. Tant de bó els esclate en els nassos.

Mortadelo for president Francisco Camps, president del levante español

Busqueu les set diferències

També resulta terriblement absurd que, ara que s'imposa la TDT, tecnologia que permet la multiplicació dels canals de televisió i ràdio, no és modifique la legislació per permetre que totes les televisions autonòmiques siguen rebudes des de tots els territoris espanyols, cosa tècnicament possible. Aquest canvi implicaria una multiplicació informativa sense precedents i, el que és més important, permetria un millor coneixement entre els pobles d'Espanya i, a la llarga, ajudaria a acabar amb incomprensions que alguns polítics (com ara l'anticatalanisme que fomenta la dreta valenciana) exploten en benefici propi, fragmentat la societat. Però, és clar, els polítics no estan per a resoldre els problemes, sinó per a fer-los més grans.

Actualització

Per si vénen mal dades, ací teniu un enllaç que us permetrà veure el canal 3/24 per Internet arreu del món (fins i tot des de la Comunitat Valenciana!): http://stream.flumotion.com/tv3/tv3/low.ogg.m3u.

Els usuaris de GNU/Linux només haureu d'introduir aquesta línia en la consola: mplayer http://stream.flumotion.com/tv3/tv3/low.ogg.m3u.

01 d’abril 2007

Polèmiques

M'encisen la polèmica i la discusió, i crec que l'intercanvi d'informació, d'idees i d'opinions és a la base del desenvolupament intel·lectual i espiritual de persones i societats. Per això m'agrada, de tant en tant, llegir articles com aquest i com aquest altre sobre els pros i els contres de GNU/Linux, que han generat un allau de comentaris molt sucosos, així com d'altres articles (com aquest, per exemple). És molt interessant i molt encoratjador veure com, entre els linuxers, existeix un important sentit d'autocrítica.

Pense, però, que tots dos articles adoleixen del mateix defecte o error de partida: la pretensió de voler parlar sobre l'eficàcia de GNU/Linux en termes absoluts. Alguns dels comentaris que han rebut ja ho matitzen (així com els comentaris dels mateixos autors), i passen a parlar de "l'usuari normal" i de les "necessitats normals"; és a dir, emmarquen la qüestió en termes de "GNU/Linux és millor per a qui? (formació de l'usuari), per a fer què? (objectius del conjunt "maquinari-programari-usuari"), i en quin context? (maquinari, suport tècnic)"

A més, la cosa es complica si tenim en compte que GNU/Linux es concreta en més de tres-centes varietats, cadascuna amb característiques pròpies i destinades a finalitats i usuaris molt diversos. Es complica o es simplifica, segons es mire, perquè açò ja ens permet avançar que (gairebé) sempre trobarem una distribució que responga als tres interrogants del paràgraf anterior. Com que els aspectes tècnics sobre les bondats i els problemes de GNU/Linux han quedat bastant clares en els esmentats articles i llurs comentaris (a més de no ser el meu punt fort), em limitaré a dir la meua sobre un parell de punts de caire humanístic.

En competència directa

En competència directa

La moralitat del programari lliure i els seus usuaris. Que el PL col·labora en l'eliminició de la barrera tecnològica (ja que és gratuït) i en l'estalvi de contaminació (GNU/Linux permet traure rendiment a maquinari molt antic i, per tant, els ordinarors "viuen" més anys i se'n produeixen menys deixalles), crec que no serà negat per ningú, i açò representa uns valors morals intrínsecs per al PL. Ara bé, l'ús que se'n faça pot ser ètic o no ser-ho, i açò depén només de la voluntat i responsabilitat de l'usuari. És a dir, que els linuxers no són (no som) ni millors ni pitjors persones pel fet de ser linuxers.

L'amistositat dels linuxers. Personalment, no me'n puc queixar: no he tingut cap problema amb Linux que la comunitat no m'haja ajudat a superar. Tampoc no he tingut la dissort de rebre cap resposta secant enviant-me a Sant Google (alguna invitació a investigar pel meu compte, sí, però mai amb males paraules); d'altra banda, el debutant en GNU/Linux sol ser també debutant en llistes de correu i en fòrums, és normal que no en conega les normes bàsiques de funcionament i no em sembla extrany que algú li les faça notar en les primeres consultes que realitza: qui no ha clavat la pota deu voltes el primer dia a una nova feina? Això sí, reconec haver trobat alguna resposta, en més d'un fòrum, absent del més mínim vestigi d'educació; però és que la bona educació de les persones no depèn del sistema operatiu que facen servir, sinó de com els han educat llurs pares.