Nosaltres, els catalans

Ja és oficial: des d'aquesta setmana, i com a conseqüència d'haver-me empadronat, ja sóc català. Al menys, políticament parlant (una expressió respectuosa amb els sentiments? vull pensar que sí). Sobre si es tracta d'un exili, d'una emigració o d'un retorn als origens, podríem discutir-hi hores i hores; no paga la pena (a no ser que la discusió estiga acompanyada d'un bon oporto, o d'un bon vi negre del Penedès, que ja estic començant a apreciar).
Els qui em coneixen saben que sóc refractari a fronteres i banderes, i que aquests canvis nominals de "denominació d'origen" no m'afecten ni poc ni molt. M'afecten i m'importen altres coses. El respecte a la meua identitat, per exemple (cosa ben distinta de la identitat pròpiament dita).
Perquè, de respecte a la meua identitat, en altres llocs (al País Valencià, tristament) n'he vist poc; i ací em sent una mica més respectat. I dic una mica perquè, en les poques setmanes que fa que sóc per ací, ja he pogut percebre una certa "maror de fons" que, em sembla, molts estan disposats a ignorar.
(No, quan dic "maror de fons" no pense en els esdeveniments de Girona, ni en la campanya "jo també sóc antimonàrquic" o "jo tampoc no sóc espanyol". Pense en els nens i nenes que, en la part interior de la tapa de la llibreta, hi porten una enganxina amb la bandera espanyola i el toro d'Osborne.)
De moment, sembla que la meua vida com a "català" porta camí de ser més tranquil·la que com a valencià. Tanmateix, caldrà tindre els ulls ben oberts i els peus a terra.

Powered by ScribeFire.

Dubte existencial

Als fumadors els agrada el formatge fumat?

La balladora que no sabia ballar

No vull llançar les campanes al vol abans d'hora, però la veritat és que no em puc queixar de l'institut on hi he anat a caure: pocs alumnes (no gaire més de 500), pocs casos problemàtics, i un nivell d'atenció a les aules que no havia experimentat mai; de fet, estic fent una cosa que feia tres anys que no aconseguia fer: classe. Esperem que la cosa continue així.
Tanmateix, hi ha petits detalls que em tenen amoïnat; la sala de professors, per exemple. Com que estic acostumat que la gent treballe als departaments (quan hi ha departaments dignes d'aquest nom, com ací) i que, en qualsevol cas, la sala de professors siga una barreja de sala-de-festes--confessionari--sala-de-teràpia-col·lectiva--consulta-de-psiquiatra, sempre plena de riures i de planys (sobretot, de planys), doncs, la veritat, no m'acabe d'acostumar a veure-hi professors que corregeixen exàmens, preparen classes o busquen informació per internet.

I després estan els curiosos usos i costums (laborals) de per ací. Per exemple, l'ús de la dansa com a element de control d'alumnes problemàtics. L'altre dia, parlant d'un alumne concret, em van dir: "Si veus que es posa violent, a classe, tu, tranquil: l'envies amb la balladora i ja està." I, poc després, parlant d'un altre alumne: "Sí, va ser per aquest i per aquell altre que ens van enviar la balladora."
Com és natural, jo flipava amb tanta modernor pedagògica, i tractava d'endevinar quin seria el sistema de treball d'aquesta "balladora": ballaria una dansa oriental davant davant de les criatures alterades aplicant-hi un sistema similar al de "la música amanseix les feres"? els hipnotitzaria com els encantadors de serps? o els obligaria a ballar batuka fins que, exhausts, deixaren de representar un perill per a la resta de la comunitat? Jo, tot intrigat, tractava, també, d'endevinar quina de les meues companyes tenia més pinta de ballarina.
Però, ca!, ni balladora ni encantadora de serps ni res de res! Punyetera fonètica del català central, que amb la neutralització de les vocals àtones (veges tu, quina mania de fer-les perdre llur pròpia personalitat) i el no fer distincions entre "v" i "b", els meus companys portaven dues setmanes parlant-me de la "vetlladora", i no de cap "balladora"! Caxis la fonètica...

Powered by ScribeFire.

El caos

De vegades, el caos
se'ns esmuny cos amunt,
contracorrent,
com el jove rebel
que vam ser fa tants anys
i que vam soterrar
calladament,
discretament,
a mesura que la vida
ens anava matant
l'esperit, les il·lusions.

De vegades, el caos
ens recorda que som, encara,
aquell jove rebel.

Windows Vista v Ubuntu Feisty Fawn

A través de VivaLinux! m'assabente d'aquest supermacromegahiperarticle comparatiu de l'última creació de la Microsoft i l'última proposta de la Canonical. És un article molt llarg i molt detallat (ni més ni manco que 17 pàgines plenes d'explicacions i de captures de pantalla) que es basa en comparar la instal·lació i el funcionament de la millor versió de Vista (Windows Vista Ultimate) i la Ubuntu 7.04 Feisty Fawn, tots dos sobre la mateixa màquina (un PC molt actual del què ens expliquen totes les característiques).
Personalment, trobe que les descripcions de la instal·lació d'Ubuntu es podrien haver redactat una mica millor (crec que els usuaris Windows les trobaran més complicades del que són en realitat); de manera que si voleu anar al gra, podeu llegir directament:

1. La introducció (amb la descripció de les característiques de la màquina de proves),
2. Les conclusions sobre Windows Vista,
3. Les conclusions sobre Ubuntu 7.04 Feisty Fawn,
4. Les conclusions finals.

Pense que és una mica exagerat dir, com fa l'autor en la conclusió final, que el "reinado de Microsoft se va acercando a su fin". D'una banda, l'home és animal de costums i té, com tots els éssers vius, una desconfiança instintiva cap a les novetats (sobretot si les novetats impliquen haver de realitzar nous aprenentatges); d'altra banda, tots els ordinadors vénen amb el Windows instal·lat de fàbrica, encara són molt pocs els models que porten alguna distribució de GNU/Linux instal·lada (Dell, HP, Epson, Acer, Lenovo) i molt poques les botigues on s'hi poden adquirir; per sort, açò va canviant a poc a poc, i, també, cada dia és més fàcil fer anar les distribucions de GNU/Linux.
L'autor de l'article ha triat Ubuntu entre les més de tres-centes distribucions que existeixen. Potser n'hi ha de més amigables, però aquesta és una bona opció, senzilla, estable, potent i molt configurable.

Modificat el 3 de setembre

No sé quin problema hi ha al servidor de MáximoPC, el cas és que no es pot accedir a cap pàgina de l'article que comentava, ni tan sols a la pàgina principal de la revista. És una llástima, perquè aquest reportatge era ben interessant; si teniu ocasió, proveu a visitar-lo dins d'un parell de dies, igual ja han solucionat els problemes.

Modificat el 5 de setembre

El servidor de MaximoPC torna a estar operatiu: ja podeu accedir al supermegahipermacroarticle.

Powered by ScribeFire.