30 de maig 2006

Sexe, droga i rock & roll

Estic de baixa. Després de quatre anys sense caure malalt (tret d’alguna migranya ocasional), he tornat al meu problema crònic d’insomni. Pensava que el tenia controlat, però ara veig que només m’estava donant unes treves. És ben fotut, açò de l’insomni. Si no et prens les píndoles per dormir, no dorms, i l’endemà no vals un quinzet; si et prens les píndoles, dorms, però tal volta no et pots alçar del llit fins dos hores després de sonar el despertador, o tal volta no arribes a estar despert en tot el dia, o potser et donen atacs de son —autèntics atacs de son!— al llarg del dia. Un desastre. No és una qüestió de perill, però sí que hi cal fer atenció i deixar de banda certes coses que, en aquestes circumstàncies, esdevenen impossibles. Com ara, conduir. De manera que, sentint-ho molt, em deixaré portar al poble i em dedicaré a fer la fotosíntesi, única activitat que, ara per ara, puc realitzar amb certa autonomia (he dit autonomia? perdó! volia dir autogovern...). És a dir, que no sé durant quantes setmanes estaré fora del món blocaire. Cosa em fot moltíssim.


Endivineu qui NO és la meua infermera...

L’altre dia vaig estar llegint el prospecte d’unes de les píndoles que m’ha receptat el metge. Aquestes són noves per a mi, i, és clar, la curiositat... I va i resulta que poden produir amnèsia. Sí, sí, amnèsia; és a dir, que, probablement, m’oblidaré de prendre-les i no em curaré mai del tot, seguiré de baixa fins el dia de la jubilació; si és que m’enrecorde de presentar els papers de la jubilació, i no sé jo si amb aquestes píndoles... Però l’efecte secundari que més m’ha cridat l’atenció és un altre. Diu que "poden produir alteracions en la libido" (osti! no sabia jo que aquesta paraula era plana, en català!). Sí, sí, com sona: alteracions en la libido. I els molt XXXXXXXX no diuen si és per a menys o per a més. Es veu que deuen pensar: "Si posem que van a estar més calents que un mono, anem a tindre milers de casos de sobredosis, calla, calla!" O tal volta pensen: "Si diem que van a dur la vida sexual d’un ermità enmig del desert, no anem a vendre ni mitja capsa!" I ací em teniu, llegint el prospecte amb un careto que ni el Hamlet amb la calavera en la mà: "Me la prenc o no me la prenc?" Vosaltres, què farieu? Besets a totes i a tots, i fins que em donen l’alta.

22 de maig 2006

004 - Quan em porte mal

Quan em porte mal —cosa que, per cert i per sort, faig sovint—, em castigue de les formes més extraordinàries. No, no faig servir ni el cil·lici ni el flagell, que aquestes coses fan mal i deixen marques, i després sempre hi ha qui et pregunta si ets masoca i, abans que pugues dir que no, ja t'ha girat la cara d'un revés. No, jo faig servir mètodes més psicològics, com ara, el cinema.


Qui ens salvarà de les forces del mal? Els americans!

Així, quan em porte mal, m'obligue a veure alguna de les pitjors pel·lícules de la història del cinema. O, més concretament, aquelles "americanades" en què els americans són els bons més requetebons del món, i salven l'univers de les forces del mal. Pel·lícules com Harmaggedon, o com Independence Day; hi podríem afegir la que feien anit en la Primera, Air Force One, encara que el leitmotiv de la salvació universal només hi figura de manera secundària, perquè del que es tracta ací és veure com de maxote és el president Ford (Harrison), que pot acabar ell a soletes amb el pitjor dels terroristes de l'exunió soviètica. D'on els ve, als americans, aquest messianisme? Perquè podem negar que ho siguen, però no podem amagar les aproximadament 161.000 pàgines web que, segons Google, en parlen. I el cas és que els únics dos americans que jo conec no només no m'han semblat mai gens messiànics, sinó que, a més a més, són persones amabilíssimes i cultíssimes; tal volta és per això. I d'on em ve a mi la mania d'autocastigar-me amb aquesta mena de films? No serà que, en el fons, m'agraden, i no ho vull reconéixer? Quin horror! Espere que no siga això... En fi, me'n vaig a treballar, que és una altra manera de castic.

21 de maig 2006

003 - Encara que ho semble, no estic defensant The Da Vinci Code

I és que, quan es va convertir en un fenòmen editorial, una amiga —del criteri literari de la qual em fie molt— em va dir que era una pèrdua de temps. Continue pensant que la meua amiga té raó, sense necessitat de comprovar-ho personalment, i tot i que haja venut no-sé-quants milions d'exemplars. Una bona estratègia de màrqueting —i l'ús o abús d'una sèrie de tòpics en contra de l'Església Catòlica que, inevitablement, havien de tocar la fibra sensible dels fanàtics dels dos bàndols, catòlics i anticatòlics— no equival a una bona narració. Ara bé, no puc deixar de preocupar-me quan veig que una colla d'aquests fanàtics es reuneix en públic per cremar un exemplar del llibre. I em preocupe perquè aquesta anècdota (anècdota?) em recorda molt i molt altres fets que, amb el pas del temps, es revetlaren molt poc anecdòtics.

Crema de llibres a Berlín
10 de maig de 1933
Irònicament, els que peguen foc al llibre de Dan Brown també critiquen el fanatisme islàmic i les seues manifestacions violentes. Com si foren, ells, la mar de democràtics i pacífics en les seues reaccions. Hi ha massa gent que no soporta que els diguen coses que no els agrada sentir. I, davant la impossibilitat de canviar la realitat, s'entesten a desoir el missatge, a cremar-lo, o, pitjor encara, a cremar el missatger. Per tant, m'interessa molt el Codi da Vinci en tant que fenòmen que ha posat en evidència una sèrie de simptomes que ens mostren l'estat real de la societat occidental actual. I, com que no espere cap reacció útil ni sensata per part dels nostres polítics, crec que és el meu deure donar-li la màxima publicitat possible; és a dir, dedicar-li un article en el meu bloc, perquè els meus recursos no arriben a més.
(Per cert, continue sense llegir-me aquest llibre. I tot el que està passant no em fa canviar d'idea.)

002 - Una banyera per a Nimue

No és la primera vegada que Nimue demana una banyera. Crec que té problemes amb el dissenyador, que no l'acaba de comprendre. A veure, quan Nimue diu "excursió" vol dir "travessar el desert en camell durant un parell de mesos"; quan Nimue diu "volar" vol dir "eixir del sistema solar"; quan Nimue diu "mousse de xocalate", vol dir "mousse xocalate per a tots els convidats a les bodes de Camacho, de Canà i de Sharazad junts". De manera que, quan Nimue diu "banyera", està parlant, com a mínim, de... Açò!

19 de maig 2006

001 - Descens als inferns

Ja ho sospitava, però ho acabe de comprovar en primera persona: açò dels blocs és addictiu. Després d'apenes una setmana fora de la catosfera, el cos m'ha demanat tornar. Tot i que la raó que em va impulsar a desaparèixer era forta. Tot i no saber si aquella raó ha deixat d'existir. Tot i començar a estar cansat d'aquest Giorgio Grappa que m'acompanya des de fa tants anys. Però és que no he pogut desfer-me d'ell: em persegueix! De manera que he acabat per acceptar-ho: cada vegada és menor la diferència que hi ha entre jo i Giorgio. I no sé si això és bo o és roí. D'una banda, i ja ho vaig comentar en un article fa unes setmanes, Giorgio m'ha ajudat a superar problemes i situacions dificíls; m'ha dut a conéixer persones que m'estime molt; fins i tot, ha influït en una part important de la meua formació acadèmica. D'altra banda, però, el Giorgio té algunes manies o inclinacions que no m'acaben de convéncer... però que, per discreció, no pense airejar ací, no siga cosa que encara me demande. I també està el cas de la fatiga. Ja feia molt de temps que no seguia, en el bloc, la línia que m'havia marcat. Em dedicava a altres coses, molt més "marginals". Tal volta això és el que toca ara. Be, la decisió ja està presa: torne a les anotacions. Això sí, d'una manera més lliure, sense marcar-me cap objectiu. Només escriure per escriure, per plaer, pel gust de jugar a posar paraules en files, com les formigues del cal·ligrama de Salvat-Papasseit. Per cert, us heu preguntat alguna volta on anaven aquelles formigues? No, no em digueu que anaven al formiguer, com totes; el que vull saber és què buscaven, en la vida, què se n'ha fet d'elles: han construït el formiguer més gran del món, la capital mundial del món de les formigues? o s'han aconformat amb un forat poc més estructurat que el cervell d'un xiquet de l'ESO, sense revoltes ni complicacions, però molt més tranquil? Qui m'ho sabria dir?

Ara, però, l'infern queda enrere: comença el purgatori.


000 - Prova

Ja estic ací