Entomologia

Açò era i no era un professor de secundària que, un dia dels dies, va anar a classe. Era un vici com altre qualsevol que exercia de dilluns a divendres, tret que fos un d'aquells festius que encara cal agrair a la Santa Mare Església. I diuen que aquell dia era precisament un divendres bort, ço és, un d'aquells dies no-divendres que precedeixen un d'aquells festius; i, és clar, els alumnes, en conseqüència, estaven una mica més rebotats del que és habitual, de manera que no es van adonar de l'estrany fenomen que va ocórrer aquell dia, i per això passà el que passà.

El cas és que no se sap per què ni per què no, quan el professor va obrir la porta de l'aula li va semblar que aquesta havia esdevingut tan gran com un camp de futbol, que cada pupitre ocupava tant com l'àrea de penal, i que cada criatura era tan alta com el bíblic Goliat. Tanmateix, el professor era un home... "valent!", haurà dit més d'un lector aficionat a les novel·les d'aventures. Doncs, no, no era valent, era una cosa molt pitjor, molt més perillosa: era lògic, i com que era lògic, sabia que tot allò no era més que una al·lucinació dels seus sentits, i que ni l'aula era un camp de futbol, ni els pupitres eren com un àrea, ni els alumnes eren clons de Goliat. I, lògicament, va fer el que faria una persona lògica: va donar un pas endavant, com feia cada dia en dirigir-se a la seua taula.

Sorprenentment, a cada pas que donava, l'aula s'anava fent més i més gran, i així mateix els pupitres i els alumnes, que, de fet, no l'havien vist entrar. No cal ser un geni per deduir que, si des del seu punt de vista, el món s'anava fent més gran a cada pas, des del punt de vista del món, ell s'anava fent més petit. I des del punt de vista dels alumnes també s'hauria fet més petit; si l'hagueren vist, cosa que no arribà a passar. De fet, un dels alumnes de la primera fila, en veure oberta la porta de l'aula, es va precipitar a tancar-la (estratègia habitual encaminada a fer creure al professor següent que el professor anterior encara es troba a dins) i, sense adonar-se'n, mentre tornava al pupitre, va xafar el professor, que ja no era més gran que un cuc.

I conte contat, conte acabat, i qui no s'alce té el cul foradat!