Destí incert
Visita sorpresa (o quasi) al que, durant almenys dos anys, serà el meu poble. Primer, parada i fonda (fonda, hostal, pensió, hotel de moltes estreles i un parell de llunes) a ca la Nimue, que és molt considerada amb aquest inconscient carnívor i no em porta a sopar a un vegetarià (gràcies, gràcies!). Els postres, descomunals: la xocolata se'ns eixia per les orelles.
Feia molt de temps que no ens trobaven, i vam parlar de mil coses. Com de costum, ni ella em va entendre, ni jo a ella; però ja hi estem acostumats i ens ho vam passar molt bé.
Aquest matí, després de deixar la Nimue a la porta de la seua fàbrica de mandonguilles, he agafat carretera i manta (bé, no, manta, no; però aquesta és una altra història) i en pocs minuts he arribat al meu destí. Solemne paraula, destí; bé, hauria de dir "destinació definitiva", però com que dins de dos anys, si el lloc no m'apanya, podré tornar a demanar en el concurs de trasllats, doncs em sembla massa fantasiós.
El poble, moníssim. Crec que les muralles, que ja no hi són, però que es poden reconèixer en traçat dels carrers de la part antiga, devien ser d'origen romà. Hi alguns antics edificis que encara conserven arcs medievals. Però, el que més m'ha agradat, és la bonica col·lecció d'edificis modernistes que hi ha, alguns amb façanes realment encisadores. Llàstima que, a primera vista, sembla impossible trobar-hi res de lloguer (i em conformava amb un edifici normal, no el demanava modernista).
Després m'he deixat caure per la meua fàbrica d'hamburgueses. Té uns deu anys i encara no l'han arrasada, bon senyal. La impressió no ha estat ni bona ni dolenta: sense hamburgueses, una fàbrica d'hamburgueses resulta, fins i tot, simpàtica, acollidora; ja veurem a setembre. Els altres escorxadors no semblen massa afectats per la sang que se'ns apega a la pell en la nostra bruta feina; serà, supose, perquè les mesures higièniques funcionen moderadament bé.
De tota manera, tot m'ha semblat, encara, massa gran: el poble, la fàbrica. És més que probable que, dins d'un parell d'anys, em busque un poble més petit amb una fàbrica més petita, en mig dels Pirineus, en algun lloc on la neu crie bons pernils. Serà qüestió de mirar-ho amb temps.
Feia molt de temps que no ens trobaven, i vam parlar de mil coses. Com de costum, ni ella em va entendre, ni jo a ella; però ja hi estem acostumats i ens ho vam passar molt bé.
Aquest matí, després de deixar la Nimue a la porta de la seua fàbrica de mandonguilles, he agafat carretera i manta (bé, no, manta, no; però aquesta és una altra història) i en pocs minuts he arribat al meu destí. Solemne paraula, destí; bé, hauria de dir "destinació definitiva", però com que dins de dos anys, si el lloc no m'apanya, podré tornar a demanar en el concurs de trasllats, doncs em sembla massa fantasiós.
El poble, moníssim. Crec que les muralles, que ja no hi són, però que es poden reconèixer en traçat dels carrers de la part antiga, devien ser d'origen romà. Hi alguns antics edificis que encara conserven arcs medievals. Però, el que més m'ha agradat, és la bonica col·lecció d'edificis modernistes que hi ha, alguns amb façanes realment encisadores. Llàstima que, a primera vista, sembla impossible trobar-hi res de lloguer (i em conformava amb un edifici normal, no el demanava modernista).
Després m'he deixat caure per la meua fàbrica d'hamburgueses. Té uns deu anys i encara no l'han arrasada, bon senyal. La impressió no ha estat ni bona ni dolenta: sense hamburgueses, una fàbrica d'hamburgueses resulta, fins i tot, simpàtica, acollidora; ja veurem a setembre. Els altres escorxadors no semblen massa afectats per la sang que se'ns apega a la pell en la nostra bruta feina; serà, supose, perquè les mesures higièniques funcionen moderadament bé.
De tota manera, tot m'ha semblat, encara, massa gran: el poble, la fàbrica. És més que probable que, dins d'un parell d'anys, em busque un poble més petit amb una fàbrica més petita, en mig dels Pirineus, en algun lloc on la neu crie bons pernils. Serà qüestió de mirar-ho amb temps.
Powered by ScribeFire.
