Venècia, la ciutat tranquil·la

Poques són les ciutats que, quan hom les visita per segona vegada, mantenen intacta la seua màgia; una d'aquestes és Venècia, la ciutat sense terra, la ciutat sense espai, la ciutat sobre (i esperem que per molt de temps) les aigües.

Per als qui no la coneixen, Venècia pot semblar una ciutat mítica, com Macondo, com El Dorado, com l'Atlàntida. Una ciutat inventada pels filòsofs, pels polítics desenfeinats, pels directors de cinema. Perquè, qui més qui manco, tothom ha viscut una riuada (o l'ha vist al telediari) i tothom sap que, quan les aigües envaeixen els carrers, qualsevol ciutat esdevé impossible, inhabitable. Cal, però, conèixer-la, habitar-hi per alguns dies, per a comprendre, ni que siga superficialment, la seua miraculosa existència.

De primer, l'aïllament. Venècia es troba a alguns quilòmetres de la terra ferma (s'hi trobava; hui en dia, un llarg pont permet arribar-hi al tren i als cotxes —que, afortunadament, romanen a un extrem de la ciutat—), de manera que el sentiment de separació del món real és una de les primers sensacions que colpeixen el visitant: Venècia, físicament, roman al marge de la realitat quotidiana.

Després, els canals, un conjunt de canals, més grans o més petits, per on els vaporetti transporten les persones, o el menjar, o els mobles, tot allò que les persones necessiten per a viure amb normalitat. I també els carrerons, exclusivament peatonals (insistisc: res de cotxes, motos, bicicletes), per on les persones caminen —com han fet durant segles— i transporten sobre carretons tota classe de mercaderies. Canals i carrerons (aquests, tallats —o enllaçats— per petits ponts amb graons) que imposen un ritme reposat i tranquil: gairebé sense sorolls, desplaçar-se sempre a peu o, millor encara, amb l'agradós gronxar del vaporetto mentre els més bells palaus dels segles díhuit o dèneu saluden, greus, sense amagar les petjades del temps.

Perquè, a més, hi ha els palaus, grans i antics palaus que ens mostren les línies irregulars d'una ciutat construïda sobre fang i fusta que s'enfonsa una mica a l'atzar, un poc més d'enllà que d'ençà, com una anciana que camina amb dificultats amb el bastó, però sempre amb la dignitat dels cabells blancs.

Però Venècia no és una ciutat morta, ni un escenari fet a posta per a atraure els turistes: té la seua vida, amb la normalitat de qualsevol altra ciutat del món, amb les coses grans i petites que la fan hermosa.

Qui sap si conservarà suficient màgia per a una tercera visita. Potser sí, i l'afortunat viatger pensa encara a tornar-hi, siga com siga.