Per què he llegit el discurs d'investidura d'Obama...
... si, en realitat, ja n'estava tip. Sí, és clar, després de més d'un any amb Obama fins en la sopa, milers, milions de persones d'aquest planeta ja en teníem prou i no hem volgut assistir (o teleassistir) a la cerimònia d'investidura del nou emperador del món. Reconec, això sí, la importància històrica del fet, i més encara en aquesta ocasió, amb el primer negre (això d'afroamericà no és precís: estrictament parlant, un fill de magrebins nascut a Amèrica o nacionalitzat americà també és un afroamericà, però no és això el que es vol expressar amb aquell mot) que arriba a aquest importantíssim càrrec. De manera que havia decidit deixar-ho passar.
Però, vet aquí que l'altra tarda vaig haver de fer fora de classe un noi entremaliat que, amb les seves pallassades, interrompia la classe continuament (a raó de vint alumnes per aula, un minut perdut de classe són, en realitat, vint minuts que se'n van en orris). Com és habitual en mi, el vaig enviar a la sala de professors amb un paper on demanava al professor de guardia que li fes copiar un article de premsa, qualsevol article.
Nota al marge. Hi haurà pedagogs que diran que això és un càstic absurd, ja que no ensenya res, sinó que més bé s'ensanya sobre els dits del pobre alumne. Doncs, no, no és així. En primer lloc, l'exercici de copiar un text és un exercici de concentració i d'atenció, cosa que va molt bé amb els alumnes entremaliats i amb ganes de fer gresca quan no toca. En segon lloc, tots els meus alumnes necessiten fer exercicis de cal·ligrafia (que, per culpa dels pedagogs progres, ara està molt mal vista). En tercer lloc, aprenen vocabulari nou, que bona falta els fa. En quart lloc, s'acostumen a interpretar oracions compostes, un altre punt feble generalitzat, i es familiaritzen amb textos no tan senzills com els tebeos que tenen per llibres de text. I, finalment, és un càstic perquè l'alumne el viu com a càstic, cosa que ha fet que, avui, l'alumne en qüestió no hagi fet el pallasso (o ho hagi fet bastant menys) i no hagi interromput la classe, cosa que hagués anat en contra del dret dels seus companys a rebre la classe en les condicions que es mereixen.
El cas és que, avui, en entrar a l'aula, li he demanat l'article que havia copiat durant l'expulsió, i, oh sorpresa, em trobo que algun company meu, amb molt bon criteri, li havia fet copiar el discurs d'investidura d'Obama. De primer, he pensat "pobra criatura: d'entre tots els textos que li podien tocar, li han tocat les paraules d'un polític." I no és que jo els tingui una mania especial, però com que es guanyen la vida creant problemes per a les solucions que creuent tenir (i que, després, no funcionen) i dient una mentida darrere de l'altra, doncs, la veritat, m'he espantat una mica. Però, és clar, també tinc aquella mania lectora, de lector incontinent, del que troba un paper per terra i l'agafa per llegir-lo, així que, la veritat, no m'hi pogut estar i, sí, us ho confesso, me l'he llegit.
Bé, l'alumne no havia tingut temps de copiar-lo senser (o potser sí, però, lògicament, no ho haurà intentat), però el fragment que tenia entre les mans m'ha semblat molt interessant. No, no dic que m'hagi agradat ni que m'hagi omplert el cor d'esperança en la humanitat (potser ja estic massa gran per a certes alegries, no ho sé); però m'ha divertit estudiar-ne els recursos retòrics, els jocs de significat, el missatges que es vol donar la impressió d'haver dit (però que, en realitat, no hi són), les coses que sí que s'hi diuen (però procurant que sembli que no s'han dit), la crítica als adversaris prèviament lloats (i, ja de pas, disfressada d'autocrítica, que encara el fa quedar com a persona modesta i tot)...
En realitat, crec que l'unica missió que els polítics (alguns polítics) acompleixen amb certa dignitat és la de donar un ús pràctic a la retòrica i a l'oratòria. En el millor dels casos. I, sincerament, l'autor dels discursos d'Obama és un gran escriptor, amb una gran tècnica (a quines coses ens hem de rebaixar, de vegades, els treballadors de la ploma, per pagar la hipoteca!).
Però, vet aquí que l'altra tarda vaig haver de fer fora de classe un noi entremaliat que, amb les seves pallassades, interrompia la classe continuament (a raó de vint alumnes per aula, un minut perdut de classe són, en realitat, vint minuts que se'n van en orris). Com és habitual en mi, el vaig enviar a la sala de professors amb un paper on demanava al professor de guardia que li fes copiar un article de premsa, qualsevol article.
Nota al marge. Hi haurà pedagogs que diran que això és un càstic absurd, ja que no ensenya res, sinó que més bé s'ensanya sobre els dits del pobre alumne. Doncs, no, no és així. En primer lloc, l'exercici de copiar un text és un exercici de concentració i d'atenció, cosa que va molt bé amb els alumnes entremaliats i amb ganes de fer gresca quan no toca. En segon lloc, tots els meus alumnes necessiten fer exercicis de cal·ligrafia (que, per culpa dels pedagogs progres, ara està molt mal vista). En tercer lloc, aprenen vocabulari nou, que bona falta els fa. En quart lloc, s'acostumen a interpretar oracions compostes, un altre punt feble generalitzat, i es familiaritzen amb textos no tan senzills com els tebeos que tenen per llibres de text. I, finalment, és un càstic perquè l'alumne el viu com a càstic, cosa que ha fet que, avui, l'alumne en qüestió no hagi fet el pallasso (o ho hagi fet bastant menys) i no hagi interromput la classe, cosa que hagués anat en contra del dret dels seus companys a rebre la classe en les condicions que es mereixen.
El cas és que, avui, en entrar a l'aula, li he demanat l'article que havia copiat durant l'expulsió, i, oh sorpresa, em trobo que algun company meu, amb molt bon criteri, li havia fet copiar el discurs d'investidura d'Obama. De primer, he pensat "pobra criatura: d'entre tots els textos que li podien tocar, li han tocat les paraules d'un polític." I no és que jo els tingui una mania especial, però com que es guanyen la vida creant problemes per a les solucions que creuent tenir (i que, després, no funcionen) i dient una mentida darrere de l'altra, doncs, la veritat, m'he espantat una mica. Però, és clar, també tinc aquella mania lectora, de lector incontinent, del que troba un paper per terra i l'agafa per llegir-lo, així que, la veritat, no m'hi pogut estar i, sí, us ho confesso, me l'he llegit.
Bé, l'alumne no havia tingut temps de copiar-lo senser (o potser sí, però, lògicament, no ho haurà intentat), però el fragment que tenia entre les mans m'ha semblat molt interessant. No, no dic que m'hagi agradat ni que m'hagi omplert el cor d'esperança en la humanitat (potser ja estic massa gran per a certes alegries, no ho sé); però m'ha divertit estudiar-ne els recursos retòrics, els jocs de significat, el missatges que es vol donar la impressió d'haver dit (però que, en realitat, no hi són), les coses que sí que s'hi diuen (però procurant que sembli que no s'han dit), la crítica als adversaris prèviament lloats (i, ja de pas, disfressada d'autocrítica, que encara el fa quedar com a persona modesta i tot)...
En realitat, crec que l'unica missió que els polítics (alguns polítics) acompleixen amb certa dignitat és la de donar un ús pràctic a la retòrica i a l'oratòria. En el millor dels casos. I, sincerament, l'autor dels discursos d'Obama és un gran escriptor, amb una gran tècnica (a quines coses ens hem de rebaixar, de vegades, els treballadors de la ploma, per pagar la hipoteca!).
Powered by ScribeFire.
