Adéu a Mahmud Darwix

En realitat, hauria d'haver dit "adéu a l'home que fou Mahmud Darwix", perquè l'únic Mahmud Darwix que jo conec (poc, ho reconec) és el poeta, i si els poetes són, com jo crec, la seva obra, aquest no ens abandonarà mai.

Però els poetes viuen en cossos humans, i aquell, el de la persona Mahmud, ens va deixar ahir, dissabte 9 d'agost, a l'hospital Hermann-Texas Memorial, a Houston, Texas, en no poder superar una tercera operació al cor. No sorprèn que fos precisament el cor a fallar-li, després de ser testimoni, al llarg de tota la vida, de l'opressió a que era i és sotmés al seu poble, Palestina.

Darwix va donar testimoni, amb la seva obra, del dolor del seu poble, però també de la seva esperança i de la seva voluntat de vida i llibertat. Va pagar-ne el preu que ja és tradicional entre els poetes (un dels jocs preferits dels tirans de totes les èpoques) i va ser empresonat repetidament pels seus versos.

Però els versos tenen el poder de sobreviure als tirans i, com que recitar-los és l'únic homenatge raonable a un poeta, aquí us deixo un poema de Darwix que he manllevat del bloc d'Amics arbres - Arbres amics.

L’eternitat de la Figuera de Moro

-Pare, cap a on anem?
-Cap a on ens dugui el vent, fill meu.

Vam abandonar la vall
on els soldats de Bonaparte havien aixecat una talaia
per sotjar les ombres de la vella murada d’Acre.
El pare deia al fill: no tinguis por, no
t’ha d’espantar el xiulet de les bales! Enganxa’t
al terra i no et passarà res. Ens resguardarem
a muntanya, al nord, i tornarem
quan els soldats se’n vagin cap a casa.

-I qui viurà a casa nostra, pare?
-Es quedarà tal com està.

Va palpar la clau com aquell qui palpa un braç
i es va calmar. Tanmateix, en travessar
una tanca de punxes li va dir:
Recorda-ho! Aquí els anglesos van tenir crucificat
el teu pare durant dues nits, sobre les espines d’una figuera de moro,
però mai no va confessar. Et faràs gran,
i explicaràs als qui heretin els fusells
aquesta història de sang i ferro.

-Per què has deixat el cavall sol?
-Perquè faci companyia a la casa,
les cases es moren quan se n’absenten els habitants.

L’eternitat llunyana obre les portes
al carro de la nit. Els llops de l’estepa
udolen a una lluna espantada. I el pare
diu al fill: sigues fort com l’avi!
Enfila’t amb mi a l’últim puig de roures
i recorda: aquí mateix el genísser va caure
del cavall en plena batalla; resisteix amb mi,
que tornarem.

-Quan, pare?
-Demà, o demà passat.

Un matí eixelebrat mastegava el vent
al seu darrere en les llargues nits d’hivern.
Els soldats de Josuè construïen
la fortalesa amb pedres de casa seva
mentre ells dos panteixaven, camí de Canaan:
fill, per aquí va passar un dia Nostre Senyor.
Aquí va convertir l’aigua en vi. Aquí va parlar
a bastament sobre l’amor, recorda-ho demà.
I recorda els castells dels croats,
rosegats per l’herba d’abril
una vegada que els guerrers els hagueren abandonat.