Anotacions al marge

Per què he llegit el discurs d'investidura d'Obama...

2009-01-22T19:49:00.002+01:00

... si, en realitat, ja n'estava tip. Sí, és clar, després de més d'un any amb Obama fins en la sopa, milers, milions de persones d'aquest planeta ja en teníem prou i no hem volgut assistir (o teleassistir) a la cerimònia d'investidura del nou emperador del món. Reconec, això sí, la importància històrica del fet, i més encara en aquesta ocasió, amb el primer negre (això d'afroamericà no és precís: estrictament parlant, un fill de magrebins nascut a Amèrica o nacionalitzat americà també és un afroamericà, però no és això el que es vol expressar amb aquell mot) que arriba a aquest importantíssim càrrec. De manera que havia decidit deixar-ho passar.

Però, vet aquí que l'altra tarda vaig haver de fer fora de classe un noi entremaliat que, amb les seves pallassades, interrompia la classe continuament (a raó de vint alumnes per aula, un minut perdut de classe són, en realitat, vint minuts que se'n van en orris). Com és habitual en mi, el vaig enviar a la sala de professors amb un paper on demanava al professor de guardia que li fes copiar un article de premsa, qualsevol article.

Nota al marge. Hi haurà pedagogs que diran que això és un càstic absurd, ja que no ensenya res, sinó que més bé s'ensanya sobre els dits del pobre alumne. Doncs, no, no és així. En primer lloc, l'exercici de copiar un text és un exercici de concentració i d'atenció, cosa que va molt bé amb els alumnes entremaliats i amb ganes de fer gresca quan no toca. En segon lloc, tots els meus alumnes necessiten fer exercicis de cal·ligrafia (que, per culpa dels pedagogs progres, ara està molt mal vista). En tercer lloc, aprenen vocabulari nou, que bona falta els fa. En quart lloc, s'acostumen a interpretar oracions compostes, un altre punt feble generalitzat, i es familiaritzen amb textos no tan senzills com els tebeos que tenen per llibres de text. I, finalment, és un càstic perquè l'alumne el viu com a càstic, cosa que ha fet que, avui, l'alumne en qüestió no hagi fet el pallasso (o ho hagi fet bastant menys) i no hagi interromput la classe, cosa que hagués anat en contra del dret dels seus companys a rebre la classe en les condicions que es mereixen.

El cas és que, avui, en entrar a l'aula, li he demanat l'article que havia copiat durant l'expulsió, i, oh sorpresa, em trobo que algun company meu, amb molt bon criteri, li havia fet copiar el discurs d'investidura d'Obama. De primer, he pensat "pobra criatura: d'entre tots els textos que li podien tocar, li han tocat les paraules d'un polític." I no és que jo els tingui una mania especial, però com que es guanyen la vida creant problemes per a les solucions que creuent tenir (i que, després, no funcionen) i dient una mentida darrere de l'altra, doncs, la veritat, m'he espantat una mica. Però, és clar, també tinc aquella mania lectora, de lector incontinent, del que troba un paper per terra i l'agafa per llegir-lo, així que, la veritat, no m'hi pogut estar i, sí, us ho confesso, me l'he llegit.

Bé, l'alumne no havia tingut temps de copiar-lo senser (o potser sí, però, lògicament, no ho haurà intentat), però el fragment que tenia entre les mans m'ha semblat molt interessant. No, no dic que m'hagi agradat ni que m'hagi omplert el cor d'esperança en la humanitat (potser ja estic massa gran per a certes alegries, no ho sé); però m'ha divertit estudiar-ne els recursos retòrics, els jocs de significat, el missatges que es vol donar la impressió d'haver dit (però que, en realitat, no hi són), les coses que sí que s'hi diuen (però procurant que sembli que no s'han dit), la crítica als adversaris prèviament lloats (i, ja de pas, disfressada d'autocrítica, que encara el fa quedar com a persona modesta i tot)...

En realitat, crec que l'unica missió que els polítics (alguns polítics) acompleixen amb certa dignitat és la de donar un ús pràctic a la retòrica i a l'oratòria. En el millor dels casos. I, sincerament, l'autor dels discursos d'Obama és un gran escriptor, amb una gran tècnica (a quines coses ens hem de rebaixar, de vegades, els treballadors de la ploma, per pagar la hipoteca!).

Jose Martinez Hernandez [sic]

2009-01-20T16:29:00.001+01:00

Una vegada més, en mostrar als meus alumnes els exàmens corregits —petita tragèdia grega en dos actes amb vessament de sang a mansalva—, s'ha tornat a plantejar el problema (problema?) dels noms propis i les normes d'ortografia.
I és que no els entra en el cap que llurs noms i cognoms no són propietat seva, no els posseeixen com a propietat intel·lectual, posem per cas; no els entra en el cap que no en poden fer el que els doni la gana —com ara, escriure'ls en minúscules, o sense accents—; no els entra en el cap que el DNI no és norma gramatical, que el senyor funcionari que el va emplenar no era cap autoritat lingüística, i, sobretot, no els entra en el cap que els noms propis continuen sent mots d'una llengua o d'una altra i que estan sotmesos a les mateixes normes ortogràfiques que qualsevol altre mot.

No sé què és el que els molesta més: que els hi descompti el doble de punts que per qualsevol altra falta, que els expliqui que porten tota la vida escrivint-lo malament, o que els diqui que una cosa és ser analfabet (no saber llegir i escriure, o no saber fer-ho bé) i una altra és ser analfabèstia (no voler escriure bé, i més encara el propi nom).

[Reeditat] Una més. O algunes més...

Exercici de sinònims i antònims:

antònim d'excepcional: bulgar [sic]: pel que es veu, els pobres búlgars són d'allò més normalet;
sinònim d'error: herrada [sic]: és evident.

Cançó de bressol

2009-01-18T21:15:00.003+01:00

Les cançons de bressol són moltes coses al mateix temps. Originàriament, una manera de tranquil·litzar els nadons i els nens més petits i ajudar-los a dormir; un expressió artística, a cavall entre la música i la poesia; una mostra de l'esperit d'un poble.

Tanmateix, també poden ser una arma en la guerra psicològica si, com ara mateix, el pare de la criatura s'entesta a cantar-la amb tota la força dels seus pulmons, desafinant més que un adolescent en època de canvi de veu. No només és impossible que el fill del meu veí s'adormi, sinó que estic plantejant-me seriosament baixar i arrencar-li les cordes vocals sense anestèsia. El seu fill m'ho agrairà.

Foto d'Urielo (cc: by-nc-nd 2.0)

(L'entusiasme paternal hauria d'estar limitat per llei, com la velocitat dels cotxes en carretera.)

Configurant una targeta de vídeo SiS 771/671

2009-01-10T20:16:00.003+01:00

M'he passat dos dies barallant-me amb ella, de manera que ho penjo aquí perquè no se m'oblidi i per si pot ser d'ajut a algun company.

En la fàbrica, al meu departament, ens han regalat un portàtil Fujitsu Siemens Esprimo Mobile V5535:; he aconseguit convèncer els companys per fer-hi una instal·lació dual, Windows-Ubuntu (no, no m'he encarregat de la primera, és clar). Si en teniu ocasió, no el compreu, perquè el fabricant no proporciona controladors Linux ni per a la targeta de vídeo ni per a la de xarxa sense fils, de manera que, enlloc de la resolució de pantalla de 1280x800 que ofereix sota Windows, us quedareu amb només 800x600, i tampoc no podreu fer anar el wifi.

Després de dos dies de dura batalla, he aconseguit solucionar el tema de la resolució de pantalla (gràcies a Somnus07); només calia copiar les següents línies:

HorizSync 30-107 VertRefresh 50-185

al fitxer /etc/X11/xorg.conf, dins de l'apartat Section "Monitor". A continuació, he reiniciat el servidor de les X i m'he endut una gran alegria en obtenir la superxulimegaguai resolució panoràmica de què parlava al principi. Buf.

Ara només em falta fer anar el wifi. Però així ho deixaré per a més endavant, ara tinc massa feina.

La crueltat de la bellesa

2009-01-09T01:53:00.002+01:00

No, no estic pensant en la bellesa de què ens parlen els cànons clàssics o la moda actual. De fet, no crec que bellesa sigui la paraula encertada, en aquest cas. Seria més precís dir màgia, o meravella, o misteri, o qualsevol d'aquells mots que emprem quan no trobem el mot adient.

I tampoc no és just, ho reconec, dir que aquesta màgia o meravella o misteri sigui cruel, perquè no és culpa seva aparèixer en el context de la impossibilitat més absoluta: no podem encolomar a ningú la responsabilitat de les circumstàncies de la vida.

En realitat, la injustícia, la crueltat, la monstruositat, radica en el fet que, sense aquesta condició d'impossible, probablement (molt probablement), no s'hagués manifestat aquell misteri. I en el fet que, tot i que ningú no és responsable d'aquestes circumstàncies tan indesitjables, jo he de continuar responsabilitzant-me dels meus actes; cosa que em condemna a no actuar i a haver de buscar, una vegada més, la manera de sobreviure a la tristesa.

Jingle bells, jingle bells...

2008-12-15T16:40:00.002+01:00

Hola, hola, hola!

Doncs, sí, ja s'acosta el Nadal i ja fa setmanes que els Pares Noels i les nadalenques ens fan el cap com un tambor. Jo, per no ser menys, he començat una petita investigació sobre les variants de la lletra d'una famosa nadala que em va ensenyar el Giorgio l'altre dia; i, la veritat, n'he trobat un fum (fum, fum, fum!). Què us sembla si fem una petita votació a veure quina variant és la més popular? Au, vinga, allà anem (però, canteu tots, eeeeeeh?):

Variació 1

Tinc un pèl,
tinc un pèl,
tinc un pèl al cul...
un de llarg,
un de curt
i un de geperut!
ei!

Variació 2

Tinc un pèl,
tinc un pèl,
tinc un pèl al cul...
un de gran,
un petit
i un de malparit!!!!
ei!!!!

Variació 3

Tinc un pèl,
tinc un pèl,
tinc un pèl al cul,
que quan plou
i fa sol
es belluga sol!
ei!

Variació 4

Tinc un pèl,
tinc un pèl,
tinc un pèl al cul.
"Jo en tinc dos,
jo en tinc dos,
que és un més que tu."
ei!

Variació 5

Tinc tres pèls,
tinc tres pèls,
tinc tres pèls al cul:
un de blanc,
un de fosc
i altre de colors.
ei!

Variació 6

Tinc un pel,
tinc un pel,
tinc un pel al cul;
em fa mal,
em fa mal
i no em puc rascar,
ei!

Tinc un pel,
tinc un pel,
tinc un pel al cul,
m'hi he rascat,
m'hi he rascat,
m'hi he fet molt de mal,
ei!

Variació 7

Tinc un pèl
tinc un pèl
tinc un pèl al cul,
que està sol,
que està trist,
se me morirà,
ei!

"Tens un pèl,
tens un pèl,
tens un pèl al cul;
llava-te'l,
renta-te'l
i veuràs que bè,
ei!"

Variació 8

Tinc un pèl
tinc un pèl
tinc un pèl al cul;
rasca-me'l
rasca-me'l.
"Rasca-te-lo tu!"
ei!

Variació 9 (aportada per Kuratowsky!)

Tinc un pèl,
tinc un pèl,
tinc un pèl al cul.
"Jo en tinc dos,
jo en tinc dos,
un de negre i un de ros"
ei!

Variació 10 (aportada per AlterEgo!)

Tinc un pèl,
tinc un pèl,
tinc un pèl al cul.
Que està sol
i té fred
i està malalt,
ei!

Variació 11 (aportada per rAnita nOe!)

tinc un pèl,
tinc un pèl,
tinc un pèl al cul.
Rasca-me'l
rasca-me'l
i voràs quin gust!

Us han agradaaaaaat? Doncs, au, vinga, ara... a votaaaaaar! I si algú en coneix alguna versió diferent, ja tardeu a contar-nos-laaaaaa!

Alt + Impr Pa + f

2008-12-08T12:56:00.001+01:00

Hola, hola, hola!

Com que el Giorgio està molt enfeinat (o això diu ell: si veiéssiu la cara de sàdic que fa mentre va tatxant amb color roig els exàmens dels pobrets alumnes...), m'ha encarregat que us explique una coseta que ha descobert per casualitat.

En un sistema GNU/Linux, és molt poc freqüent haver de reiniciar: si es penja un programa, el pots "matar" amb una ordre "kill -9", "kill -15" o "killall", però poques vegades es penja tot el sistema.
Molt de tant en tant, però, i només si es conjuminen un grapat de factors adversos (com ara la desconfiguració de la swap, una RAM molt escassa i uns quants programes devoradors de memòria), pot passar que ni el teclat ni el ratolí respoguen, i u no sap com solucionar-ho.
En casos així, es pot reiniciar de manera segura amb una combinació de tecles anomenda SysRq (System Resque, o Rescat del sistema): mentre presionem, simultàniament i sense soltar-les, les tecles Alt i Impr Pa, teclegem la sèrie "reisub" (REInicia't, Super UBuntu!).

Bé, doncs, furgant per aquesta pàgina d'un supermegamakrohipermanual, el Giorgio ha descobert la combinació SysRq "Alt + Impr Pa + f", que detecta quin és el programa que més memòria RAM està consumint i l'apaga, el mata, el desconnecta, l'envia a fer nonines, cosa que sol ser suficient perquè el sistema torne a respondre al ratolí i al teclat. Tan fàcil com això.

Ah! En els portàtils, la tecla Impr Pa sol ser una de les tecles "blaves", de manera que s'hi accedeix presionant simultàniament la tecla FN; així, quedaria "FN + Alt + Impr Pa + f".

Políticament correcte

2008-12-05T19:49:00.002+01:00

Sisplau! Sisplau!
Hi ha algun polític correcte en la sala?

En el món?

En la galàxia?

En l'univers?

M'ho temia...

Absència

2008-12-05T00:16:00.001+01:00

No m'agraden les absències.

No m'agraden les absències
inesperades
que prolonguen incerteses.

No m'agrada la teva absència
(i això que gairebé no et conec).

No m'agraden les arquitectures que descansen sobre
núvols de desconeixement i fantasia: la llei de la gravetat
sol ser especialment cruel amb les meves il·lusions.

Coses que s'han d'ignorar

2008-12-03T23:40:00.001+01:00

No, avui no em posaré tràgic, no diré res sobre la necessitat d'ignorar la data i l'hora exacta de la pròpia mort per tal de viure una vida lliure (o menys condicionada) i sense més angúnies de les inexcusables; no parlaré de la necessitat d'ignorar el nombre de nadons que moren a cada instant per manca de medicines; ni de la necessitat d'ignorar els diners que ens furtaran els mateixos polítics que votarem a les properes eleccions com a condició imprescindible per anar a votar en la propera ocasió. No. Si em permeteu, seré una mica més egoista.

Qui sap per què s'ha enamorat? No és, el moment en què descobrim la causa exacta de l'enamorament, l'instant exacte en què deixem d'estar enamorats? Quan descobriu que allò que us va captivar eren uns ulls verds, o un gest gairebé imperceptible de la barbeta, o aquella manera entranyable de posar-se la bufanda abans de sortir al carrer, o aquell fonema fricatiu que acabava nasalitzat una volta de cada dues, o l'expressió de placidesa quan dormia, o aquella mania estranya de no sortir mai de casa sense tres bolígrafs a la butxaca (un d'ells sempre verd, el color de l'esperança), o aquell perfum que —després de buscar-lo per tot París— va resultar que provenia d'una parada del mercat dels dissabtes, o la cura amb què deixava els llibres al prestatge, o l'erotisme exuberant que manifestava a l'hora de cosir un botó, o aquell somriure amb què es convertia en una criatura de cinc anys, o la naturalitat amb que recitava —més que llegia— els contes de Borges, o la cerimònia amb què es pentinava cada matí, o la malícia amb que sabia mirar-te quan us trobàveu en públic, o qualsevol dels milers de milers de milers de coses que hom fa sense adonar-se i que poden originar en el proïsme una atracció desproporcionada respecte a la magnitud de la causa; no és, dic, quan descobrim aquella causa, que el sentiment es trenca en mil bocins, com un mirall, i ja no veiem aquell ésser meravellós com una unitat indubtable, sinó com un mosaic de peces inconnexes, un conjunt absurd, i l'encanteri s'esvaeix?

Així, sabent que saber és un perill, una condemna a mort per al sentiment, no és normal sentir-se trist per ser conscient d'haver-se enamorat d'una mirada?

Coses que s'han de fer sense pensar

2008-11-28T00:51:00.001+01:00

De segur que tots us n'heu trobat. I no parlo de coses importants, com enamorar-se a primera vista o desenamorar-se a segona vista, sinó d'estupideses quotidianes: saludar amb un somriure la veïna que ens cau tan mal, llençar les escombraries entre les set i les nou del vespre, mirar a l'esquerra i a la dreta abans de creuar el carrer. Són coses que s'han de fer sense pensar, perquè toca fer-les, i ja està.

Aquesta setmana, jo n'he hagut de fer alguna. Votar que sí (de fet, ni tan sols es va votar: es va aprovar per aclamació, que és com anomenen ara el silenci indiferent) a un projecte de consciència ecològica; perquè l'ecologia està de moda, la consciència ecològica és políticament correcta i qualsevol proposta que inclogui l'adjectiu "verd" en el títol s'ha d'aprovar. Sense aturar-se a pensar-ho ni a llegir-lo. I, així, hem aprovat un text tan buit i tan ben intencionat, tan innocu i tan inofensiu, i tan inútil, que qualsevol polític de qualsevol partit hi hagués votat a favor. Amb la distància, em fa una mica de vergonya (molta, en realitat); però tinc un eximent: m'havia col·locat amb tranquimazim abans d'entrar al claustre, de manera no era del tot responsable dels meus actes ni de les meves omissions.

En realitat, el que jo voldria, i el que solia intentar abans de convertir-me en un funcionari corrupte (si no és corrupció, ja m'explicareu què és això de fer creure als nens que es pot progressar en la vida sense fer cap esforç, i que tenen el mateix dret a una titulació l'estudiant responsable i treballador i l'alumne dropo i boicotejador), és ensenyar a fer sense pensar coses com, per exemple, pensar, reflexionar, dubtar de tot i analitzar les coses des de diversos punts de vista abans de prendre cap decisió; no creure que la terra és rodona perquè tothom ens ho diu: agafar l'avió i comprovar-ho. Això, és veritat, exigeix una quantitat immoderada de temps i d'energia, i, pel que es veu, el treball em furta l'una i l'altre.

Hauré de plantejar-me seriosament deixar de treballar. Si més no, per conservar aquella energia i aquell temps, i la poca ètica que encara em pugui quedar per alguna banda.

Festa de pingüins a Amer!!!!

2008-11-22T13:21:00.001+01:00

Hola, hola, hola!

Feia molt de temps que no envaïa l'iglú del Giorgio per contar-vos cosetes, però ara vinc per convidar-vos a una altra festa de pingüins: dissabte que ve, 29 de novembre, al poble d'Amer, a prop de Girona, els pingüinets farem una superfesta que durarà tot el dia:

- 10.30, benvinguda als pingüinets i als aprenents de pingüinet;
- 11.00, inici del taller de fabricació d'iglús (que el Giorgio diu que això és instal·lació d'Ubuntu en els ordinadors que ens porteu, però jo sé que m'enteneu millor si dic "taller de fabricació d'iglús", a que sí? ah! i que durarà tot el dia);
- 11.00, presentació sobre "La història dels pingüins i el seu pla per conquerir el món" (que Giorgio diu no-sé-què sobre la història d'Ubuntu i de GNU/Linux), a càrrec del Giorgio;
- 12.00, presentació sobre "Els pingüins, els millors mestres del món", a càrrec de l'Orestes i del Pau, que en saben moooolt (i el Giorgio no para de donar la llanda i de dir-me coses sobre "Ubuntu al món de l'educació");
- 13.00, la xarrada més interessant del dia: DINAROOOOOT!
- 15.00, en Sergi ens paralarà sobre com no caure en xarxes ni paranys de pescadors de pingüins (en Giorgio es posa pesat i diu no-sé-què sobre "Xerrada sobre seguretat en xarxes locals");
- 16.00, fins que ens tiren al carrer, jocs populars dels pingüins (i el Giorgio m'està dient que el Freevial és un joc de preguntes i que el Frets on fire és tocar la guitarra sense guitarra: com serà això de tocar la guitarra sense guitarra? ai, senyor, que en Giorgio no toca...).

Doncs, això, criaturetes i critaturets, que el Giorgio i jo us esperem a tots dissabte que ve, que ens ho passarem molt bé!

Ah! I que ens trobareu a Amer, plaça del Monestir, 5. Porteu-vos els portàtils, que per això es diuen portàtils, perquè es poden portaaaaar!

Curset d'ofimàtica bàsica

2008-11-20T17:16:00.006+01:00

Els qui em coneixen saben que sempre m'he definit com a estudiant, mai no m'han escoltat dir que sóc professor o blogaire o poeta: fent de professor és com pago les factures; escrivint blocs és com em diverteixo, i, pel que fa a la poesia, sempre m'he considerat un falsificador de versos, un emborronador de fulls pel simple plaer d'emborronar-los. L'estudi, en canvi, és la meva passió, gairebé la meva religió (sona pedant, ja ho sé: que hi farem? no és culpa meva que açò d'estudiar tingui mala premsa). Així, no és estrany que cada curs, si no hi ha imprevistos, m'apunti a un parell o tres de cursets. I, enguany, n'estic fent dos sobre informàtica i un altre de teatre.

Quan em vaig apuntar al curset d'ofimàtica bàsica que imparteix un dels professors del meu centre, alguns companys em van mirar estranyats: què feia jo, un dels tres professors més friquibitàires de l'institut, apuntant-me a aquell curset? que no ho sabia ja tot sobre el Word i l'Excell? (ai, sí: el curset va sobre l'Office de Microsoft, quina pena...) Doncs, és evident que no. De fet, penso que s'ha de ser molt ruc per pensar que se sap tot sobre qualsevol tema, per petita i minúscula que sigui l'àrea de coneixement a què aquest es refereixi. Però, pel que es veu, el món va ple de gent que es pensa que ja ho sap tot sobre tot, i així anem.

De moment, el nostre company ja m'ha ensenyat uns quants trucs, aplicacions pràctiques de coses que ja coneixia però que havia oblidat i d'algunes que no em sonaven de res, i només portem quatre tardes de classe. Però, sobretot, estic aprenent com preparar i plantejar un curset d'informàtica per a una colla dels alumnes més difícils que hom es pot trobar al davant: un grup de professors.

Perquè, sí, és veritat, un grup d'adolescents amb les hormones rebotades i amb una necessitat bestial de manifestar la pròpia personalitat en formació pot arribar a ser esgotador; però no és comparable, ni de bon tros, a un grapat de professors que, cansats i destarotats d'haver d'aguantar alumnes adolescents durant tota la setmana, veuen la possibilitat de canviar de paper durant tres hores i convertir-se en alumnes: avions de paper creuen el "cel" de la classe cada vegada que el professor (que, no ho oblidem, és un company) ens dóna l'esquena; boletes de paper van a parar sobre els caps més aplicats; contínuament s'escolten veus de "profeeeee! la Mari Pili m'ha agafat el boliiiiii!", "profeeeeee! el Manel m'ha agafat el ratolííííí!"

Tanmateix, el nostre professor-company no perd ni la paciència ni el rumb del temari i, amb uns apunts excel·lentment preparats, amb tot luxe de detalls i d'il·lustracions, aconsegueix ensenyar-nos a calcular les notes amb un full de càlcul que, oh miracle, ens mostrarà en vermell infernal els noms dels que suspenen i en blau celestial els d'aquells que obtenen excel·lent: mai no havia estudiat el tema del format condicional i em va fer molta il·lusió.

A més a més (vull dir, a banda d'aprendre coses pràctiques i de relaxar-me una mica de la feina "normal"), aquest curset m'està servint per a moltes coses que no estaven en el guió:
- observar quin és grau de formació informàtica dels meus companys;
- observar quins són els punts d'interès dels meus companys en aquest àmbit;
- fer propaganda subliminal, liminal i supraliminal del programari lliure (no només segueixo les classes amb l'OpenOffice, sinó amb la Xubuntu del meu Idèfix que, si més no per ser petitó i blanquet i boniquet, crida molt l'atenció entre el públic femení); i
- fer una llista de les diferències entre l'Office de Microsoft i l'OpenOffice.org (no pensaríeu que jo m'havia passat al costat fosc, oi que no?), llista que, de moment, és ben ridícula (ja la publicaré quan acabarem el curset, per si algú té curiositat), però que pot acabar sent bastant útil.

I, a més a més, quant em costaria un curset de trenta hores sobre ofimàtica en qualsevol acadèmia? Hi trobaria un professor que conegués tan bé les meves necessitats pràctiques i que organitzés el curset atenent a aquestes necessitats? I que no em renyés per llençar avions de paper? (Eps!, que quedi ben clar que jo no sóc dels que en llencen: és només una hipòtesi :-P .)

Total, que m'ho passo pipa en les classes del JJ.

Cansanci

2008-11-18T17:55:00.001+01:00

Fa molt de temps que no escric res per aquí, i no és perquè no tingui res que contar, sinó perquè estic molt cansat: em passen massa coses. Un parell de cursets d'informàtica (de l'empresa) i un altre de teatre estan entre els factors que em lleven temps lliure; però també està la feina: aquest remaleït inici de curs que sembla no acabar mai.
Per sort, encara estic explicant literatura medieval a les criatures de primer de batxillerat, i això té el seu puntet.

La cabra intrèpida

2008-10-30T08:07:00.001+01:00

Bé, en realitat, em sembla que un íbex no és exactament una cabra, però aquesta és la traducció que s'ha popularitzat del nom original de la versió d'Ubuntu que surt avui: Intrepid Ibex.

Continuant amb la tradició de posar noms propis a les distribucions, i que aquestos noms estiguin formats per un adjectiu —sovint, original— i el nom d'un animalet, avui es publicarà (són les vuit passades i sembla que encara no...) la versió 8.10 d'Ubuntu. No sé si paga la pena explicar que el "8" està per 2008 i que el "10" vol dir octubre.

Jo encara trigaré uns dies a actualitzar-m'hi (coses de la feina), de manera que aprofitaré i esperaré a la sortida de les versions catalanitzades que, com és habitual, prepararan alguns dels companys de l'Equip d'Ubuntaires en català i que penjaran al servidor de Caliu. No, no es tracta de "traduir" res, sinó crear un CD que ja inclourà els fitxers amb les traduccions al català, traduccions que ha anat fent la comunitat al llarg dels anys; així, si us instal·leu Ubuntu a partir d'un d'aquests CD, gaudireu d'un sistema operatiu en català amb tot de programes també en català, des del primer moment i sense haver de pagar res, ni pel sistema, ni pels programes ni per les traduccions.

He dit que encara trigaré a instal·lar-me'l, però ja he tingut l'ocasió de veure'l en acció sobre el portàtil de Claudia i Rafa. I, la veritat, la versió de l'escriptori Kde 4.1 és francament bonica, amb una estètica molt acurada; no ens va donar temps a comprovar el funcionament dels efectes tridimensionals, però, així i tot, l'efecte era molt agradable a la vista (ups! perdó: he dit una paraulota...).

Si hagués de destacar una cosa, només una, de les meves experiències amb Ubuntu des de fa poc més de dos anys, crec que em quedaria amb el xou de les darreres dues setmanes: una invasió vírica als ordinadors de l'institut que es propaga via llapis USB i a la que els meus ordinadors són, naturalment, immunes; és divertit veure la cariua que posen alguns companys quan, des del meu Idéfix els netejo els virus del llapis en un plis plas.

Animalades

2008-10-18T18:00:00.003+02:00

I, així, arriba el moment que hom es decideix a fer una ullada enrere i recordar algunes animalades de jovenesa i pouar-ne part de la força que —optimista que és u— hi pot trobar per fer, encara, algunes animalades més.

Animalades noves, esperem. Animalades que ens permetran de retenir una part de la joventut que encara ens queda, com Dorian Gray, o com un vampir de tercera categoria.

Hi ha dies, alguns dies

2008-10-16T19:23:00.001+02:00

Hi ha dies, alguns dies, que em piquen els dits: em vénen al cap mil imatges, mil mots, mil títols, algunes dotzenes de drames humans, qualque argument interessant.

Tanmateix, quan arribo a casa se m'obliden totes les idees i em quedo en blanc.

OpenOffice.org 3.0

2008-10-13T19:18:00.000+02:00

Fa un parell de posts ho comentàvem: la versió 3.0 d'OpenOffice.org estava al caure; bé, doncs segons acabo de llegir a LaFarga.cat, la nova versió de la suite ofimàtica lliure ja ha estat alliberada.
Això, però, no vol dir que estigui disponible: la web no és accessible en aquests moment, probablement per una sobrecàrrega de visitants impacients per descarregar-se la suite i per instal·lar-la. Jo esperaré a que estigui disponible als repositoris d'Ubuntu: la via d'instal·lació més senzilla.

Entre les novetats a destacar hi ha una millor i més completa traducció al català: sembla que fins i tot han traduït el sistema d'ajuda, gràcies a la col·laboració de l'STSI, el TERMCAT i Softcatalà.

Ops! Acabo d'accedir a la pàgina d'OpenOffice.org, on he trobat el següent missatge:

Apologies - our website is struggling to cope with the unprecedented
demand for the new release 3.0 of OpenOffice.org. The technical teams are
trying to come up with a solution.

Thank you for your patience.

OpenOffice.org download

Doncs, això: sembla que l'expectació que va despertar el Firefox 3.0 ha estat superada; hi tindrà alguna cosa a veure el número 3? O realment el gran públic s'està interessant pel programari lliure?

Per cert, en curta llista de versions disponibles (8) encara no veig la catalana.

El verí del teatre

2008-10-10T21:41:00.001+02:00

Aquest dijous he començat amb el curs de teatre per a adults. Jo, en realitat, en buscava un per a adúlters, però, en fi... No, de debò, és una de les coses que feia molt de temps que tenia pendents: apuntar-me a un curset de teatre i tornar a trepitjar els escenaris.
De moment, res de l'altre món: exercicis de respiració, de veu, de moviment, alguna improvisació que altra (sempre són la part més divertida); però, pel que m'han explicat, cap a finals de curs se sol fer una representació amb públic de veritat i tot.

L'espectacle ha de continuar.

OpenOffice.org i els fitxers docx

2008-09-24T08:23:00.001+02:00

Un dels objectius de la versió 3.0 de l'OpenOffice.org, prevista per a aquesta tardor, és la compatibilitat amb els formats del Microsoft Office 2007 (la novíssima versió de la suite d'en Bill Gates, que no poden ser llegits per les versions anteriors del mateix programa, amb els consegüents problemes per als seus usuaris), entre els quals està el docx, el format dels documents de text.

Bé, doncs, per a la meva sorpresa, resulta que la versió actual de l'OpenOffice.org, la 2.4.1, ja pot obrir sense problemes els documents docx. Al menys, això vaig comprovar ahir, quan em va arribar un d'aquests (d'estructura molt senzilla, tot s'ha de dir, una simple carta) com a adjunt d'un correu.

Les capacitats del Programari Lliure continuen sorprenent-me.

57a fira del llibre d'ocasió antic i modern de Barcelona

2008-09-21T11:56:00.001+02:00

Ahir, dissabte, després de passar a saludar i a donar ànims als amics de Caliu que s'havien atrinxerat a la plaça de Catalunya per donar a còneixer a tothom el Programari Lliure, em vaig anar a fer una incursió a la Fira del llibre d'ocasió.

Les fires del llibre antic, així com les llibreries de vell, representen la conjunció perfecta entre el plaer de la lectura i l'aventura de fer descobriments apassionants; podem sortir-ne sense haver trobat res d'interessant, o amb la sensació que hagués estat millor anar-hi amb una motxilla ben robusta. En aquesta ocasió, i sense haver esgotat el terreny, vaig fer tres troballes que em van omplir de joia; per ordre d'aparició, són les següents:

BOHIGAS, Pere (curador). Tractats de cavalleria. Barcelona: Barcino (Els nostres clàssics, 57), 1947.

Es tracta d'un volum en dotzau (d'aquells petits, de butxaca) amb els fulls sense tallar, i que conté, com es pot deduir del nom, cinc obres breus que es podrien classificar, amb una mica de bona voluntat, com a tractats de cavalleria (el concepte "tractat", a l'edat mitjana, és una mica divers del nostre):

Guillem de Vàroich, atribuït per alguns estudiosos a Joanot Martorell i que hauria estat l'embrió de la primera part del Tirant;
De batalla, una exposició del procediment que calia seguir en el duel judicial;
Tractat de cavalleria de Pere III, qui, en realitat, només n'hauria ordenat la traducció (d'un capítol de la Segona Partida d'Alfons X de Castella) i n'hauria redactat (o dictat, o inspirat) el pròlec;
Sumari de batalla a ultrança, de Pere Joan Ferrer, que s'assemblaria, pel contingut, al De batalla, però que no estaria tan interessat com aquell en els aspectes judicials del duel, sinó en el fet d'armes en si mateix; i, finalment,
Lo cavaller, de Ponç de Menaguerra, que se centraria en els aspectes "esportius" i "espectaculars" dels tornejos (ço és, com a espectacle de masses amb motiu d'alguna festivitat o ocasió especial).

Tot un viatge a l'edat mitjana per només 5 €.

AGUILÓ Y FUSTER, Marian (editor). Recull d'exemplis e miracles, gestes e faules e altres ligendes ordenades per A-B-C, tretes d'un manufcrit en pergami del començament del fegle XV, ara per primera volta eftampades. Barcelona: Estampes de Celestí Verdaguer i Fidel Giró, 1881.

Dos llibres enquadernats en un sol volum, en un estat de conservació admirable que justifica, com si no fos suficient amb el contingut, els 50 € que em va costar.
A l'edat mitjana, circulaven col·leccions de petits contes exemplars que els rectors empraven per il·lustrar, en els sermons, les virtuts que volien elogiar o el vicis que volien erradicar. Però no faltaven autors laics, famosos com Boccaccio o anònims com els autors dels fabliaus que, amb un petit gir narratiu, els convertien en històries divertides o picants. Així, és fàcil trobar en el Decameró contes que van ser usats de forma molt diferent pel pare Vicent Ferrer en els seus sermons.

FROMM, Erich. La por a la llibertat. Barcelona: Edicions 62 (El Cangur, 45). 1979, 6a ed.

La idea que reflecteix el títol em ronda pel cap d'ençà que, farà poc menys de tres anys, em vaig passar al Programari Lliure: el que més m'ha colpit en aquest temps és la reacció de por, d'autèntica por, de moltes persones en sentir l'adjectiu "lliure" en aquest context. He meditat molt sobre aquest fenòmen (com pot haver gent que prefereixi no tenir el control del propi ordinador? com pot haver gent que es refii més dels criteris mercantilistes d'una societat anònima i llunyana que no pas d'una comunitat d'usuaris —com ells mateixos— que treballa i comparteix coneixements de manera desinteresada i altruïsta? com pot haver gent que prefereixi pagar per —o obtenir il·legament— programari quan, de manera gratuïta i legal, prodrien obtenir programes que els farien el mateix servei? com pot haver gent disposada a pagar per programes que no estan en la seva pròpia llengua quan, de bades, en podrien obtenir que sí que ho estan?); però no he arribat molt més enllà de la certificació d'aquesta por en molts àmbits de la vida (treure's el carnet de conduir, encetar una nova relació de parella, tenir un fill, anar a la universitat, viatjar, canviar de feina...), de manera que el títol em va atreure com un imant.
En realitat, aquest llibre va ser publicat el 1941, quan les ordes feixistes havien sumit Europa en una guerra total i quan l'estat Espanyol començava el que seria una llarga dictadura, i aquests eren els esdeveniments que tracta d'explicar. Tanmateix, sempre es tracta del mateix fenòmen: la por a la llibertat, un fenòmen individual però de conseqüències socials. Les primeres pàgines m'han semblat molt interessants, potser us n'oferiré un tast més endavant.
3 € em van semblar una inversió ridícula, si amb això aconseguia esbrinar res sobre aquest tema.

Fins al 5 d'octubre teniu (tenim) temps de visitar-la i revisitar-la.

Dia del Programari Lliure !!!!

2008-09-18T21:04:00.003+02:00

Hola, hola, hola! Ja feia temps que no em deixava caure per ací, i és que els pingüins, com que vivim al pol sud, portem el calendari a l'inrevés i fem les vacances quan tothom treballa, però jo, que porte tant de temps per ací, m'estic acostumant a les vacances de l'hemisferi nord i, al final, faig les del nord i les del sud, i és clar, doncs, aleshores... bé, vosaltres ja m'enteneu!

Total, que, com que el Giorgio va de cap amb les seues cosetes de la feina i tardarà en poder escriure res, aprofite per recordar-vos que el proper dissabte, 20 de setembre, se celebra el dia internacional del Programari Lliure: el dia dels programes que podeu compartir lliurement, o modificar-los, sense haver de retre comptes a ningú. Si voleu alliberar el vostre ordinador i que deixe de ser un esclau de les multinacionals, aprofiteu l'ocasió: aquest dissabte, trobareu una bona colla de bitaires rebels a la Plaça de Catalunya, cantonada amb Bergara. I jo estaré per allà fent gresca!

Us copiaferro el comunitat de premsa que, en nom de Caliu, ha redactat Rafael Carreres. Visca el programari lliure! Visquen els pingüins!

Comunicat de premsa

El proper dissabte 20 de setembre se celebra a tot el món el Dia de la Llibertat del Programari.

A Barcelona, com l'any passat, se celebra a la Plaça de Catalunya de Barcelona, cantonada amb el carrer de Bergara, davant de la porta de l'Fnac, d'11 a 19 h. Es repartiran distribucions de sistemes operatius complets i lliures entre els assistents, i usuaris avançats i experts en GNU/Linux oferiran informació sobre el programari lliure i respondran dubtes.

El Dia de la Llibertat del Programari és una celebració mundial del programari lliure. L'objectiu d'aquesta celebració anual és d'educar el públic general sobre els beneficis d'usar Programari Lliure d'alta qualitat en l'educació, el govern, a casa, i a les empreses, és a dir, arreu!

Heu tingut mai una petada del programari del vostre ordinador, pèrdua de dades o heu tingut un virus? Imagineu que després d'uns pocs anys, la tesi que tant de temps us va portar de fer no fos llegible, o que els vostres vídeos familiars no es puguin veure. Si us queixeu a l'empresa de programari, us diran que us gasteu encara més diners en una 'actualització', que només resulta ser més lenta i amb més defectes que l'anterior versió. Fins i tot un nou reproductor de música, només per a trobar que refusa la música que abans podíeu escoltar en el reproductor antic? Malauradament, la majoria de gent viu en aquest món avui.

El Dia de la Llibertat del Programari existeix per a mostrar el públic en general que hi ha una manera de sortir d'aquest cercle viciós. Mitjançant l'ús del programari lliure, obteniu el control sobre el vostre ordinador i les vostres dades. Cada persona té la llibertat de participar i d'usar el programari lliure, ja sigui usant un sistema operatiu completament lliure com el GNU/Linux o una plataforma no-lliure com Windows o MacOS usant-hi programes lliures.

El Programari Lliure es defineix per les següents llibertats:

0.- La llibertat d'utilitzar el programari per a qualsevol ús.

1.- La llibertat d'estudiar el funcionament del programari, i adaptar-lo a les nostres necessitats. L'accés al codi font és necessari per tal de gaudir d'aquesta llibertat.

2.- La llibertat de redistribuir les còpies.

3.- La llibertat de millorar el programari i de distribuir aquestes millores, de manera que tothom se'n pugui beneficiar. L'accés al codi font és necessari per tal de gaudir d'aquesta llibertat.

Aquestes quatre llibertats permeten la participació igualitària en l'era de la informació.

Enllaços:

* Dia de la llibertat del Programari (Software Freedom Day):
http://SoftwareFreedomDay.org

* Pàgina de l'equip català:
http://softwarefreedomday.org/teams/Europe/Catalonia

* Wiki del Dia de la Llibertat del Programari a Barcelona:
http://dlp.caliu.cat

* Fotos de 2005:
http://album.caliu.cat/main.php?g2_view=core.ShowItem&g2_itemId=119

* Fotos de 2006: http://www.flickr.com/photos/alexm/sets/72157594296265922/

* Fotos de 2007: http://flickr.com/photos/alexm/sets/72157602040518843/

* Caliu, Associació d'Usuaris de GNU/Linux en Llengua Catalana:
http://caliu.cat

No vull fer un post laboral

2008-09-16T23:16:00.001+02:00

De manera que haureu d'esperar a un altre dia. Paciència.

REEDICIÓ

Pocs minuts després...

Puix, senyors... això era i no era... fa molts, molts anys, en una galàxia molt llunyana... una cunselleria d'educància on, per resoldre el greu problema del fracàs educatiu, van emetre una ordre adreçada a totes les matèries de llengua que s'impartien (ensenyar, feia anys que ningú no ensenyava res) al batxillerat, que deia que, només per parlar, es puntuava el 25% de la nota, i només per escriure, es puntuava un altre 25%. Una història de ciència ficció?

13.8.1 Criteris generals - Batxillerat
"... En el cas de les matèries de l’àmbit de llengües, l’expressió oral ha de representar com a mínim el 25% de la qualificació final de cada matèria. Es potenciarà també la producció de textos creatius de tot tipus (descripcions, argumentacions, valoracions, etc.) i l’avaluació d’aquests escrits haurà de representar com a mínim el 25% de la qualificació final de cada matèria d’aquest àmbit. Aquesta avaluació la farà el professorat de llengües d'acord amb les observacions pròpies i amb les valoracions que li transmeti el professorat de les altres matèries. El centre haurà d'incloure en el seu projecte educatiu les directrius de treball de l’expressió oral i escrita per al conjunt de les matèries de batxillerat ..."

Més que de ciència ficció, jo parlaria de renaixement del surrealisme, o de la literatura de terror.

La pàgina web (no oficial) del Parlament Europeu en català

2008-09-11T18:18:00.001+02:00

Acabo de rebre un correu recordatori de la situació de la pagina web en català del Parlament Europeu. Es tracta d'una traducció no oficial que supleix l'oblit (per dir-ho d'una manera civilitzada) a què ens sotmet el parlament, i que ara, sota l'acusació de plagi, volen eliminar de la xarxa; o eliminar-nos d'Europa, no ho sé. Com no m'entusiasma això de reenviar, prefereixo reproduir-la tot seguit, amb l'enllaç a la pàgina en perill d'extinció. "Cal que entreu a la pàgina web del parlament europeu i cliqueu a la pestanya del català, i després reenviar el correu. Si la visitem molta gent no eliminaran la versió catalana! Web del Parlament Europeu. www.europarl.cat Aquest lloc web és una traducció calcada, perfecta i impecable de la web del Parlament Europeu feta per un jove de Lleida. Ho sembla, però no és el web oficial. Malgrat que el web autèntic està traduït a més de vint llengües europees, moltes de les quals amb molt menys parlants que el català (*), el Parlament Europeu ha denunciat el plagi i vol fer tancar la versió catalana. Si fins ara no s'ha tancat és simplement perquè s'han quedat sorpresos de les moltes visites que ha rebut. Per tant, passeu -si us plau- aquesta informació als vostres contactes: com més visites més possibilitats hi ha que s'ho repensin! Llengües com el letó, l'estonià, el finès o l'eslovè, així com el maltès -amb només uns 300.000 parlants- tenen estatus de llengua oficial a Europa. En canvi el català amb uns 9.500.000 parlants i sent la desena llengua europea en importància, no té cap reconeixement en l'àmbit europeu."

Silent Runnig

2008-09-04T18:41:00.001+02:00

Rodada en 1972, aquesta pel·lícula de Douglas Trumbull descriu un futur on la vida vegetal ha desparegut de la Terra i es manté només en tres grans naus en òrbita a prop de Saturn. Freeman Lowell és el botànic que té cura de les quatre grans cúpules-bosc a bord de la Valley Forge; són ja vuit anys que hi treballa, mentre que els altres tres tripulants hi porten sis mesos i esperen tornar a casa sis mesos més tard.

Les primeres escenes ens mostren els enfrontaments entre Lowell, l'únic que sembla ser conscient de la importància d'aquelles noves arques de Noé, i els seus companys, que se'n foten (d'ell i del projecte de conservació vegetal) i, amb un comportament infantil i irresponsable, no pensen més que en jugar amb l'equipament de la nau mentre hi estan confinats.

La situació es trenca quan reben l'ordre d'abandonar el projecte, destruir les cúpules i retornar les naus al servei comercial. Mentre els seus companys celebren amb alegria la fi de la missió, Lowen es nega a acceptar un destí absurd ordit per l'estupidesa humana, decisió que el portarà a una situació sense sortida, fregant —també ell, però per altres motius—, la bogeria.

Entre els efectes especials, bastant naïf, cal destacar els tres petits robots que van servir d'inspiració per al mític R2D2.

Bon any a tothom i a totadon!

2008-09-01T08:26:00.001+02:00

Transtorn per estrès pretraumàtic

2008-08-26T21:20:00.001+02:00

La ciència mèdica defineix el trastorn per estrès posttraumàtic com "un trastorn d'ansietat que pot aparèixer després d'un esdeveniment que és viscut amb por molt intensa, terror i sensació d'impotència." Els seus símptomes més freqüents són el fet d'estar revivint contínuament l'episodi, la tendència a evitar situacions associades a l'episodi (llocs, accions, persones; fins i tot, parlar de l'argument) i hiperactivitat (acompanyada de sobresalts, insomni i irritabilitat).

Per si no fos suficientment dur haver de viure amb el record d'experiències negatives, la vida cíclica i previsible que menem ens aboca al que podríem definir com trastorn per estrès pretraumàtic: amb uns símptomes similars a l'anterior, es produeix quan som conscients de la imminència (o quan creiem en la probabilitat) de fets similars als que originen l'estrès posttraumàtic. Així, en aquesta època de l'any, són molts els que senten, en major o en menor grau, irritabilitat, insomni, manca de concentració i una mena d'angúnia difícil de definir. I tot perquè les vacances s'estan acabant (o perquè creiem que suspendrem un examen, o perquè esperem la sogra a sopar).

Si us hi fixeu, el trastorn per estrès pretraumàtic no respon a cap realitat (les vacances no acabat encara, encara no ens hem examinat, la sogra encara no ha arribat), sinó a aquest vici tan humà de viure en el futur en lloc de viure en el present. Sí, és clar: cal pensar en el futur per planificar les nostres vides i evitar que el corrent dels esdeveniments ens dugui sense cap control per part nostra. Però una cosa és planificar i una altra molt diferent deixar-nos dominar per pensaments negatius originats... pel no res, perquè el futur encara no és real.

Possibles solucions? Com que tot és cosa mental, problemes d'un cervell ociós, serà qüestió de donar-li feina i de mantenir-lo ocupat; en altres paraules, viure el present amb més intensitat. Així, les típiques vacances panxa-en-l'aire-sense-fer-res representen un risc evident que haurem d'evitar: serà preferible omplir les nostres jornades de descans amb aquelles activitats que no solem dur a terme durant l'any i que ens agraden (sembla una xorrada, però, després de dos dies de tumbona, a molts se'ls obliden, aquestes aficions).

Cinema i teatre haurien de ser obligatoris, seguits d'un bon sopar amb els amics. Música, però no en llauna (ja en tenim prou durant tot l'any). Hauríem de deixar la lectura per als moments de mínima activitat (a l'hivern, es llegeix molt millor, embolicat dins d'una manta al costa de la xemeneia). Viatges i excursions, sobretot a peu, evitant els llargs desplaçaments en cotxe, autocar, avió o tren; visites estètiques (monuments, palaus, museus, muntanyes, penyasegats...). L'esport és sempre un estímul recomanable, però cal estar molt atents als possibles xocs de calor i, sobretot, a les reaccions d'un cos que es pot haver tornat (ai!) massa sedentari. Amb tot açò (i alguna coseta més que no diré, perquè sempre poden passar menors d'edat per aquí, però que em va recomanar la meva psiquiatra) tindrem les neurones ocupades i contentes i no ens amargaran els darrers dies de les vacances recordant-nos matxaconament que són, precisament, els darrers.

Algú s'apunta a una festorra?

Que se n'ha fet, de les maratons olímpiques?

2008-08-24T14:32:00.003+02:00

No he seguit els esdeveniments d'aquestes olimpíades perquè, a mi, l'esport, m'agrada practicar-lo: veure com el practiquen altres m'avorreix sobiranament. Tanmateix, com que fa molts anys solia córrer la marató, m'agrada contemplar aquesta prova. Ho reconec, no és gaire espectacular; directament, és un muermo, tret que la coneguis molt bé i et puguis identificar amb els protagonistes.

Tradicionalment, la marató masculina era l'última prova de totes, la que servia de cloenda; suposo que, per la seva duresa mítica, és un bonica manera de simbolitzar l'esforç que representa arribar a participar en una olimpíada, una mena d'homenatge a tots els atletes de totes les especialitats. La marató femenina, introduïda fa encara pocs anys, també ocupa un lloc d'honor i sol marcar la fi de la primera meitat dels jocs.

Bé, doncs aquí ve la meva sorpresa: ni una sola imatge de la marató femenina, ni una sola imatge de la marató masculina; només una línia de text al peu de la pantalla ens ha informat dels guanyadors. Bé, almenys en els cadenes obertes i públiques que estic seguint: algú em sabria dir si se n'han oferit imatges en alguna cadena de pagament? Perquè, si fos així, podria pensar que el règim comunista xinès s'ha comportat d'una manera més descaradament capitalista que qualsevol altre organitzador anterior i, en voler rendibilitzar unes imatges, les ha ocultat al públic general; no em sorprendria gaire. Però, si no fos així, només em quedaria la segona hipòtesi.

I la segona hipòtesi em diu que la marató és una prova que se celebra en un circuit obert sobre asfalt (normes indiscutibles, definició de la mateixa prova), és a dir, pels carrers de Pequín. I potser el govern xinès ha preferit no oferir-ne cap imatge, per tal de evitar que el món s'assabenti dels sistemes de seguretat que han d'evitar el més mínim intent de protesta dels partidaris de la llibertat del Tibet (o qualsevol altre motiu de protesta que els ciutadans del país més gran del món puguin tenir).

Algú en sap alguna cosa? O haurem d'esperar a les cròniques a posteriori de periodistes, atletes i espectadors?

Hasieran bazen Hitza

2008-08-22T22:45:00.001+02:00

Hasieran bazen Hitza. Hitza Jainkoarekin zegoen eta Hitza Jainko zen.

Quan pensava que la meva col·lecció de bíblies no anava a créixer més, tornen els meus pares de l'últim viatge i em posen a les mans... una Bíblia en èuscara. Il·lusionat, ràpidament cerco l'inici de l'Evangeli segons Joan i, a la primera mirada, intueixo que el mot "Hitza", que sempre apareix amb majúscula, significa "Paraula"; no em costaria gens buscar un diccionari en línia i comprovar si l'he encertat, però aquest és un detall que no té la menor importància.

La meva inclinació per aquest llibre data de la tendra (i llunyana) edat de set anys, quan uns familiars em van regalar una magnífica versió infantil, amb uns dibuixos preciosos i una caligrafia (sí, caligrafia, no pas tipografia) exquisida. Després en van venir unes quantes més, ja passen de la vintena, en les llengües més diverses: les que he estudiat, les dels països on he viatjat i altres més exòtiques encara que m'han regalat els amics, sabedors d'aquesta meva dèria.

Allò que fins als quinze anys era reflex d'inquietuts espirituals, en fa uns quants més que continua com a passió literària. La mateixa que puc sentir davant dels poemes vèdics o del Kalevala. Perquè, fa milers d'anys, quan l'escriptura va néixer, ja existien reculls de poemes o d'històries que resumien, recollien, explicaven, la formació dels pobles i llurs tragèdies i misèries; i una de les primeres coses que va fer l'escriptura va ser recollir-les per sempre.

Després, però, d'alguna manera, l'escriptura va matar aquells processos de creació de la memòria i de la consciència dels pobles, i ja mai més no es van a produir obres com aquelles.

I açò em fa adonar-me, estúpid de mi, que no sé si el poble basc ha deixat alguna narració, algun poema èpic que narre la seva història, els seus orígens, les seves migracions. Només puc suposar que no, perquè em fa l'efecte que històriadors i filòlegs encara no s'han posat d'acord sobre les arrels dels que, probablement, són el poble més antic d'Europa i la llengua més antiga d'Europa, i aquelles històries, entre metàfores i exageracions, sempre amaguen alguna pista. Una vegada més, m'hauré de conformar amb recitar la Bíblia en una llengua que no entenc.

----------------------------------------------------------

La citació de l'inici correspon a Jn 1,1. La imatge l'he rapinyada de foros.hispavista.com, i crec que ha estat prèviament rapinyada de l'adreça que figura en la foto (hi ha dies que semblo Sherlock Holmes :-P ); segons l'autor de l'entrada del fòrum, es tracta d'un capitell de Sant Joan de la Penya que representa una escena de l'Últim sopar, quan l'apòstol Joan pregunta a Jesús qui l'ha de trair i Jesús li ho indica empapusant Judes amb un troç de pa sucat amb brou.

Finche c'è guerra c'è speranza

2008-08-21T01:19:00.006+02:00

La que avui ens ocupa és una commedia all'italiana en el sentit més autèntic: a partir d'una situació dramàtica (dues, en aquest cas), es van creant una sèrie de situacions que fan riure els espectadors. Així, presentant, d'una banda, el tràfic d'armes com a causa (o co-causa) de dolor i de mort, i les exigències materialistes de la societat occidental (representada per la família del protagonista), la pel·lícula va avançant des de la comèdia cap a unes posicions més reflexives i cada vegada més amargues.

Pietro Chiacca (Alberto Sordi) va començar com a representat de bombes hidràuliques i va acabar com a representant de bombes a seques i altres enginys igualment satànics. Fart de fer el ridícul davant de líders tercermundistes amb metralletes que es diparen soles, amb tancs que es tornen bojos i amb helicòpters que es cauen a trossos en ple vol (coses que passen quan les armes han estat rescatades després de 15 anys en el fons de la mar), fa una petita jugada al seu patró i a un grapat de col·legues de la competència i aconsegueix ser contractat per una empresa més forta. Però aquest serà l'inici dels seus mals i la via que el portarà a contemplar en primera fila els efectes del seu treball.

Per si jugar-se la vida i sentir-se responsable de la mort de tantes persones no fos suficient, en tornar a casa després d'escapar miraculosament a un bombardeig, haurà de suportar el judici de la dona, la sogra, els fills, que, sense estar disposats a renunciar a la vida regalada que porten, li llencen en cara la immoralitat del seu treball. Però, no perquè aquest treball sigui immoral, sinó perquè ara ho sap tota Itàlia i tota Itàlia els assenyala amb el dit.

~~No sé què li passa al Youtube, que no hi ha manera de penjar el vídeo com de costum. No puc fer altra cosa sinó deixar-vos l'enllaç:~~ Sembla que ja va bé. Per si de cas, no esborro l'enllaç. http://www.youtube.com/watch?v=4SNPcdYUyq8

Ja sabem que l'italià è una lingua facile e divertente, però m'abelleix deixar-vos la traducció de l'últim minut i mig, el colofó del discurs de Pietro a la família i l'escena final, que no tenen desperdici.

Pietro - Escolteu, jo no puc més, estic mort de cansament. Necessito dormir com a mínim una hora. Hauria de tornar a anar-me'n de seguida, avui mateix; tinc un avió a les cinc i deu. He d'anar a col·locar una càrrega de 70.000 metralladores. Esta bé; decidiu vosaltres. Tot el que em direu em semblarà bé. Si voleu realment que jo canvie d'ofici, i que torni al meu antic treball de les bombes hidràuliques, aleshores, no em desperteu, deixeu-me dormir fins demà de matí; si, en canvi, decidiu que he de tornar a sortir, desperteu-me dins d'una hora... A dos quarts de quatre.

[Pietro surt del menjador. La següent escena és al seu dormitori; tot està a fosques fins que entra la minyona a despertar-lo.]

Minyona - Senyor. Senyor!
Pietro - Eh?
Minyona - La senyora m'ha dit que el desperti.
Pietro - Quina hora és?
Minyona - Un quart de quatre.

Pietro - Fins i tot, un quart d'hora abans.

Il nome della rosa

2008-08-20T11:24:00.001+02:00

Tot i que, per al meu gust, se separa molt de la novel·la d'Umberto Eco, el film Il nome della rosa (em permetreu que no el cite en anglès) té detalls que sempre m'han atret. Crec que reflecteix molt bé l'ambient d'una abadia benedictina de principis del segle XIV (i ara els historiadors em deixareu amb les vergonyes a l'aire citant cent o dues-centes incongruències d'allò més elemental) i que mostra bastant bé les relacions entre aquesta orde i les altres que hi ha apareixen: franciscans i dominics.

Pel que fa a la pel·lícula en si, estic enamorat de les escenes de l'escriptorium i, sobretot, de la biblioteca. No sé si m'emociono més veient fra Guillem de Baskerville emocionar-se davant del Beat de Lièbana, o quan surt de la biblioteca en flames carregat amb tots els llibres que ha pogut salvar. Però, en realitat, la gran meravella no ve de la mà de Sean Connery (i mira que tinc debilitat per aquest senyor), sinó de Ron Perlman, descomunal interpretant el paper de Salvatore.

M'han calgut molts anys (i una llicenciatura en filologia) per apreciar la complexitat d'aquest monjo herètic i del seu particular llenguatge, fet de fragments de les llengües que havia conegut al llarg de la seva existència. Una petita torre de Babel en boca d'una sola persona.

I, molts anys després, m'ha fascinat trobar l'altra cara de la moneda en Baudolino, el protagonista de la novel·la (sempre d'Umberto Eco i també d'ambientació medieval) a què dóna nom, un personatge dotat de la meravellosa facultat d'aprendre qualsevol llengua amb què hagi tingut el contacte més superficial. Llàstima que, d'aquesta, encara no n'han fet cap film.

Us deixo, doncs, amb la primera aparició de Salvatore, una piccola scene amb a lot of complexity linguisticae.

The Wizard of Oz

2008-08-18T12:39:00.002+02:00

No sóc especialment aficionat als musicals perquè penso que els números de cant i de ball trenquen totalment el fil de la narració i, a més a més, no conec ningú que vagi cantant i ballant pel carrer. Com a molt, conec algú que parli sol pel carrer; però això no és cap cosa estranya.

I precisament per aquesta manca de realitat, estic disposat a empassar-me un musical si l'argument té a veure amb la màgia. Bé, en El Mag d'Oz, més que no pas de màgia, hauríem de parlar de les al·lucinacions d'una nena (ehem, nena... la Judy Garland ja estava una mica massa "granadeta" per aquest paper) després de rebre un cop de finestra al cap.

Sempre em sorprèn la naturalitat amb que, als contes infantils, es justifica el fet de donar mort al dolent (bé, ni tan sols se'n planteja el dilema moral); en aquest cas, dues pobres i innocents bruixes malvades que no li havien fet cap mal a ningú, pobretes. Avui en dia no es consideraria políticament correcte (mai no sabrem el mal que la "correcció política" està fent a la literatura i al cinema dels nostres dies).

Us en deixo un fragment (una mica llarg aquesta vegada, disculpeu-me) amb dues de les escenes més màgiques de la història del cinema. La primera és una magistral lectura de la bola de cristall, on el Professor Marvel, subtilment, convenç a la bleda de la protagonista perquè torni a casa. La segona és la transició del món real al món màgic: sempre tracto d'imaginar la sensació de meravella que devia produir en el públic de 1939.

1984

2008-08-15T10:14:00.000+02:00

Tot i que a la pel·lícula es perden bona part dels detalls de la societat que s'hi descriu, el film recull bastant bé l'atmosfera anguniosa i opressiva de la novel·la original.

Si no hi som atents, ens passarà per alt el valor subversiu d'escriure un diari, de recordar la veritat oficial d'ahir i comparar-la amb la d'avui, o del sexe. Però hi continuarem reconeixent un estat que s'imposa als ciutadans en tots els aspectes de llurs vides, des de les marques de les cigarretes o de la ginebra fins a la mancança de fulles d'afaitar. Sempre amb la presència d'aquell Big Brother que us mira, que us escruta, que us interroga sobre la vostra fidelitat al partit, al sistema, al líder.

El protagonista, Winston Smith, treballa al Miniver, el Ministeri de la Veritat. La seva missió és senzilla: corregir les notícies aparegudes temps enrere al diari (sense plural: els plurals fan pensar, i el Gran Germà ha dit que pensar és dolent) i corregir-les, adaptar-les al present; així, qui vulgui consultar les hemeroteques, romandrà sempre bocabadat davant dels rigorosos encerts del Gran Germà en totes i cadascuna de les seves previsions.

També, de tant en tant, li toca modificar o esborrar notícies referides a persones que han passat a la categoria de no-persona i que, per tant, hauran de ser oblidades. Perquè, quan el sistema vol acabar amb algú, acaba, també, amb la seva memòria, amb qualsevol vestigi de la seva existència.

Així s'acompleix la terrible dita que obri la novel·la: "QUI CONTROLA EL PASSAT, CONTROLA EL FUTUR. QUI CONTROLA EL PRESENT, CONTROLA EL PASSAT." Una terrible manera de pervertir les paraules de Jesús de Natzaret: "La veritat us farà lliures."

Morir d'èxit: un perill per als pingüins?

2008-08-13T22:12:00.002+02:00

A poc a poc, van apareixent notícies esperançadores sobre l'avanç dels pingüins en el mercat dels ordinadors personals. En el que portem d'any, aquest creixement s'ha accelerat, sobretot per l'aparició dels ultraportàtils de baix preu. Aquests, per motius de competitivitat, l'incluen com a sistema operatiu i surten uns trenta o quaranta euros més barats que els mateixos models quan incorporen Windows XP; sobre uns 300 o 400 € de preu base, el sobrecost es nota molt més que en ordinadors de gama mitjana o alta.

Personalment, penso que aquesta migració cap a plataformes lliures és molt possitiva: a més dels beneficis que experimenta directament l'usuari (estalvi en programari fàcilment mesurable en euros, estalvi en maquinari perquè s'allarga l'esperança de vida dels ordinadors, incidència gairebé nul·la en virus, alts nivells de seguretat davant d'atacs externs, inexistència de programari espia), estan els que, de rebot, afecten a la societat (reducció del cost informàtic en l'administració pública, reducció de les deixalles informàtiques perquè els ordinadors duren més anys, major transparència en els processos d'infoadminstració, major llibertat perquè les comunitats d'usuaris puguin millor el programari, nul·la esclavitud respecte a formats propietaris).

Però... sí, hi ha un però, naturalment; bé, en realitat, em penso que n'hi ha més d'u, però jo només en tractaré aquest. El cas és que, durant molts anys, GNU/Linux ha estat el sistema dels informàtics, dels estudiants d'informàtica i dels estudiosos de la informàtica; vull dir, persones que no veuen els problemes quotidians de l'administració d'un sistema com a simples problemes o molèsties, sinó, a més a més, com una possibilitat d'aprenentatge. És a dir, que els problemes s'acceptaven com a part del joc. I, aquesta disposició d'esperit, l'usuari normal no la sol tenir.

De fet, l'usuari normal (o els usuaris normals que jo he conegut), des d'una concepció màgica de la informàtica (fomentada descaradament pel cinema, que hi troba un autèntic i immillorable deus ex maquina per resoldre qualsevol situació narrativa una mica complexa), té una tendència important a pensar que l'ordinador practica la telepatia i que és capaç d'entendre, no ja el que l'usuari li diu que faci, sinó allò que l'usuari realment vol que faci. Així, si hi ordena imprimir un document de tres-centes pàgines, s'escandalitzarà perquè l'ordinador li ha imprès tres-centes pàgines, i no únicament la que ell estava visualitzant, que era l'única que, en realitat, volia imprimir.

L'usuari normal és molt humà i, així com els humans són animals de costums, l'usuari normal és molt animal de costums: si cada dia engega un determinat programa clicant sobre una determinada icona, el dia que algú esborri la icona preguntarà que per què han desinstal·lat el programa.

L'usuari normal no comprèn el concepte "arbre de directoris"; com a molt, es defensarà si, a l'escriptori, hi ha unes boniques icones que representen cadascun dels discos durs de la màquina amb noms ben descriptius: es marejarà davant de l'arbre de directoris de GNU/Linux, on els discos durs deixen de tenir una existència independent (com passa amb els infants, només li agraden els llibres amb dibuixets).

I, finalment (perquè en algun punt hem de tallar), l'usuari normal està acostumat al Word, i qualsevol processador de text que no s'anomene "Word", li resultarà antipàtic d'entrada (sobretot si les tres característiques de format que coneix apareixen tres icones més cap a la dreta o dues més cap a l'esquerra a la barra d'icones).

En resum, l'usuari normal de GNU/Linux està canviant (està transformant-se en usuari normal a seques, i no és fàcil que l'usuari normal a seques es tranforme en usuari normal de GNU/Linux), i totes aquells intents per disfressar un pingüí de Windows XP, de Windows Vista o de Leopard no són cap pèrduda de temps, sinó que marquen un camí, necessari en molts casos, per a una adaptació el més indolora possible (per més que no ens agradi als que preferim els pingüins sense disfressar).

A més a més, aquest nou usuari de GNU/Linux pot (i està en el seu dret) ser totalment indiferent a la ideologia del programari lliure i les quatre llibertats, a l'esperit de superació i al plaer de l'aprenentatge, i pot exigir, en canvi, la mateixa facilitat i comoditat que està acostumat a creure que té en altres sistemes operatius.

I un perill més: em fa l'efecte que els tècnics de les botigues d'informàtica, en general, no només desconeixen GNU/Linux, sinó que hi són refractaris o, directament, contraris (m'agradaria molt estar equivocat). Així, quan apareixeran els primers problemes, a qui es dirigirà aquest usuari que no està acostumat ni a solucionar res per ell mateix ni a buscar respostes en fòrums o llistes de correu?

Temps de canvis, ja ho crec.

Adéu a Mahmud Darwix

2008-08-10T13:47:00.001+02:00

En realitat, hauria d'haver dit "adéu a l'home que fou Mahmud Darwix", perquè l'únic Mahmud Darwix que jo conec (poc, ho reconec) és el poeta, i si els poetes són, com jo crec, la seva obra, aquest no ens abandonarà mai.

Però els poetes viuen en cossos humans, i aquell, el de la persona Mahmud, ens va deixar ahir, dissabte 9 d'agost, a l'hospital Hermann-Texas Memorial, a Houston, Texas, en no poder superar una tercera operació al cor. No sorprèn que fos precisament el cor a fallar-li, després de ser testimoni, al llarg de tota la vida, de l'opressió a que era i és sotmés al seu poble, Palestina.

Darwix va donar testimoni, amb la seva obra, del dolor del seu poble, però també de la seva esperança i de la seva voluntat de vida i llibertat. Va pagar-ne el preu que ja és tradicional entre els poetes (un dels jocs preferits dels tirans de totes les èpoques) i va ser empresonat repetidament pels seus versos.

Però els versos tenen el poder de sobreviure als tirans i, com que recitar-los és l'únic homenatge raonable a un poeta, aquí us deixo un poema de Darwix que he manllevat del bloc d'Amics arbres - Arbres amics.

L’eternitat de la Figuera de Moro


-Pare, cap a on anem?
-Cap a on ens dugui el vent, fill meu.

Vam abandonar la vall
on els soldats de Bonaparte havien aixecat una talaia
per sotjar les ombres de la vella murada d’Acre.
El pare deia al fill: no tinguis por, no
t’ha d’espantar el xiulet de les bales! Enganxa’t
al terra i no et passarà res. Ens resguardarem
a muntanya, al nord, i tornarem
quan els soldats se’n vagin cap a casa.

-I qui viurà a casa nostra, pare?
-Es quedarà tal com està.

Va palpar la clau com aquell qui palpa un braç
i es va calmar. Tanmateix, en travessar
una tanca de punxes li va dir:
Recorda-ho! Aquí els anglesos van tenir crucificat
el teu pare durant dues nits, sobre les espines d’una figuera de moro,
però mai no va confessar. Et faràs gran,
i explicaràs als qui heretin els fusells
aquesta història de sang i ferro.

-Per què has deixat el cavall sol?
-Perquè faci companyia a la casa,
les cases es moren quan se n’absenten els habitants.

L’eternitat llunyana obre les portes
al carro de la nit. Els llops de l’estepa
udolen a una lluna espantada. I el pare
diu al fill: sigues fort com l’avi!
Enfila’t amb mi a l’últim puig de roures
i recorda: aquí mateix el genísser va caure
del cavall en plena batalla; resisteix amb mi,
que tornarem.

-Quan, pare?
-Demà, o demà passat.

Un matí eixelebrat mastegava el vent
al seu darrere en les llargues nits d’hivern.
Els soldats de Josuè construïen
la fortalesa amb pedres de casa seva
mentre ells dos panteixaven, camí de Canaan:
fill, per aquí va passar un dia Nostre Senyor.
Aquí va convertir l’aigua en vi. Aquí va parlar
a bastament sobre l’amor, recorda-ho demà.
I recorda els castells dels croats,
rosegats per l’herba d’abril
una vegada que els guerrers els hagueren abandonat.

Star Wars (episodis IV, V i VI)

2008-08-08T17:23:00.002+02:00

Tot i que, generalment, la trobem etiquetada com a ciència ficció, per a mi és una opereta espacial; però això no és gaire important, perquè tothom la considera un clàssic del cinema d'aventures, una diversió apta per a tota la família. Això sí, no totes les pel·lícules de la saga estan igual d'aconseguides.

Em sorprèn, en reveure-la, la simplicitat narrativa de la primera (Episodi IV), quasi lineal. De fet, hi podríem definir una línia principal (fugida dels robots amb el missatge de la princesa, adquisició per la família Skywalker, encontre amb Obi Wan, viatge a Albaran, captura per part de l'Estrella de la Mort, fugida cap a la base rebel, batalla final, epíleg) i observaríem com, tret d'unes poques escenes dedicades a Darth Vader, ja no hi ha res més. Aleshores, perquè va tenir tant d'impacte i tant d'èxit?

En canvi, amb el segon film, la narració s'enriqueix amb nous personatges (Yoda, Kalrisian), nous ambients (la ciutat dels núvols, Dagomar), un major pes del principal antagonista (que cal reconèixer que és un dels millors dolents de la història del cinema), però, sobretot, una estructura narrativa més complexa, amb més fils i de major pes. I, sobretot, aquell final obert (què passa amb Solo?) que deixa l'espectador enganxat a la butaca fins al següent lliurement de la saga.

El retorn del Jedi, si us adoneu, ve marcat pel camí interior del jove Skywalker per convertir-se en un cavaller Jedi. Tanmateix, aquest camí (que només aprofundeix un mica en la psicologia del protagonista i de son pare) està acompanyat per una sèrie d'elements que busquen atraure un públic adolescent (moltes aventures i una mica de romanticisme, amb algunes repostes "enginyoses" per part d'un Solo descongelat) i infantil (els extraterrestres de "goma" i els ossets de peluig, amb el seu comportament ingenu). L'èxit comercial de les pel·lícules infantils es basa en una fórmula collonuda: els nens de vuit anys no van al cinema sols, sinó amb els pares, de manera que el pública "pagà" augmenta, com a mínim en un 30%.

I ara que hem retut homenatge a un clàssic de la nostra (o de la meva) joventut, que per alguna cosa ha inspirat la data del Dia de l'Orgull Friqui, anem a desmitificar-lo una mica amb una versió tipus cinema mut que potser ja coneixereu. La coordinació entre la música i les imatges és impressionant.

El que em té preocupat és en Tux: des que ha vist la trilogia, que es passeja per casa vestit d'una manera estranya, i diu no-sé-què sobre canviar els plans per dominar el món per uns altres per dominar la galàxia.

Operació "Pingüí del desert" (o com instal·lar Kubuntu sobre un disc USB)

2008-08-03T17:24:00.006+02:00

Novel·la informàtica en vuit capítols

Índex

Com un pingüí pot acabar travessant el desert
Quan les reticències són un mur altíssim
Matar el dolent, salvar el món i rescatar a la noia; d'acord, ens conformarem amb salvar un portàtil
Com en Tux i jo ens vam clavar en un iglú durant deu dies per preparar-nos a la batalla
La satisfacció de veure que les coses funcionen
Com les coses es poden espatllar quan penses que ja has acabat
Més negre i més dolent que el mismíssim Darth Vader
I van ser feliços i menjaren anissos? ja ho veurem...

1. Introducció (o com un pingüí pot acabar travessant el desert)

Després de molts dies d'absència, que no d'inactivitat, en Tux i jo tornem per aquí per contar-vos la nostra última aventura: l'operació "Pingüí del desert". Sí, ja sabem que el nom sembla una mica absurd; però, penseu-hi una mica: es tractava d'instal·lar un pingüí a una persona coneguda per la seva afició al desert i als llocs càlids: la Nimue. A més a més, trobar un pingüí al desert és gairebé tan complicat com deixar la Nimue contenta quan hi ha el seu ordinador pel mig, de manera que... Però, bé, anem al gra.

2. Anàlisi del problema i esborrany de solució (o quan les reticències són un mur altíssim)

El punt de partida era un portàtil amb cinc anys d'antiguitat que havia patit un incident amb el disc dur, que semblava haver mort; per fortuna, el van poder ressuscitar, però sense poder garantir quina era l'esperança de vida de la pobra bestiola.

Vistes les possibilitats més senzilles (reparar el disc dur o comprar un altre portàtil), vaig suggerir una tercera via: instal·lar un GNU/Linux en una unitat exterior; això representaria una inversió reduïda que, a més, es podria seguir rendibilitzant després d'adquirir un nou ordinador.

La Nimue, que sempre que escolta parlar de pingüins posa el morro tort, va acabar acceptant la meva proposta; però volia (exigia!) una transició color de rosa: des del primer moment, havia de poder fer-hi tot el que feia amb Windows, i d'una manera molt similar. Això implicava preguntar-li quines coses feia, de quina manera i amb quins programes, i cercar-hi els millors equivalents (els millors per a ella, atenció). I, a més a més, la instal·lació s'havia de poder fer en un matí o en una tarda, i havia de sobrar temps per configurar-li els programes més delicats i per explicar-li com funcionaven les coses bàsics (encara gràcies que no em va exigir presentar-me a fer-li la instal·lació amb un tutú de color rosa salmó i sabatilles de ballet).

3. Concreció dels objectius a aconseguir (matar el dolent, salvar el món i rescatar a la noia; d'acord, ens conformarem amb salvar un portàtil)

Després de dubtar entre instal·lar-li una Slax o una Ubuntu, em vaig decidir per aquesta última, molt més amigable per als debutants i amb una comunitat d'usuaris en català sempre disposada a orientar els nouvinguts i a respondre les seves consultes. El problema era que no l'havia instal·lat mai sobre una unitat USB; seria qüestió d'investigar-ho.

Finalment, després que l'amic Cubells m'assegurés que l'operació era perfectament factible, vaig tenir clar que, entre les diverses possibilitats que ens ofereix la família Ubuntu, a Nimue li agradaria Kubuntu, que duu un escriptori Kde d'allò més estètic.

Es tractava, doncs, de fer una instal·lació de la Kubuntu sobre un disc dur extern que, en realitat, es comportaria com un disc fix. Això implicava una partició arrel (/), una partició /home i una partició swap. A més, calia intentar afegir-hi una partició FAT32, cosa que permetria usar el disc com a extraïble normal amb qualsevol Windows (no tinc experiència amb la creació de particions NTFS des de GNU/Linux, per això vaig optar per l'antiquat i limitat FAT32). Per tant, quatre particions (primàries).

Afortunadament, no calia escalfar-se gaire el cap per triar els programes, perquè eren bastant normals (res de càlculs d'integrals trigonomètriques inverses ni de límits tetradimensionals amb nombres imaginaris o irracionals quan x tendeix a infinit). En cas de dubte, sempre es podia consultar alguna de les nombroses taules d'equivalències que hi ha a la xarxa.

Si unim els punts anteriors i hi formem un dibuix (com en aquells passatemps infantils), veurem que, a més a més, calia evitar (o minimitzar tant com fos possible) els imprevistos, cosa que m'imposava la necessitat d'adquirir experiència en un tipus d'instal·lació que no havia fet mai.

4. Estratègia de preinstal·lació (o com en Tux i jo ens vam clavar en un iglú durant deu dies per preparar-nos a la batalla)

Com que la cosa es presentava difícil i no sabia quin tipus de dificultats hi trobaríem, ni quantes ni de quina magnitud, em vaig tancar en un iglú amb el meu ajudant, en Tux, a fer els preparatius: una mena d'assaig general (i el que ve a continuació és un rotllo "una mica" tècnic).

En primer lloc, vam baixar la versió més recent de Kubuntu (8.04.1) i, amb l'ajut de l'UCK (Ubuntu Customizer Kit), hi vam incloure els arxius de les traduccions al català. D'aquesta manera, vam obtenir una versió actual i catalanitzada (tant l'instal·lador, com els programes, els correctors ortogràfics, els menús del sistema...) que vam batejar amb el bonic nom de "Kubuntu 8.04.1 desktop-i386 Catalan Remix - Nimue Edition", la vam gravar a un CD i ho vam celebrar amb una ampolla de cava.

A continuació, connectant al meu portàtil un disc del mateix model que hauríem d'emprar, vam començar per fer una primera instal·lació una mica més senzilla de la que pensàvem (és a dir, sense incloure-hi la partició FAT32). Per particionar el disc, hi vam emprar el GParted des de PartedMagic. Vam instal·lar Kubuntu seguint el procediment ja habitual de 6 passos. Al pas quart, vam fer la distribució de les particions manualment i, al darrer, vam triar les opcions avançades per tal d'instal·lar el GRUB en /dev/sdb (hd1) i no carregar-me l'MBR del meu disc dur. Vam reiniciar, vam veure que engegava perfectament des del disc USB i ho vam celebrar amb una ampolla de cava.

Durant uns quants dies vam fer servir aquesta instal·lació de manera gairebé ininterrompuda: cap problema. Vam anar personalitzant-la i instal·lant-hi programes en vista a crear-ne un repositori amb l' APTonCD; així, els instal·laríem a l'ordinador de la Nimue amb un mínim de temps. Després de més d'una setmana, no hi vam tenir ni la més mínima contrarietat, cosa que ens va encoratjar a intentar un segon nivell de dificultat: fer una altra instal·lació amb una partició més que pogués ser llegida i escrita des del Windows i que facilitaria l'intercanvi d'informació entre tots dos sistemes (la famosa partició FAT32).

Així, i aquesta volta amb el disc de la Nimue, vam fer quatre particions i les vam estructurar com podeu veure tot seguit:


PARTICIÓ   FORMAT  PUNT DE MUNTATGE

/dev/sdb1   fat32    /media/magatzem
/dev/sdb2   ext3     /
/dev/sdb3   ext3     /home
/dev/sdb4   swap

Vam instal·lar normalment, vam reiniciar, vam arribar al menú del GRUB (que havia reconegut, també, els altres sistemes que tinc al portàtil) i, en triar l'opció del sistema que acabàvem d'instal·lar, ens va mostrar un bonic error 15:

Error 15: File not found

Press any key to continue...

I no ho vam celebrar amb cap ampolla de cava...

Anaven els intrèpids instal·ladors, en Tux i en Giorgio, a quedar-se palplantats davant de la pantalla negra i a donar-se per vençuts? Nooooooo! Després de repetir l'operació per veure que no es tractava de cap error accidental, i tot i que experiències anteriors demostraven que l'ordre de les particions no tenia per què afectar al gestor d'arrencada GRUB (recordeu aquest nom), vam provar a deixar la partició FAT32 en quarta posició, vam instal·lar una vegada més, vam reiniciar i... ho vam celebrar amb una ampolla de cava!

5. Procés d'instal·lació (o la satisfacció de veure que les coses funcionen)

Amb els deures fets i el CD de la Kubuntu 8.04.1 desktop-i386 Catalan Remix - Nimue Edition sota el braç, en Tux i jo ens vam plantar a ca la Nimue un dimecres de matí. Ella, de bona amfitriona, ens va convidar a cafè i a sardineta fresca (mmm... a qui dels dos va mimar més?). Després de xerrar una estona, ens vam posar a la feina. I tot va anar com la seda! Bé, més o menys.

Amb el disc USB ja formatat, i després de comprovar que el Windows podia llegir la partició que havíem reservat com a magatzem, vam realitzar una instal·lació extremadament normal des del LiveCD de la Kubuntu. Els únics moments que van requerir una mica de concentració van ser l'assignació de les particions (el quart pas, que vam fer manualment) i disposar el GRUB en el MBR del primer disc dur (hd0) en el sisè pas, perquè no em fiava que aquella màquina pogués arrancar des de la unitat externa. Després d'uns minuts, vam reiniciar i allà estava el bonic escriptori Kde donant-nos la benvinguda... i sense deixar-nos usar els accents, un bug que ja és tradicional en Kde i que vam solucionar reconfigurant les locale (gràcies, Moniqueta i Jorditus).

6. Post-instal·lació i alguns imprevistos (o com les coses es poden espatllar quan penses que ja has acabat)

El següent pas també era una novetat per a mi: havia preparat un repositori amb l'APTonCD, amb els programes que havia anat instal·lat en el meu Kubuntu USB; però seria la primera vegada que tractaria d'instal·lar, a un altre sistema, els paquets que havia recollit així. Vam instal·lar APTonCD, el vam executar, vam triar l'opció de restaurar, vam buscar l'iso amb els paquets (que havia deixat a la partició FAT32) i, sense cap problema, vam instal·lar els paquets, tots, en cosa de pocs minuts.

I vam arribar, per fi, a la part divertida: mostar a la Nimue on estaven els programes més importants i com fer les operacions més bàsiques, com ara afegir nous programes, escoltar música, navegar i, la més important de totes: canviar el fons de l'escriptori. I va ser aquí, quan ja portàvem una bona estona, molta estona, treballant normalment, quan ens vam veure les cares per primera vegada amb l'inesperat, misteriós i terrible...

7. GRUB Error 21 (Més negre i més dolent que el mismíssim Darth Vader)

De sobte, la pantalla es va congelar, el ratolí i el teclat no responien. Vaig pensar que havíem esgotat la capacitat de la RAM i que el sistema estava ocupat escrivint en la swap, que seria només cosa d'un instant. Però, no. Durant un parell de segons vam veure la pantalla distorsionada, amb unes ratlles horitzontals, de colors. I, després, l'obscuritat:

GRUB Loading stage1.5.

GRUB loading, please, wait...

Error 21

La cariua de la Nimue era un poema: després del que li havia costat decidir-se a provar el canvi, després de tot un matí de pacients operacions davant del teclat, després d'haver superat una sèrie de petits obstacles i quan ja semblava que ja ho teníem tot fet... allò!

Però la meva expressió no ho devia ser menys: se m'havien posat les neurones de punta! A veure, senyores i senyors: hem dit que el GRUB és un gestor d'arrencada, només funciona durant uns pocs segons en iniciar l'ordinador. Després que aquest s'engega i fa unes comprovacions per saber de quines peces es composa, llegeix la primera pista (MBR) del primer disc dur, on hi ha la informació de en quin lloc concret es troba la resta del gestor, el GRUB, al que passarà el control. El GRUB ens mostrarà un senzill menú des d'on triarem amb quin sistema operatiu volem arrencar, l'engegarà i aquí s'haurà acabat el GRUB, no tornarà a executar-se fins que tornem a iniciar la màquina. Aleshores, què c0|10#$ feia en marxa i cometent errors després d'hores d'engegat el sistema?!

Afortunadament, la xarxa va plena d'apunts de gent que ha tingut els mateixos problemes que tu, els ha solucionat i hi ha penjat una petita explicació per ajudar els que venim darrere. I així, als pocs minuts, vam superar aquell darrer problema i la Nimue es va quedar, contenta i feliç, teclejant cosetes en aquell escriptori Kde tan apanyat.

8. Conclusió (i van ser feliços i menjaren anissos? ja ho veurem...)

Arribarà la intrèpida Nimue a convertir-se en una pingüineta de pro? O tornarà a caure en el costat obscur de la força? Trigarem algun temps en saber-ho, però jo hi tinc confiança: la Nimue es creix davant dels nous reptes i, d'altra banda, superat el procés traumàtic de la instal·lació, Kubuntu ofereix un entorn sumament amigable, així com una col·lecció de programes que cobreixen amb escreix les necessitats de la immensa majoria dels usuaris.

A més a més, el procés m'ha servit per constatar que, efectivament, es pot instal·lar una distribució Ubuntu en un disc dur extern, cosa que ens ofereix, com a mínim, les següents aplicacions pràctiques:

prolongar la vida d'un ordinador vell que no volem reparar (aquest cas);
provar el funcionament d'un sistema GNU/Linux sense haver de defenestrar el sistema operatiu de l'Imperi (per als indecisos);
oferir un camp de proves sense risc per qui vol experimentar amb altres distribucions o amb altres configuracions (per als que no ens cansem de buscar, comparar i, si trobem alguna distribució millor... instal·lar-la!);
ampliar les capacitats d'un ordinador a qui sembla haver-s'hi encongit el disc dur (i aquesta em vindrà de perles).

En fi, que de poc em despiste i us deixe sense conèixer l'autèntic protagonista de la història, el famós Catxarrico de la Nimue (al costat del disc USB que, ara sí, allotja una tribu de pingüins, i lluint, orgullós, una pila d'enganxines revolucionàries):

Ehem, que sí, que diu en Tux que aquest post ha quedat una mica llarg; però: com punyetes podia resumir aquesta novel·la?

Articles publicats en WordPress

2008-07-20T10:14:00.002+02:00

He descobert una de les mancançes de Blogger enfront de WordPress: Blogger careix de la utilitat d'importació de blocs (ço és, no pots importar a Blogger tots els posts que havies publicat en un altre servei de blocs). Per tal de no perdre de vista els articles que he publicat allà, n'apunto aquí els enllaços.

Vacances!!! Dimarts, 1 de juliol de 2008.
I due nemici. Dimarts, 1 de juliol
de 2008.

Idéfix!!! Dimecres, 2 de juliol de 2008.
Un adult infantil i un nen madur i la fàbrica de xocolata. Dijous, 3 de juliol de 2008.
ASUS Eee PC: activar mode expert (Full Desktop). Divendres, 4 de juliol de 2008.
The Quiet Man. Dilluns, 7 de juliol de 2008.
AVISO IMPORTANTE: servicios a punto de caducar. Dissabte, 12 de juliol de 2008.
ASUS Eee PC: activar i desactivar el mode expert (Full Desktop) de manera permanent. Dimarts, 15 de juliol de 2008.
San Torne-m'hi. Dimecres, 16 de juliol de 2008.

Historias de la radio

2008-07-18T01:22:00.001+02:00

El món dels mitjans de comunicacions de masses i la seva influència en la societat i en la vida de les persones és realment fascinant; així, no és estrany trobar pel·lícules (o novel·les, o assajos) que els estudien i que els descriuen. La història del cinema espanyol ens presenta, dins d'aquest camp, algunes obres molt interessants, entre les quals destaca Històrias de la ràdio, dirigida en 1955 per Luis Sáenz de Heredia i interpretada per José Isbert, Francisco Rabal, José Luis Ozores, Juanjo Menéndez, Tony Leblanc i un Alberto Romea que representa un personatge amb un passat secret del tot inesperat.

És tracta d'un film dividit en episodis, cosa poc freqüent en el cinema espanyol, totalment independents entre ells però sempre amb un fil argumental comú: el món de la ràdio. Recordem que la telivisió no es va inaugurar a Espanya fins el 28 d'octubre de 1956, i que la ràdio era el gran comunicador de la societat de l'època, seguida de prop per la premsa i pel cinema (que incloïa l'omnipresent NODO).

Les històries que se'ns presenten són molt innocents —la censura no hi permetia altra cosa—, tendres i entre empalagoses i lacrimògenes (moralina, moralina). Però la pel·lícula continua resultant entretinguda i, fins i tot, divertida en alguns moments; i sempre, sempre, un document interessant del nostre passat recent. Aquí us en deixo un tast amb el meu admirat i reverenciat Pepe Isbert (us hauria posat el final de la tercera història, que és encara més antològica i molt més original —i lacrimògena—, però he preferit que la descobrisquen els curiosos).

L'èxit del film va ser tan gran que, el 1965, va tenir una seqüela, Historias de la televisión, propiciada per l'aparició d'aquell mitjà que, encara avui, té tanta influència en la vida social. I encara que no té la frescura de l'anterior, continua oferint uns primers dos minuts interessants i de gran actualitat, tot i els més de quaranta anys de diferència.

Le voyage dans la lune

2008-07-16T21:47:00.002+02:00

Inspirada molt lliurement (subratlleu molt i subratlleu lliurement) en la novel·la girebé homònima de Jules Verne, aquest curt (no arriba a deu minuts) de Le Voyage a la lune, de Georges Méliès, és la primera pel·lícula de ciència ficció de la història amb una certa transcendència i, cal reconèixer-ho, amb una imaginació sorprenent pel que fa als efectes especials. En to de vodevil, ens narra la típica història de descobriment espacial amb gairebé tots els tòpics del gènere: exposició del projecte, preparatius, viatge, peripècies en el lloc de destinació i... bé, no us en vull contar el final, tot i que és més que previsible.

Avui en dia ens fa somriure tant com va fascinar els espectadors de 1902 (sí, senyores i senyors, de 1902). Una joia que, de tan petita, us puc mostrar aquí tota completa.

Per cert, us heu fixat en la tecnologia supervanguardista de les armes terrícoles?

Vacances, mudances...

2008-07-01T19:32:00.001+02:00

Amiguetes i amiguets!

He aprofitat el primer dia de vacances per fer mudances: ara em trobareu a http://anotacionsalmarge.wordpress.com/

Sí, ja sé, el nom és el mateix. Però és que no pense canviar gaire. Ah! i ja hi he traslladat tots els mobles, vull dir, tots els posts que tenia en aquest (i, ja de pas, els L'aventura del pingüí, que també els torne a ajuntar).

Els motius de la mudança? Bé, un parell: a més de ser tan gratuït com el Blogger (amb el que tingut una grata experiència), resulta que WordPress és programari lliure (el codi font és públic) i té moltes més possibilitats tècniques. Bé, això de les possibilitats tècniques, és qüestió de provar-ho; per això m'hi he ficat ara, a principi de l'estiu: provar-ho no costa res.

Apa, us hi espere. I, dins d'una estona, la primera ressenya de l'estiu.

Besets!

Un estiu de cine

2008-06-30T21:01:00.002+02:00

Sí, ja sé, ja sé, teniu raó: l'estiu ja porta una setmana en dansa i, jo, sembla que encara estic per inaugurar-lo, tisora en mà, a punt de tallar la cinta vermella. Però, què voleu hi faça?, la meua programació mental, tan escolar ella, diu que l'estiu comença el primer de juliol i acaba el darrer d'agost: coses del magisteri.
Sí, ja sé, ja sé, teniu raó: sembla que ho diga a posta, per fotre als pobres mortals que només tenen 30 dies de llibertat a l'any, i tot això i allò que hom sol dir a propòsit de les vacances dels mestres. Però, en fi, com diria el meu cosí (que és una mica cabró; bon xic, però una mica cabró): "haver estudiat!" (Oi que ho és, de cabró, el meu cosí?)

El cas és que, per una sèrie de circumstàncies que alguns coneixen millor que altres, m'he fotut un curs molt fotut i, ara, crec que tinc dret a unes vacances especials: unes vacances regeneratives com feia temps que no en gaudia. I això vol dir: res de cursos ni cursets, res d'estudiar (ehem... no sé si me'n podré estar, però ho intentaré), res de grans viatges (eps, les petites excursions no estan descartades). Només llegir, fer esport moderadament i... veure moltes pel·lícules.

Sí, en efecte: us estic amenaçant amb una llarga (bé, no tan llarga: les vacances només duren dos mesos... ostres, perdó, perdó, ja se m'ha tornat a escapar!) sèrie de posts sobre pel·lícules. No, res de fitxes tècniques ni de making off (que no estic ben segur de saber el que és) ni de disquisicions sobre la influència de l'escena tal del Cuirassat Potemkin: només una petita introducció a l'argument (si es tracta d'obres relativament poc conegudes) i, sobretot, un per què del que representen per a mi, o del que van representar la primera vegada que les vaig veure.
No, no les prengau, aquestes anotacions al marge, com a recomanacions: els meus gustos són més que discutibles. Per a mi seran com una mena d'autoteràpia, de recerca en els arrels de la meua personalitat (fins a cert punt i entre moltes cometes: ja em coneixeu; al menys, una mica). Per a vosaltres, poden ser una mena d'evasió, ni que siga d'uns pocs minuts, de la feina rutinària que encara us ofega i que... Ostres! Com estic de cabró, jo també! Perdoneu, perdoneu: és que u acaba molt cansat després de tot el curs barallant-se amb els alumnes, amb les mares (i amb algun pare) dels alumnes i amb la resta de professors. Se'm passarà, no patiu; abans que acaben els dos mesos de vacances, espere.

Bon estiu a tothom i a totadon!

Pa-ella

2008-06-25T13:52:00.001+02:00

Tothom (i totadon) ha sentit parlar de la paella; hi ha qui pensa que n'ha menjada, i hi ha qui, de debò, en coneix el gust. I tots tenim més o manco clar que la paella és un plat social, un plat de festa, familiar i amical, sobretot. També és tradicional (a València, si més no) que, en posar el sostre d'un edifici, se celebre el fet amb una paella a càrrec del patró; anàlogament, en concloure una feina, diguem-ne, estacional, és comú festejar-ho amb la típica paella. I així havia estat al meu institut durant catorze anys: tota una tradició, en el centre, acabar el curs amb una paella. El cas és que, en iniciar-se el tercer trimestre, vaig començar a ser subtilment bombardejat amb indirectes de l'estil de "i qui farà la paella, enguany?"; "enguany no hi és el Pep; qui farà la paella?" Amb el temps, van anar canviat a indirectes no tan subtils: "que ningú s'anima a fer la paella?" Fins arribar al que jo suposava que seria el punt àlgid: "que no hi ha cap valencià que s'animi a fer la paella?" Tot, manco el que hauria estat més senzill: preguntar-me directament si m'atreviria a guisar paella per a 50 persones; perdó, volia dir per a 50 professors. Sembla que, en aquest centre, es dóna per suposat que tots els sevillans saben ballar sevillanes i que tots els valencians saben fer paelles. I aquí caldrà fer una petita sèrie d'aclariments:

sí que sé cuinar la paella;
no sóc un cuiner professional de paella (tot el que passe d'una dotzena de racions, ho considere de nivell professional), de manera que proposar-me cuinar paella per a 50 equival a deixar 50 persones sense dinar;
no estic disposat a pegar-me la gran suada, passant-me tot el matí cuinant mentre una sèrie de colegues es dedica a fer acudits sobre la meua perícia;
el meu concepte de dinar de final de curs inclou la taula d'un restaurant, una carta d'on cadascú pot escollir el que més li avelleix, un carta de vins que no deixe en mal lloc el Penedès (ja que hi som), una carta de postres pantagruèlics i un cambrer (o cambrera: no tinc manies) educat i eficient (veus? en açò sí que en tinc, de manies!); podeu afegir-hi un ambient tranquil, res de fum i res de televisors engegats, i algun petit detall decoratiu de bon gust.

Però, ai las!, no havíem arribat al clímax dels comentaris barra indirectes, encara em quedava sentir la millor: "doncs, mira, hem acabat per trucar al Pep a veure si podia pujar a fer la paella, ja que no s'hi anima ningú, i ens ha dit que no." A veure, criatura: el Pep, com és d'esperar, estarà guisant la paella del seu nou institut (o potser no: potser ha aprofitat el canvi per alliberar-se del càrrec de paeller oficial) i, en qualsevol cas, no crec que pujar des dels voltants d'Alcoi al Penedès per guisar una paella entre en la seua lògica. I si la finalitat del comentari, deixat anar subtilment davant de mi, era fer-me sentir alguna cosa, doncs, sí, alguna cosa he sentit: vergonya aliena (o alienígena, més bé, perquè aquestes coses semblen d'un altre planeta). Total, que, mentre a l'institut estan preparant la costellada substitutòria, jo m'estic posant guapo per anar a dinar a un dels restaurants que he descobert no fa gaire, el Whitman, d'ambient elegant, tranquil i amb una carta que encara estic investigant. Ah, sí, hi ha plats vegetarians; llàstima, admeten fumadors, però no sol estar molt carregat. --------------------------------------------------------- NOTA BENE: Anava a incloure la fotografia d'una paella, però no he volgut ferir susceptibilitats sobre l'ortodòxia del que és i del que no és una paella. Però, per als qui en vulguen estar ben informats, aquí teniu un post molt aclaridor i ben documentat.

Barak Obama, alcalde de Morón de la Frontera

2008-06-08T08:52:00.001+02:00

En vista de l'esperit religiós dels regidors i de l'alcalde de Morón de la Frontera, Manuel Morilla, he estat meditant sobre el tema i he arribat a les conclusions següents:

Barak Obama no assolirà la presidència dels EEUU, que potser estan preparats per a veure una dona o un negre ("afroamericà" és un terme inexacte perquè inclou, també, els descendents de magrebins) candidats a la Casa Blanca, però dubte que ho estiguen per elegir-los presidents.
Hilary Clinton es tornarà presentar el 2012 i derrotarà, sense gaire problemes, el candidat republicà, que ho haurà fet tan mal com els precedents i que haurà fet que els americans es guanyen, encara més, l'antipatia del món. (És curiós, però els dos únics americans que conec no se la mereixen, aquesta antipatia.)
Barak Obama, buscant una nova sortida per a la seua carrera política, es fixarà en Morón de la Frontera, on han elegit democràticament Maria Auxiliadora com a alcaldessa honorària. Recapacitarà, i, acostumat com està a acabar els seus mítings amb un "Déu beneïsca Amèrica!", veurà que no és tan difícil canviar-lo per un "Déu beneïsca Morón de la Frontera i el seu pollastre!"
Maria Auxiliadora, per por de veure's esquitxada amb els darrers escàndols de corrupció (no em pregunteu quins: la bola de cristall no dóna per a tant), es retirarà discretament de la campanya, dedicarà un parell de xiulits a l'actual alcalde i se'n tornarà al cel, on deu de tindre un "cortijo" d'allò més cuco.

En resum, carinyets, que els instegristes habiten entre nosaltres, no porten turbant i alguns, a més a més, van de progres.

Euroquè?

2008-05-25T10:09:00.001+02:00

Després de molts anys, anit vaig tornar a veure el festival d'Eurovision: la temptació gamberra i descarada que ens proposava Rodolfo Chiquilicuatre (o Xiquiliquatre) era massa gran. Bé, ens hem fet un tip de riure davant de tanta coentor.
Això sí, algú em sabria explicar què pinta un estat de l'Orient Mitjà participant en un concurs europeu? Passe que Turquia té un raconet en Europa (i, de pas, un pont impressionant que uneix dos continents); però, algú em sabria explicar què pinta Israel a Eurovision?

Hipotecar-me o tindre un fill

2008-05-20T13:59:00.001+02:00

Sí, ho heu endevinat: aquests dies vaig marejat, com tots, amb la declaració d'hisenda i aquestes són les opcions que m'ha presentat, avui, la meua assessora si no vull pagar-hi tant l'any vinent.
És clar que la segona opció està totalment descartada: jo, ni puc ni vull quedar-me embarassat.
I la primera no és aplicable, de moment: tot i que, per ara, em trobe bé a Vilafranca, no descarte emigrar cap als Pirineus més endavant. A més: on anava a trobar un pis tan meravellós com el que tinc ara? Amb una hipoteca, no me'l podria permetre.
En resum, que m'hauré de fer a la idea de seguir disgustant-me una volta a l'any. Sempre serà millor que viure amb l'ai al cor dels hipotecats o que saber-me condemnat a cadena perpètua de canviar bolquers, omplir biberons, seguir un calendari de vacunes, seguir un calendari de malalties inevitables (tot i les vacunes), baralllar-me amb un preadolescent, barallar-me amb un adolescent, barallar-me amb un postadolescent que no pot marxar de casa, barallar-me amb un postpostadolescent que no vol marxar de casa, barallar-me amb un senyor que sembla que no em coneix de res i que em deixa tancat en un asil.

Hisenda, vine! Vull pagar-te any rere any, símbol de la meua llibertat!

Televisió per internet, en català

2008-05-17T13:27:00.001+02:00

A través de http://retoc.net/, bloc sobre tecnologia, m'assabente de l'existència de sies.tv, una emissora de televisió en català per Internet. De creació recent (juliol de 2007), sies.tv fa servir un format similar al de YouTube (videoclips de diversa durada que, en general, podem descarregar al nostre disc dur), però s'estructura en unes poques seccions (Arts plàstiques, Lletres, Escenaris, Cinema, Tendències, Gastronomia i turisme, Innovació, Societat, Museus i exposicions, Videoclips) marcadament culturals i informatives. Com en un noticiari, els continguts de sies.tv s'actualitzen diàriament, però s'hi mantenen els anteriors, de manera que el visitant hi pot trobar una oferta cada dia més àmplia.

Sies.tv

Una iniciativa interessant que caldrà no perdre de vista.

Somriures i rialles

2008-05-07T00:58:00.001+02:00

A Renata.
A Ainalma.

Si l'alegria
de lluny t'arriba, obri
finestres, portes
de bat a bat: pas franc
al mot que porta vida.

Puebla Nueva del Rey Sancho

2008-04-29T20:13:00.001+02:00

Mentre buscava algun material que em permetés il·lustrar l'època de la transició al meu grup de Literatura Catalana, 1r de BAT, m'he recordat d'una sèrie mítica que era de les poques que em deixaven veure de menut.

Al principi dels anys 70, TVE es feia la competència (hi havia la segona cadena) i l'almirall Carrero Blanco, mà dreta de Francisco Franco, va suggerir la idea d'una sèrie que expliqués els principis legislatius de la dictadura (las Leyes Fundamentales del Reino) d'una manera amena i que pogués connectar amb el públic. TVE, dirigida en aquella època per Adolfo Suàrez, es posa a treballar en el projecte i l'encarrega a un equip dirigit per Antonio Mercero. Així, el 1971 s'estrenava una sèrie que havia d'assolir una gran popularitat, tot i la càrrega de moral barata i d'adoctrinament polític: Crónicas de un pueblo (potser us resulte familiar perquè la van reposar allà pel 1997).

Perdut en la planura castellana, Puebla Nueva del Rey Sancho (Santorcaz en el món real) es va transformar en el poble més conegut de l'estat. Les forces vives (l'alcalde, el rector i el mestre --el cabo de la Guàrdia Civil hi tenia un paper molt més modest com a personatge--) dirigien els destins dels seus habitants amb mà bondadosa, però ferma. El mestre i l'alcalde, sobretot, ens donaven, en quasi tots els episodis, píndoles del Fuero de los Españoles que mostraven amb quina amabilitat es preocupava el govern pels ciutadans i que, a més, tots els espanyols tenien els mateixos drets.

Sovint apareixia l'amenaça del món exterior sota la figura del foraster: les noves idees, l'ambició de la ciutat... Però, cosa curiosa, no sempre era una figura negativa: en algun episodi representava algú que necessitava ajuda i que els habitants del poble, amb la generositat pròpia del poble espanyol, li la oferia sense demanar ni esperar res a canvi.

No faltava el petit punt d'humor, representat, ara, per les entremaliadures dels nens del poble, adés, per la simplicitat dels aborígens.

Per a nosaltres, però, serà un bon punt de partida (això espere) per explicar el tardofranquisme als joves que no el van viure. I per somriure una mica.

Regals

2008-04-29T01:10:00.000+02:00

No ets conscient dels regals ni la joia de què m'has fet present. O potser sí: mai no ho sabré. Els impossibles són l'única cosa que justifiquen la vida.

Ja tenim l'Ubuntu 8.04

2008-04-25T09:04:00.001+02:00

Quiet, Tux,quiet! Aquesta volta em toca a mi explicar-ho!
Si, corre, surt a jugar a la terrassa. Però posat el paracaigudes, fes el favor!

Aix, aquest Tux em té preocupat: des que va veure el vídeo de l'altre dia, no fa més que sortir a la terrassa a fer carreretes i pegar botets i moure les ales. Sort que l'he convençut d'usar el paracaigudes, que si no...

Doncs, sí, criatures i criaturos: ahir va sortir, puntual com cada sis mesos, la nova versió d'Ubuntu. Bé, les noves versions, perquè també es van publicar les corresponents a Kubuntu (més estètica i una mica més familiar per als que acaben de sortir de la finestra), la Xubuntu (més lleugera, per a ordinadors amb menys recursos) i la Edubuntu (que ha deixat de ser una distribució autònoma i s'ha transformat en un recull de programes educatius que s'han d'instal·lar sobre qualsevol de les altres).
El ubuntaires ja estem treballant per produir les versions catalanitzades (ço és, les que portaran instal·lats tot el sistema i tots els programes en català, començant pel mateix programa instal·lador) i em pense que ja n'hi ha alguna disponible al servidor de Caliu. De tota manera, si voleu més informació, demà serem a Caldes de Montbui (i és Montbuï? ho he vist escrit de les dues formes) tot el dia realitzant una Install Party i una presentació "de la falla".

Hi esteu convidats.

Diada del Llibre

2008-04-23T00:06:00.001+02:00

Els dracs vigilen fabulosos tresors: llibres i roses. Feliç diada.

L'aventura del pingüí s'anomena llibertat

2008-04-20T17:28:00.005+02:00

Hola hola hola! Ja estic ací en aquesta vesprada de pluja que el Giorgio està gaudint en directe en la terrassa: l'he enganyat amb un martini i allí que l'he deixat tancadet: hi hi hi hi! Que què havia fet el Giorgio per merèixer aquest tractament? No, si no havia res encara, però s'ho estava rumiant: com que la setmana que ve sortirà la nova versió d'Ubuntu, volia amollar-vos un altre discurs de bits i bots i paraulotes esdrúixoles. Aaaaah! però jo li he deixat un martini en la terrassa i ell s'ha empassat l'esquer amb ham i tot! Que sí, que molt bé, que això de la nova Ubuntu està molt bé i jo n'estic ben content. Però, la millor manera d'explicar el que realment significa només la coneixem nosaltres, els pingüins: mireu que ben explicat!!!! (A veure si em trobeu entre els meus germanets...)

Blogger em fa la punyeta

2008-04-18T18:19:00.001+02:00

No sé quina n'és la causa, però el cas és que, des de fa algun temps, quan vull fer un comentari en algun blog de Blogger, després d'haver escrit el que fos i quan intente deixar-lo, en respon açò: Us ha passat alguna volta? Ahir no vaig poder deixar-vos cap comentari, i, avui, de moment, tampoc.

Enviat amb el navegador Flock

Estrès

2008-04-16T00:36:00.001+02:00

Avui, dimarts, m'he reincorporat a la feina després d'una llicencia per qüestions personals. El cas és que, per fer front a l'estrès que m'espera (coses dels treballs perillosos i arriscats com el meu), açò és el que m'ha receptat el metge. Jo, és clar, sóc molt obedient i ja me n'he pres una bona dosi.

Enviat amb el navegador Flock

Juny, poema contra la intolerància

2008-04-12T13:38:00.004+02:00

(Llegit a Amics de Joan Valls i copiaferrat per motius evidents.)

Des del passat dia 25 de març el PEN Internacional va posar en marxa la campanya "Relleu del poema", per tal de protestar contra la falta de llibertat a la Xina de cara a la celebració dels propers Jocs Olímpics a Pequin. Prenent com a exemple la tradicional travessa de la flama olímpica, un poema ha anat viatjant virtualment, de país en país, podent-se llegir i escoltar, en la llengua de cada lloc per on passava.

Juny

Mai de la vida aconseguiré esquivar el "juny". Juny: se m'hi va morir el cor i se m'hi va morir el poema, també l'estimada hi va morir en un romàntic bassal de sang.

Juny: un sol abrusador m'esqueixa la pell i revela l'abast veritable de la ferida. Juny: el peix se'n va del mar de sang, neda cap a un altre lloc on hivernar. Juny: la terra es deforma i els rius baixen en silenci, munts de cartes ja no troben per manera d'arribar a mans dels morts.

El poema de Shi Tao, que rememora els tràgics fets de la matança de Tiananmen ha estat traduït a més de 60 llengües. Als Països Catalans el poema arribarà el proper dia 12 d'abril, a partir d'aquell dia, el poema de Shi Tao també podrà escoltar-se i llegir-se en català. Aprofitant l'estada a la ciutat de Barcelona de l'escriptor argelí Salem Zenia, acollit dins el programa de l'ICORN, també podrà llegir-se i sentir en la llengua amazig.

Ens afegim així a la iniciativa del PEN Internacional

Richard M. Stallman: un nou Ramon Llull?

2008-04-08T02:08:00.001+02:00

Ehem ehem... Em pense que més d'u es va quedar a quadres amb la interpretació que va fer el Tux sobre Richard M. Stallman; ara que he tingut l'ocasió d'assistir a la seua conferència, intentaré fer-vos-en una descripció una mica més "estàndard" i comprensible.
Si vau tindre la paciència o la curiositat de veure els vídeos de YouTube, probablement arribareu a la conclusió que aquest senyor està com un llum. Bé, aquest és un detall sense importància. El fet important és que aquest senyor, allà per l'any 1983 (on estàveu, eh?, l'any 83?) va tindre la clarividència de comprendre què era el que les grans companyies informàtiques estaven fent i quines n'havien de ser, si ningú no hi posava remei, les conseqüències. Potser la proximitat del 1984 va fer recapacitar RMS (és com li agrada que li diguen en el "mundillo"); el cas és que va preveure que, per aquest camí, les multinacionals que dominaven aquestes tecnologies acabarien, en pocs anys, per dominar també cada aspecte de la nostra vida. I sembla que no s'hi va equivocar.

Amb el convenciment que ningú no ho faria per ell, va abandonar la seua feina (era un dels informàtics del Laboratori d'Intel·ligència Artificial del MIT) i es va dedicar en cos i ànima a dos grans tasques:

crear un sistema operatiu lliure complet, i
convèncer com més gent millor, no només a usar-lo, sinó a ajudar-li a crear-lo.

Ehem... un sistema operatiu complet... Algú de vosaltres sap com li funcionaria si esborrés el Windows? Bé, doncs un sistema operatiu complet és que hauríeu de programar si l'esborrareu (no "com s'utilitza") el Windows? Algú de vosaltres sabria com construir una cosa similar (similar només pel fet que control·la l'ordinador, no perquè se li assemble en res més)? Sí, efectivament, no és una tasca per a un home sol: d'ací la necessitat del segon objectiu.
La història de com va definir les quatre llibertats del programari, de com va fundar la Free Software Fundation i de com, amb la col·laboració desinteresada (en la major part dels casos) de moltíssima gent va arribar a bastir el que avui coneixem com a GNU/Linux (llegiu "nyu amb línux") és llarga i apassionant, però la podeu trobar molt ben comptada en molts llocs de la xarxa si el tema us interessa. També, si voleu, podeu llegir en aquest post de Pau, a SomGNU, un resum de la conferència que va donar durant el cap de setmana en un IES: si fa no fa, sempre diu el mateix, i m'estalviarà haver de fer-ne un altre.

En realitat, el que jo volia comentar és algunes curioses coincidència que trobe entre aquest personatge i un altre que em resulta igualment interessant: el nostre Ramon Llull. Una llista?

Tots dos van viure una vida relativament normal, segons les pautes de les societats respectives, fins a un cert moment en què, per una sèrie d'experiències, obren els ulls i passen a contemplar el món d'una altra manera (o pateixen una revelació: és el mateix, amb uns altres mots).
A partir d'aquest moment, tots dos es plantegen una feina titànica, una missió, que, en tots dos casos, comporta:

l'assumpció d'una base moral o ètica (el principis del programari lliure, per a RMS; la moral catòlica, per a RL);
la creació d'una obra que supera la capacitat humana normal (un sistema operatiu complet, per a RMS; el millor llibre en ordre a convertir infidels, per a RL);
la adhesió al seu projecte per part de tota la humanitat.

Tots dos van abandonar la vida que duien fins a aquell moment (programador, cavaller) per tal de dedicar-se en cos i ànima a la missió que s'havien plantejat.
Tots dos van haver d'estudiar molt per preparar-se (la vida de l'informàtic consisteix a estudiar, constantment, la manera de resoldre problemes; RL va estudiar teologia, filosofia, història, medicina, dret...).
Tots dos van estudiar idiomes per propagar la seues idees (crec que, a més del castellà, RMS parla francès i alguna cosa més; RL va estudiar, que en tinguem constància, occità, àrab i llatí).
Mentre construïen les obres respectives, tots dos van crear moltes obres menors o parcials (RMS va programar editors de text, compiladors, depuradors; a RL se li reconeixen més 250 obres, entre novel·les, poemes, teològiques, pedagògiques...).
Tots dos van viatjar molt més, moltíssim més, del que era habitual en la seua època.
Tots dos es van entrevistar amb tants governants i líders de tota mena com van poder per tal d'intentar atraure'ls a la seua causa (RMS ha parlat amb governadors i caps d'estat --no, amb Bush, no--; RL va ser el malson constant de més d'un Papa de Roma i de més de quatre reis i emperadors).
Tots dos van reunir un petit grup de seguidors. [Actualització del 2008-04-08 a les 10.07]
Tots dos van ser titllats d'excèntrics pels poders fàctics de llurs respectives societats (RMS ha estat "acusat", al seu país, de ser comunista; RL va estar a punt de ser declarat heretge). [Actualització del 2008-04-08 a les 10.07]
Tots dos eren (bé, l'RMS encara ho és!) vehements, cabuts i inflexibles amb les pròpies conviccions, cosa que els feia guanyar moltes antipaties.
Tots dos escrivien cançons amb intenció propagandística (de l'RMS, conec la versió del Guantanamera i la cançó del Programari Lliure, una mena d'himne; RL, com a bon cavaller, era trobador, va deixar de compondre cançons a les dames que es volia "treballar" i va passar a dedicar-les a la verge Maria).
Tots dos feien (a l'RMS el vaig veure en directe: quin xou!) broma sobre la pròpia figura com a mesura publicitària (RMS com a Sant IGNUci, no us perdeu el vídeo que us va penjar el Tux en l'anterior post; RL feia aparèixer un personatge anomenat Ramon lo Foll en les seues obres).

Per si tot això fos poca cosa, són molts els estudiosos que veuen en els sistemes combinatoris de l'Art d'Atrobar Veritat de Ramon Llull el primer precedent de l'Art combinatòria de Leibniz que, al seu torn, està en la base dels treballs matemàtics de George Boole, sense el quals la informàtica dels nostres dies no seria el que és.

Els qui coneixeu la vida de Ramon Llull haureu observat, potser, una parell de diferències: mentre que el beat aspirava a morir màrtir (i sembla que ho va aconseguir), RMS aspira a crear un sistema operatiu lliure o morir en l'intent... però morir de vell! L'altre detall detall és que, després de la il·luminació de Randa, la vida del mallorquí va passar a ser molt més trepidant i aventurera que la d'Indiana Jones; pel que fa a RMS, no tinc informació sobre aquest aspecte.

Ehem ehem... que no, que diu el Tux que la meua visió de l'RMS tampoc no és gaire estàndard.

Bé, és el que passa amb les persones que no ho són gens, d'estàndards. De tota manera, si voleu conèixer una mica el seu pensament, us podeu descarregar el seu llibre Programari lliure per a una societat lliure: es tracta d'una recopilació d'articles i de conferències, de manera que es presta molt per a la lectura fragmentària. Tranquils!, que no parla gaire sobre informàtica; en realitat, és una mena d'assaig filosòfic.

Powered by ScribeFire.

La setmana dels pingüins a la UAB!!!!

2008-04-03T19:19:00.001+02:00

Hola hola hola!
Ja estic ací una altra vegada amb notícies fresques com la sardineta fresca! La setmana que ve se celebra la Setmana del Pingüí a la UAB: FESTA, FESTA, FESTA!!!!

Hi haurà moltes festes, pinyates, pallassos, música, discoteca, concursos de menjar bunyols, i em pense que també hi haurà una calçotada, però això no ho tinc clar del tot. El Giorgio i jo anirem a un parell de festes, la primera i l'última: l'actuació inaugural i estel·lar a càrrec de Richard M. Stallman en persona, el dilluns 7, a les 10.30, i la Festa de Reproducció dels Pingüinets el dijous 10 per la vesprada (sííííííí, una orgia a la que tots i totes esteu convidades i convidats, sobretot les pingüinetes joves, atractives i amb ganes de marxaaaaaaa!).

Com? Que no sabeu qui és el Richard M. Stallman, també conegut com a RMS? Doncs és un artista polifacètic de talla mundiaaaaaal! Mireu, mireu, ací el teniu mostrant el seu talent com a cantautor interpretant una cançó protesta:

I ací el teniu interpretant una coreografia que va dissenyar ell mateix:

Però el seu fort són les performances, com ací:

Ho veieu? Ho veieu? Un artista amb tota la barbaaaaaaa!

Així que ja ho sabeu: la setmana que ve, a la festa dels pingüiiiiiiiiins!

Da capo...

2008-03-28T19:46:00.001+01:00

Mr. e Mrs. Dursley, que vivem no número quatro de Privet Drive, sempre afirmaram, para quem os quisesse ouvir, ser o mais normal que é possível ser-se, graças a Deus. Eram as últimas pessoas que alguém esperaria ver envolvidas em algo estranho ou misterioso porque, pura e simplesmente, não acreditavam nesses disparates.

Powered by ScribeFire.

Cadenes d'amagatotis

2008-03-27T17:12:00.001+01:00

Ahir era el Tux el que us feia un sermó, avui torne a ser jo. El tema és similar.

No sé si algú ha pensat en utilitzar un servei en línia que ofereix gratuïtament Adobe, una cosa que s'anomena Adobe Photoshop Express i que permet crear una galeria d'imatges, modificar-les i compartir-les. Bé, doncs, segons sembla, la lletra petita de les condicions d'ús diu que, en el mateix moment que fas públiques les teues fotos a través d'aquest servei, estàs cedint-ne tots els drets a Adobe, a perpetuïtat i sense limitacions. Aquest article aparegut a The Inquirer (en castellà) ho explica; es tracta d'un resum d'aquest altre article (en anglès), aparegut a Webware.
En realitat, aquestes clàusules abusives són relativament freqüents entre els serveis gratuïts de la xarxa; d'altres són més lògiques, com ara la mancança de garantia de funcionament (ningú va a oferir un servei de bades i, al mateix temps, exposar-se a una demanda si el servei falla). De fet, no sé si Blogger (Google) i altres servidors de blocs es reserven alguna mena de dret sobre els materials que hi publiquem. Si teniu intenció d'emprar de qualsevol altra manera els materials que publiqueu a Internet, tingueu el bon seny de llegir molt bé les condicions dels vostres proveïdors de serveis.

Powered by ScribeFire.

Dia de la Llibertat dels Documents, 26 de març

2008-03-25T23:28:00.001+01:00

Hola hola hola!
Ja estic ací per tocar la pianola!

Ai, no que això no era... En realitat, jo us volia parlar del Dia de la Llibertat dels Documents que es celebra el 26 de març, una iniciativa de... Com dieu? Que què és això? Com que "que què és això"? Nostrasenyoradelpigüinetrefredat ens empare! Voleu dir que no ho sabeu?! Ai ai ai ai... Giorgiooooooo! No m'esperes a sopaaaaaaar, que tinc feinaaaaaaa!

A veure, criatures dolcíssimes: oi que cada dia escriviu documents amb aquesta maquineta que teniu al davant ara mateix? Cartes d'amor, exàmens dificilíssims, poemes subtils com l'aroma de les violetes, reflexions profundíssimes com els pous que amaguen l'aigua més fresca, contes meravellosos de fades i princeses i gegants, fulls de càlcul per comptar les estrelles de les nits de passió desbordant, bases de dades per emmagatzemar-hi els somnis i no perdre'n ni u, dibuixos que dibuixen un somriure als llavis de qui se'n delita, fotografies que immortalitzen l'instant més efímer...

I, és clar, us penseu que, com que els documents són vostres, van a estar sempre al vostre abast i els aneu a poder llegir, mirar o escoltar sempre, en qualsevol moment, fins i tot dins de molts anys quan haureu arribat a la venerable edat de la jubilació (que no sé què és això, però deu de ser molt important perquè el Giorgio es passa el dia parlant-ne). Doncs... no sigueu tan confiats!

Que sí, que sí: que els documents són vostres i els podeu guardar al disc dur, a l'USB o enregistrar-los en un CD. Tot això està molt bé; però, i el format? En quin format els esteu guardant? De qui són aquests formats? i, sobretot, qui sap com llegir aquests formats? De segur que la major part de vosaltres feu servir formats propietaris, fitxers que ningú (tret de l'amo del programa que els ha creat) sap com són, i que només es poden llegir amb els programes de l'amo; és clar, que si voleu seguir toooooooota la vida amb el mateix amo, no passa res. Però, i si algun dia voleu canviar? Doncs... el vell amo no us facilitarà pas la feina; cosa que no us hauria de preocupar si féssiu servir estàndards oberts, com els que defensem en aquest dia. Que què és això dels estàndards oberts? És molt fàcil!

Quan vas a la papereria a comprar paper, normalment demanes un paquet d'A-4 ; no t'has de preocupar de qui l'ha fabricat, perquè l'A-4 té unes mides estàndard de 210x297 mm, definides per la norma internacional ISO 216; això garanteix que qualsevol fabricant de paper sapia com fabricar un A-4. I això per a què serveix? Com que per a què serveix? Si tothom el sap fabricar, n'hi haurà més competència, el paper anirà més barat i ens estalviarem els monopolis!

Sí, ja sé el que esteu pensant: les mides d'un full no són cap secret per qui té un regle. Però, criatures, vosaltres aneu a la papereria amb un regle en la mà? Que no és mil voltes més fàcil saber que, si demaneu un A-4, us donen un full que sempre serà igual de gran? Imagineu que cada fabricant fes l'A-4 de la mida que li donés la gana: si volíeu grapar junts els vostres fulls, els hauríeu de comprar sempre al mateix fabricant, sempre! Us ho hauríeu de pensar molt abans de canviar de fabricant o de proveïdor o de papereria, i no us podríeu aprofitar dels millor preus de la competència: pagaríeu el paper al preu que us en marqués el fabricant i estaríeu sempre en les seues mans! I, tot açò, què té a veure amb la llibertat dels documents? Ara arribem, impacients, més que impacients!

No havíem quedat que tots vosaltres guardeu cada dia un fum de documents electrònics? Toooooots vosaltres! Ah, no, allà en veig u que encara els fa a mà, pobret, amb ploma d'ànec. De segur que tots feu servir el format doc (Word) o l'xls (Excel) o el ppt (PowerPoint), i potser algú estarà familiaritzat amb els mdb (Access). Bé, doncs cap d'aquest no és un estàndard públic: només el fabricant, Microsoft, sap com estan fets, com són per dins, com funcionen aquests formats. I quines en són les conseqüències? Moltes, moltes:

Com que el format és secret, no podem saber què hi ha dins dels documents que hem creat amb aquells programes, a banda del contingut que nosaltres hem decidit: virus? programari espia?
Només hi ha garantia de poder llegir aquests documents si fem servir els mateixos programes amb què els vam crear.
Conseqüència de l'anterior: si algun dia decidim canviar de programari, ningú ens pot garantir que el nou serà capaç de llegir els nostres documents (eps! però si són nostres!).
Canvis del mateix fabricant: si l'autor del programa que feu servir (i que, normalment, haureu pagat) decideix que les noves versions no han de poder llegir els formats més antics, estareu indefensos; paranòia? a veure, algú s'ha instal·lat l'Office 2007? Doncs aquest fa servir nous formats (que no es poden llegir des de versions anteriors de l'Office) i, a més, per omissió, no pot llegir els formats antics: no podreu llegir els vostres documents anteriors; ops! però, que no eren vostres? Mmmm... potser no tan vostres com us pensàveu.
Inducció a altres usuaris: si envieu els vostres documents a altres persones en aquests formats, esteu obligant-los a usar-los, és a dir, a instal·lar-se un programari que poden no voler instal·lar; tenint en compte que instal·lar l'Office (155 €) implica tenir instal·lat el Windows (226 €), la broma els surt una mica cara.

En resum, que, mentre feu servir formats privatius (els que, com acabem de veure, us priven dels vostres drets), els fabricants us tindran agafats per... les plomes del culet! I, per evitar-ho, defensem l'ús de formats estàndard oberts i celebrem el Dia de la Llibertat dels Documents.

Que quins són els estàndards oberts? Aquesta és molt fàcil: els ODF. Que què hi podeu fer? Doncs... moltíssimes coses!

A veure: si no voleu o no podeu desenganxar-vos del Word i companyia, podeu crear documents ODF des de la mateixa suite Office de Microsoft. Com?, doncs afegint-li aquest pegat (add-on) que va traure la Sun Microsystems (autora d'OpenOffice.org) fa temps; una volta instal·lat, podreu crear documents lliures des del vostre programari presoner!

En canvi, el més agosarats podeu triar qualsevol programa que els faça servir (ací en teniu alguns; però el Giorgio us recomanaria l'Abiword per a escriure textos o, si voleu tota una suite, l'OpenOffice.org). I, tant si feu servir una cosa com si feu servir l'altra, sereu una miqueta més lliures :-) .

I, ala, ja està bé per hui! Giorgioooooooooo! Prepara'm un martiniiiiiii, que me l'he guanyaaaaat!

Votacions

2008-03-10T19:03:00.001+01:00

Sempre he desconfiat del sistema democràtic. Això de donar un vot a tothom, independentment de la seua preparació o maduresa, em sembla una mica arriscat. Sovint, els resultats m'han donat la raó i he vist com la majoria es decantava pel candidat més incapaç. Aquest cap de setmana, però, m'he endut una sorpresa agradable.

És veritat que la campanya ha estat dura, aspra; que hi ha hagut maniobres poc clares i que la pressió ha estat molt alta. Reconec que em sentia pessimista.

Al final, però, les coses han anat bé i, per primera vegada en ma vida, em sent ben representat. Benvolgut representant, comptes amb el meu suport i amb la meua confiança: a veure què en fas.

Powered by ScribeFire.

Fira del llibre antic i d'ocasió, València, 2008

2008-03-05T19:08:00.001+01:00

Com cada any per Falles, la meua fira del llibre preferida visita València: la Fira del Llibre Antic i d'Ocasió. La Gran Via s'omple amb les parades dels llibreters, no només valencians, sinó d'altres ciutats. És una oportunitat per trobar llibres descatalogats, rars, inversemblants. En resum, una fira per als més friquis del món del llibre en paper (un món que, cada vegada, es va fent més friqui i més minoritari).

Enguany, portava la idea de cercar novel·la cavalleresca i llibres de cavalleries, una manera com qualsevol altra d'evadir-me de la realitat. No ha hagut sort: els pocs que he trobat, ja els tenia. M'ha passat per les mans una traducció d'Els nibelungs, però estava en prosa, en castellà modern i gairebé sense introducció històrica ni aparell crític, de manera que l'he deixada passar. Tanmateix, sí que hi he pescat algunes cosetes relacionades amb el tema, de prop o de lluny:

Estructura y técnicas de la novela sentimental y caballeresca, d'Armando Durán. Editorial Gredos. Biblioteca románica hispànica, 1973: La novel·la sentimental m'avorreix profundament; però, en mirar l'índex, he vist que la segona part analitzava les obres de Chrétien de Troyes, a més de l'Amadís de Gaula i el Tirant i, és clar, ja no m'hi he pogut resistir.
Floresta de leyendas heroicas españolas. Rodrigo, el último godo, volums I, II i III, de Ramón Menéndez Pidal. Espasa-Calpe, 1973.: El romanticisme va representar el naixement de molts nacionalismes, però també va significar el reforçament de molts altres; el nacionalisme espanyol d'arrel castellana no hi va ser una excepció i, durant aquesta època, es van recollir i forjar molts dels tòpics que van omplir les pàgines escolars de l'Espanya franquista. Aquests tres volums recullen una bona sèrie d'aquells mites, des de la "Primera crónica general de España que mandó componer Alfonso el Sabio hacia 1275", fins al duo final de l'òpera Florinda, amb lletra de Rafael Pombo i música de J.M. Ponce de León, estrenada en Bogotà el 1880, passant per meravelles (vull dir, fricades) com El puñal del Godo, de José Zorrilla.
Potser alguns del més veterans recordeu les històries fabuloses (de faula, mite, invenció) del rei Rodrigo, la Cava i el bisbe don Opas, que van protagonitzar la pèrdua d'Espanya (una Espanya que encara no existia) a mans de les primeres onades de musulmans que arribaven a la península ibèrica cap al 711, onades que només dos anys després proclamaven a Toledo la sobirania del califa de Damasc, en una proesa militar que cap historiador sobri s'hauria pogut creure. Però, és clar, calia aquesta faula per justificar, cinc-cents anys després, una suposada reconquista; aquestes llegendes van alimentar el nacionalisme de Zorrilla i altres romàntics espanyols, per, posteriorment, convertir-se en un dels mites fundacionals de l'Espanya feixista. Doncs, bé, aquests volums em permetran estudiar a fons tot aquest procés de manipulació literària i històrica.
Los celtas, d'Henri Hubert. Círculo Latino, 2005.: Una aproximació de 600 pàgines a un dels pobles europeus que més m'han fascinat des de fa molt de temps i sobre el que més ignorant em sent. Si veieu que, en les properes setmanes, em pega per desvariar sobre el tema, ja sabeu per on he començat a llegir.
Diana enamorada, de Gaspar Gil Polo. Espasa-Calpe, 1973.: Si recordeu el capítol sisè del primer llibre del Quixot, després d'esporgar els llibres de cavalleries que havien, segons creien l'Ama i la neboda d'Alonso Quijano, malmès el cervell del terratinent, el Rector i el Barber passen llista als volums de poesia pastoril, una altre gènere de gran popularitat en l'època de Cervantes. Doncs, bé, el segon que se'n va salvar va ser precisament aquest, una de les continuacions de la Diana de Jorge de Montemayor (a la que, per cert, el senyor rector també va perdonar, però no sense haver-hi posat algun però).
Podria semblar que no hi ha cap relació entre aquest gènere i el dels llibres de cavalleries; tanmateix, com que responen als gustos d'una mateixa societat, l'he trobat interessant i digne de ser rescatat, si no de les flames, si, almenys, de la pols de les prestatgeries.

I amb açò conclou la meua primera incursió (i, probablement, l'única) a la fira del llibre vell d'enguany. Si teniu la sort de poder visitar-la, us desitge bones troballes.

Una cosa més: un dels llibreters ha tingut l'amabilitat de fer-me conèixer un servei de venda per Internet de llibres vells, amb un cercador senzill però (ja ho he provat) eficient: uniliber.com.

Rufus Scrimgeour

2008-02-25T00:10:00.001+01:00

Dibuix de madcarrot

El primer pensament que va venir al cap al primer ministre va ser que en Rufus Scrimgeour s'assemblava molt a un lleó vell. Tant la cabellera com les celles, atapeïdes i rosses, tenien flocs de pèl gris; darrere les ulleres de muntura metàl·lica se li veien uns ulls penetrants i groguencs, i, tot i anar una mica coix, tenia un aire àgil i elegant. A l'acte transmetia una impressió de persona astuta i tenaç; el primer ministre va pensar que entenia que en aquells temps atzarosos la comunitat bruixesca s'hagués estimat més com a cap el senyor Scrimgeour que el senyor Fudge.

Harry Potter i el misteri del Princep, capítol primer, "L'altre ministre"

Alastor "Ull-foll" Murri

2008-02-24T12:39:00.001+01:00

L'Ull-foll Murri, amb la seva cabellera grisa i el nas escapçat de la punta, mirava guenyo en Harry amb aire recelós amb els seus dos ulls desaparellats. Un ull el tenia petit, negre i lluent, i l'altre gros, rodó i de color blau elèctric (l'ull màgic que hi veia a través de les parets, les portes i el clatell d'en Murri mateix).
—¿Segur que és ell, Llopin? —va remugar—. Seria una bona broma que tornéssim amb algun cavaller de la mort que el suplanta. Li hauríem de demanar alguna cosa que només pugui saber l'autèntic Harry Potter. Si no és que algú ha portat Vèritaserum...
—Harry, ¿sota quina forma apareix el teu patró? —va demanar en Llopin a en Harry.
—Sota la forma d'un cérvol —va dir en Harry amb energia.
—És en Harry, Ull-foll —va dir en Llopin.
Sabent molt bé que tothom l'observava, en Harry va baixar per l'escala després de ficar-se la vareta a la butxaca de darrere dels texans.
—No et posis la vareta aquí, home! —va dir en Murry amb un crit—.¿I si s'encén? Més d'un bruixot ha perdut una galta del cul, així!

Harry Potter i l'orde del Fènix, capítol tercer, "L'escorta"

Hedwig

2008-02-23T00:05:00.001+01:00

Al cap de vint minuts van eixir del Palau del Mussol, que era molt fosc i ple d'ulls parpellejants que brillaven com joies. Harry portava una gran gàbia amb una òliba blanca, preciosa, profundament adormida amb el cap sota l'ala. No va poder evitar quequejar quan li donava les gràcies a Hagrid, com si fóra el professor Quirrell.

Harry Potter i la pedra filosofal, capítol cinquè, "La ronda d'Alla"

El final d'una era

2008-02-21T19:29:00.001+01:00

Hem arribat al final de la història. Una història que, per a alguns, va començar el 1997, però a la que la majoria ens vam incorporar una mica més tard. Una història que ha despertat tantes passions com crítiques furibundes (i, fins i tot, la condemna moral per part d'alguns aiatolàs de l'església catòlica o del conservadurisme americà més ranci). Una història que ha alimentat una generació de lectors i que n'ha recuperat d'altres (que estaven una mica massa anquilosats de tanta lectura acadèmica i academicista).
Però, per damunt de tot, hem arribat al final d'una història que ha fet gaudir hores i hores a milions de lectors repartits per tot el món. I, si no recorde mal, aquesta és la principal finalitat de la literatura: fer-nos gaudir d'unes hores de lectura plaent mentre arriba el final.
I el final ja ha arribat: bona lectura a tots.

Percentatges

2008-02-18T23:47:00.001+01:00

En època d'eleccions, procure no veure la tele ni escoltar determinades emissores de ràdio; tanmateix, avui he caigut i m'he assabentat d'una de les promeses electorals del senyor José Luis Rodríguez. Com que, a més, la cosa em toca professionalment, m'he decidit a clavar-hi cullerada.
Diu el senyor José Luis que, si surt elegit, els alumnes de l'ESO faran un 15% de les classes en anglès. Em sembla molt bé i em sembla molt mal; intentaré explicar-me.

Em sembla molt bé que s'intente donar una millor preparació al nostre jovent. Però, anem a fer números, si us plau: els alumnes d'ESO fan 30 hores setmanals de classe (si són de 1r o de 2n curs) o 32 (si són de 3r o 4t), de manera que el 15% se situa en 4'5 hores setmanals; ja en fan 3 d'anglès, cosa que representa un 10%. Si passen a fer en anglès una matèria de les de dues hores setmanals (per exemple, Educació Física, o Música), ja en seran 5 i, amb això, el senyor José Luis Rodríguez haurà complit una promesa electoral. Perfecte. Quants professors de Música o d'Educació Física o de la matèria que siga estan en condicions de fer classe en anglès? Mmmm... si són els mateixos que saben generar automàticament una taula de continguts amb un processador de textos, la portem clara.

Ara bé, i què hi ha d'aquelles disposicions que parlaven d'una segona llengua estrangera? Sí, sí: el públic tendeix a ignorar (i, els polítics, a oblidar) que, amb la LOGSE, es pretenia oferir cinc llengües estrangeres: anglès, francès, alemany, italià i portuguès; es pretenia que els alumnes poguessen triar qualsevol d'aquestes com a primera llengua estrangera i, si volien, que en poguessen afegir una altra. I, la realitat, és una altra: a la immensa majoria dels nostres centres, només s'ofereix l'anglès com a primera llengua i el francès com a segona (és a dir, com a matèria optativa de només dues hores setmanals).

Promeses electorals en matèria educativa? No, gràcies.

Declaració

2008-02-01T16:16:00.002+01:00

A l’atenció del bisbe Agustín García-Gasco, titular de la diòcesi de València.

Jo, Jordi Monteagudo Cases, amb DNI nº XX.XXX.XXX-X, major d’edat, resident en la població de Vilafranca del Penedès i batejat el dia 26-01-65 en la parròquia de Nuestra Señora de los Ángeles, de la ciutat de València, pertanyent a la diòcesi indicada, actuant en nom i interès propi i en ple ús de la meua lliure i espontània voluntat,

MANIFESTE:

1. Que vaig ser batejat en la fe catòlica com a conseqüència d’una decisió presa per altres persones sense que aleshores, a causa de la meua edat, intervingués la participació de la meua pròpia voluntat, i sense disposar de llibertat ni consciència suficients per a emetre un judici sobre les meues conviccions personals.

2. Que les meues conviccions filosòfiques no es corresponen amb les d’aquelles persones que, de bona fe, varen considerar llavors que havien de batejar-me.

3. Que després d’haver meditat durant el temps suficient sobre el significat de la meua pertinença a la fe catòlica, no trobe cap pretext per continuar pertanyent a l’Església Catòlica, contradient la meua voluntat amb l’adscripció a aquesta institució.

4. Que la fidelitat a la pròpia consciència és un dret constitucional inalterable reconegut per la legislació mitjançant l’article 16 de la Constitució Espanyola, a la qual cap entitat privada o pública pot oposar-se.

5. Que, per tant, rebutjant la fe cristiana, em considere incurs en apostasia tal com la defineix el cànon 751 del Codi de dret canònic, motius pels quals,

SOL·LICITE:

Que em siga reconeguda per l’Església la condició d’apòstata, deixant de contar-me entre els seus fidels i de considerar-me catòlic a tots els efectes —fins i tot els estadístics—, incloent, si fos necessari, l’oportuna anotació d’apostasia en el Llibre de Baptismes i qualsevol altre registre eclesiàstic, i que per aquesta declaració expresse, fent ús del legítim dret a disposar lliurement de les conviccions morals, ètiques i religioses.

A Vilafranca del Penedès, a 1 de febrer de 2007.

Jordi Monteagudo Cases

A València, la festa és cosa sèria

2008-01-27T19:47:00.001+01:00

Ahir, dissabte, 26 de gener, es va celebrar a Ca Revolta la Gresca Gutsy, una install-party al voltant de la Gutsy Gibon, la versió 7.10 de la distribució Ubuntu.

L'organització corria a càrrec de Vicent Cubells, membre del Catalan LoCoTeam d'Ubuntu al País Valencià). En un ample saló de Ca Revolta, una de les organitzacions culturals més actives de la ciutat de València, membres del Catalan LoCoTeam van resoldre els dubtes dels debutants i van ajudar a realitzar un bon grapat d'instal·lacions completes.

Però tot no havia de ser teclat i pantalla. La vesant lúdica d'aquesta trobada va estar marcada per una entretinguda partida al Freevial (versió lliure d'un popular joc de preguntes realitzat i mantingut per Carles Oriol i RainCT, entre altres membres del LoCo català). També va tenir molt d'èxit la petita exhibició gastronòmica a l'hora de dinar, on, a més de l'oportunitat de conèixer millor les persones que ens recolzen i ens ajuden a través del xat o de la llista de correu o dels fòrums, ens vam poder delitar amb un arròs amb fesols i naps i amb una cassola marinera que feien cantar els àngels.

Vicent Cubells exercint d'amfitrió. Rafael Carreras no perd detall.

Com sol passar en aquests casos, no faltà qui, amb menys memòria que un disc dur corcat i deixant-se més de la meitat dels versos, intentà recitar el popular —en altres temps— poema de Teodoro Llorente:

Per l'horta, tocant migdia,
plens d'infantil alegria,
ditxosos i satisfets,
tornaven a l'alqueria
dos pobres fematerets.

L'un i l'altre, al escoltar
les dotze que en so de queixa
els cridaven a la llar,
tingueren una mateixa
idea: la de dinar.

Lo més menut, que li guanya
a l'altre que l'acompanya
en vivor, li digué així:
"Si fores lo rei d'Espanya,
què dinaries tu hui?"

Alçant lo front ple d'arraps
i soltant la llengua pronta,
li contestà: "Pues no ho saps?
Quina pregunta més tonta!
Arròs en fesols i naps!"

"I tu?" —afigí lo major.
Lo menut llançà un sospir
i, torcant-se la suor,
li replicà: "Què he de dir,
si tu has dit ja lo millor?"

Arròs en fesols i naps!

Us recomane que visiteu el resum que n'ha fet Cubells: hi ha un vídeo molt simpàtic que recull part de l'ambient d'aquesta festa. I si voleu mirar-les, ací teniu les meues fotos,

Gresca Gutsy a València

2008-01-23T10:25:00.001+01:00

Si amb la meva insistència i amb la d'en Tux he aconseguit engrescar algú amb el tema del programari lliure, del GNU/Linux, d'Ubuntu i de les versions en català del millor sistema operatiu del món (vinga floretes!), ara teniu una altra oportunitat d'informar-vos-en en directe. Si més no, els que viviu a prop de València, ja que en Vicent Cubells, membre del LoCo Català, organitza una install-party al cap i casal del País Valencià.
La festa tindrà lloc a Ca Revolta (C/ Santa Teresa, 10 - 46001 València) el proper dissabte, 26 de gener, des de les 9.30 del matí fins, aproximadament, les 8 del vespre. Membres de la Comunitat d'Ubuntaires en Català us ajudaran a resoldre tota mena de dubtes sobre Ubuntu, el seu procés d'instal·lació i les seves possibilitats. L'horari previst és el següent:

Inici	Acte
09:30	Suport tècnic i install-party (durant tot el dia)
11:30	La nova versió Gutsy Gibbon
12:30	Avantatges dels sistemes lliures
17:00	Els distints sabors d'Ubuntu
18:00	Com instal·lar (el sistema de paquets d'Ubuntu)

I si en voleu més informació, la podeu aconseguir aquí.

Programari lliure per als Mac

2008-01-22T18:13:00.001+01:00

A través del Planeta Ubuntu.cat, m'arriba un post d'en Toni Hermoso Pulido i m'assabente de l'existència de programari lliure per als Mac; ja n'havia sentit parlar, però com que mai no he tingut un d'aquests aparells, no hi havia parat atenció.
Em sorprèn que, fins i tot en la plataforma més privativa del mercat (no només el programari és tancat, sinó que també ho és el maquinari), hi haja persones interessades a fer servir programari lliure. Causes econòmiques? No sé: sempre havia pensat que cal tenir la butxaca plena per ser maquero, i que no els importaria funcionar exclusivament amb programari de pagament. Potser no és així.
Siga com siga, i per la raó que siga, m'afanye a prendre nota d'un parell d'adreces amb programari lliure per a Mac (una i dos), no siga cosa que algun dia decidisca canviar de plataforma i em puguen fer falta. I, és clar, sempre podria caure per ací algun maquero, ni que fos per equivocació.

Aniversari

2008-01-19T00:17:00.001+01:00

Una vegada més, em toca fer anys. Com es fan, els anys? Doncs, miri vostè, és una cosa molt complicada: hom ha de procurar no morir-se entre un aniversari i el següent. Ah, bé, doncs tampoc sembla tan complicat. Segons com es miri, escolti, que avui dia estem sotmesos a molts imponderables: accidents de cotxe, grips aviàries, infarts de miocardi... Home, però no es posi vostè melodramàtic: una persona jove, sana, esportista, no hauria de tenir por d'aquestes coses; no està vostè una mica hipocondríac? Què collons hipocondríac!, acabo de veure i de viure un cas així de ben a prop. Home, sí, vist així, no m'estranya que estigui una mica preocupat; però, ha acabat bé la cosa? Sí, se n'està sortint bastant bé, ja la tenim a casa. Aleshores, en lloc d'aquestes cabòries, per què no ens parla una mica de la vida que ha menat fins ara i dels projectes que té per davant?, perquè vostè fa cara de tenir-ne molts... Buf! el meu currículum, no?, doncs van aviats, els pobres llegidors: res d'interessant, una mica com tots, suposo; de vegades, he menat la vida que volia; d'altres, no tant; he estudiat, he llegit, he viatjat; però també m'he vist obligat a treballar, escolti, i això és sempre un patiment, un càstig bíblic. No serà per a tant! Que li dic jo que sí, home: barallar-se amb els nens, amb els pares dels nens, amb la resta de professors, amb la inspecció, amb el Departament d'Educància... Què exagerat que és vostè! Sí, sí, exagerat... I dels projectes, que me'n diu? Home, doncs una mica com sempre; escolti, no voldrà la llista de bons propòsits, com cada any? Si és una tradició, home!, què li costa?; a més, se li nota que ho està desitjant... Miri que després se'm queixarà el personal... No faci cas, que la gent és molt comprensiva en aquests casos. Buenu, està bé, anem allà: fer una mica d'esport, estudiar, viatjar; ah! i no treballar tant. Escolti, que poc original!, això és el que ha fet fins ara, no? Sí, ja, però és que és això el que m'agrada fer. I no hi voldria afegir cap novetat?, cap detall, diguem-ne, exòtic? Mmmm... ara que ho diu... doncs, sí, la veritat és que note a faltar... Digui, digui! Miri, no, que em fa vergonya. Però, home!, ara no s'ho amagui, que ens deixarà a tots intrigats! Que no, que no; que jo, en realitat, no volia dir res: és vostè, que m'hi ha obligat! Però, home, tan greu és?, tan estrambòtic? No, no, que va, si és una cosa molt normal; és per això, de tan normal com és, que em fa vergonya... Recontramildimonis!, quin home més esquerp; res, que, al final, no ho diu; doncs, per no dir res, no calia començar a escriure! Doncs, això mateix he dit. Doncs ja ho pot ben dir. Doncs ja ho he dit. Doncs ja està. Doncs ja està. Doncs, l'any que ve, vindrà a felicitar-lo Rita la Cantaora. Doncs, que vingui, ja ho celebrarem. Apa, doncs, que no sigui res lo de l'ull. I el portava en la mà...

Absència

2008-01-16T18:53:00.001+01:00

Després de quasi un mes d'absència, torne al bloc. No, no he patit cap indigestió nadalenca, ni he sofert cap atac de vacancitis aguda: ma mare s'ha passat deu dies hospitalitzada per un infart. Per sort, ja es troba a casa, s'està recuperant a bon ritme i aviat estarà en condicions de tornar a córrer quatre dies a la setmana (activitat que, segons els metges, ha estat fonamental a l'hora de superar l'atac). Després de l'esglai, anem tornant a poc a poc a la normalitat. A la normalitat blocaire, també.

Vergonya, vergonya!

2007-12-18T20:23:00.001+01:00

Com que el Giorgio està massa enfeinat repartint carabasses a tort i a dret, m'arranque una ploma del meu culet refredat per escriure quatre ratlles contra els polítics malparits i venuts que han signat, avui, regalar més de 12 milions d'euros al pobre d'en Bill Gates. Per als qui no estant forts en matemàtiques, més de dos mil milions de les antigues pessetes; i tot aquest dineral a canvi de... a canvi de no res, perquè només cobriran el lloguer, que no la propietat, d'un sistema operatiu nefast, el més feble davant dels virus, el més inestable i el més insensible a la nostra llengua (qui de vosaltres ha vist el Vista funcionar en català?).
Aquesta nova clavada de pota posa en evidència, per si algú encara era tan innocent com per tindre algun dubte, que el muntatge de la Linkat és només això, un muntatge per fer-se la foto electoral: "Mireu com som de progres i de catalanistes que estem fent un sistema operatiu lliure i en català!" Hipòcrites! Amb la dècima part d'aquesta quantitat, hi hauria per concloure la Linkat en 6 mesos i donar-hi formació a tots els funcionaris catalans.

Giorgioooooo! Deixa'm una carabassa ben grossa, que la vull enviar a aquests polítics de la M.!

--------------------------------------------------------------

Polítics de la M. = polítics de la Microsoft

This is too much for the pumpkin

2007-12-11T00:11:00.001+01:00

A veure si sabeu per què vaig tan enfeinat aquests dies...

Fotògraf: Ian Britton

Si és que està tan claaaaaar!

2007-11-18T22:20:00.001+01:00

Tu veus, Giorgio? Hi ha gent que explica les coses millor que tu, sense tants de romanços! Mira, mira, el Benjamí sí que parla clar, i sense donar-li tant voltes al cap: la ploma és seua i la gasta per al que vol! Què què? Doncs, això. I al Defensor del Poble, que l'investiguen: què voldrà dir això? En el meu país, ja l'hauríem llançat a l'aigua, fresqueta, fresqueta...

Ara, sí: les iso d'Ubuntu i Kubuntu, directament en català

2007-11-17T22:41:00.001+01:00

Quan, fa uns dies, vaig penjar l'enllaç als servidors de Caliu (Associació d’Usuaris i Usuàries de GNU/Linux en Llengua Catalana), em vaig adonar que, de la versió 7.10, només hi era l'iso de la Kubuntu en català (o aquest altre enllaç), o CatalanRemix. Ara, gràcies als impagables companys de la Comunitat d'usuaris d'Ubuntu en català que han preparat i penjat la versió (Alex Muntada, Arualavi, Orestes Mas i Carles Oriol), disposeu, també, del CatalanRemix de l'Ubuntu (i també en aquest enllaç).
Agraïm, a més a més, a la gent de Caliu que ens hagen deixat penjar les iso als seus servidors.

Quin és l'interés de les CatalanRemix? Doncs que ja les trobareu traduïdes a la vostra llengua: des de la primera pantalla, a través de tot el procés d'instal·lació i fins arribar al resultat final, seguireu tot el procés en català. I, en acabar, tindreu tot el sistema operatiu i tots els programes en català.
Bé, és veritat: no hauria d'haver fet servir el mot "tot", perquè les traduccions, tot i estar molt avançades (compareu-les amb les del Vista :-P), abasten només les interfícies dels programes (els més populars ja estan traduïts): les ajudes solen estar en anglès (ops! em fa l'efecte que la traducció del KDE està més avançada, però no n'estic segur).

Ubuntu en català: un fons de pantalla

No, els voluntaris de la Comunitat d'usuaris d'Ubuntu en català no han traduït res: s'han limitat a preparar una iso que inclou els paquets que han traduït altres grups de voluntaris (bé, sí: crec que alguns d'ells estant també en els equips de traducció). Si us sembla important que la societat dispose de programari en català, hi podríeu colaborar: només necessiteu un bon domini de l'anglès, no us cal saber molt d'informàtica! Mmm... potser una mica.

Alguns aclariments sobre els noms de les iso

Si us hi fixeu, veureu que els noms de les iso són molt llargs, però segueixen un esquema bastant senzill:

ubuntu o kubuntu: identifica el "sabor" de la distribució (la primera fa servir l'escriptori Gnome, mentre que la segona fa servir KDE); també hi hauria xubuntu i edubuntu (l'una, amb l'escriptori Xfce, més lleuger que els anteriors; la segona, dedicada a l'ensenyament), però encara no les hem fetes. A veure si aprenc a preparar-les...
7.10 : indica la versió, però d'una manera sorprenentment lògica i clara, basada en la data de llançament: 2007.10.18 (en el format anglosaxó, és clar: any, mes, dia).
desktop significa que es tracta d'un LiveCD, un disc amb el què podreu iniciar l'ordinador (això ho comentarem un altre dia, però no té gaire dificultat) i, sense instal·lar res al disc dur, obtenir un sistema Linux complet, amb escriptori gràfic i un fum de programes amb els que treballar. Fent clic sobre la icona "Instal·lar", començarà el procés d'instal·lació (que original!). En lloc de "desktop", hi podríem trobar "alternate" (us instal·larà el mateix sistema operatiu, però mitjançant una interficie de text, no gràfica; és ideal si l'ordinador va una mica just de RAM) o "server" (per a muntar un servidor web: paraules majors).
i386 fa referència a l'arquitectura del processador: funcionaria (crec) en un 80386, un 80486, un Pentium o superior o un clònic d'aquests. Si feu servir un amd64 o un sparc, hi hauria d'aparèixer el mot corresponent (tranquils: si tinguésseu una màquina no i386, ho sabríeu).
iso : és l'extensió de l'arxiu; ens indica que es tracta d'una imatge d'un CD, i que l'haurem de cremar (enregistrar) amb el programa corresponent (en el costat fosc, és bastant popular el Nero).

Un detall més. Si visiteu els servidors on es troben aquests arxius (servidor http i ftp), observareu que, al costat dels arxius iso de prop de 700 MB, hi ha uns arxius molt més petits, iso.md5. Són arxius de text que contenen el codi md5 que correspon a l'arxiu iso del mateix nom. L'md5 us permetrà comprovar que l'arxiu iso que heu descarregat està en perfectes condicions (que no ha perdut cap bit pel camí, cosa que us suposaria gravar un CD inútil). Es tracta, simplement, d'obtenir l'md5 real de la vostra iso i comparar-lo amb el valor teòric que apareix en aquell arxiu iso.md5 del servidor. Que com l'obteniu? Deixem que siguen els xiquets de la Lliurex els que us ho expliquen...
Els arxius sha1 tenen la mateixa funció, però amb els md5 ja aneu bé.

Bon apetit!

Una prèvia: amb quin programa puc fer puntes de coixí?

2007-11-12T21:48:00.001+01:00

Abans de donar el salt de Windows (o de Mac) cap a Linux, cal tenir clar si hi trobarem eines suficients per dur a terme totes aquelles tasques a què destinem l'ordinador. És a dir, amb quin programa, a Linux, podrem escriure documents, realitzar càlculs complexos, administrar bases de dades, realitzar presentacions, dibuixar, veure pel·lícules, escoltar música, llegir el correu, navegar per Internet, programar, gravar CD... o fer puntes de coixí? La pregunta, en realitat, n'amaga una altra: Linux satisfarà les meues necessitats? I no és cap broma: si amb Linux no puc treballar, no m'interessa (les històries morals del senyor Richard M. Stallman no solen ser la primera prioritat de l'usuari).

Pensant a fer el canvi?

En principi, el conjunt de programes disponibles en Linux, en general, i en Ubuntu, en particular, són més que suficients per a un usuari domèstic. Només si anem a (algunes) tasques molt especialitzades, hi podrem trobar algun problema. En altres àmbits, com ara en plataformes per a la programació, Linux supera Windows àmpliament. Però cal ser realista: l'usuari domèstic no sol ser programador.

Podeu comprovar les equivalències en algun dels següents llocs i de segur que hi localitzareu més d'un programa al vostre gust:

La Tabla de equivalencias (en castellà, actualitzada el 7-7-07; la versió original és en rus). Organitzada per categories i amb enllaços a les webs dels programes que descriu. La major part de taules similars que trobareu per la xarxa es basen en aquesta.
Introducción a Linux/Equivalencias Windows en Linux. Article a Wikimedia basat en l'anterior (m'ha semblat que hi ha alguna petita variació).
Alternativas libres. Aquesta taula és independent de les dues anteriors i, per tant, ens ofereix una organització diferent de les categories dels programes. En molts casos, a més de l'enllaç al lloc web del programa, en dóna un breu descripció i una captura de pantalla que podem ampliar. Ara bé, aquest lloc no ofereix només programes per a Linux, sinó programes lliures de qualsevol plataforma.
Aplicaciones en Linux para las tareas más comunes. Es tracta d'una llista molt més reduïda i, a més, una mica antiga (2005), però hi ha un petit comentari a cada programa.

Si en aquestes taules no trobeu els programes que necessiteu, podeu exposar els vostres dubtes en algun fòrum de Linux.

Un comentari més. Molts d'aquests programes tenen, també, versions per a Windows: podeu, doncs, provar-les abans de fer el salt.

La dificultat de triar un Ubuntu (I)

2007-11-11T18:29:00.001+01:00

L'amic Dospoals, que ja fa temps que mostra interès per passar-se a GNU/Linux (bé, en realitat, ell diu Linux, que és una altra cosa; per abreujar, usarem la nomenclatura popular; si algú no sap encara de què estem parlant, o si no en sap els avantatges, ací en pot trobar una bona introducció), comenta que li interessa Ubuntu, però que se sent confós davant de tanta varietat: Ubuntu, Kubuntu, Xubuntu. I encara es deixa alguns "sabors" més d'aquesta distribució.

Ubuntu, el sabor original amb Gnome

No és la primera vegada que observe aquesta sensació entre els qui s'apropen per primera vegada al sistema operatiu del pingüí; jo mateix la vaig patir quan, farà cosa de poc més dos anys, vaig plantejar-me seriosament abandonar Windows. I és ben natural, perquè, quan usava aquest darrer, no tenia més opció que la d'adquirir-ne la versió que el venedor m'instal·lava en l'ordinador, en el moment de comprar-lo; o, a tot estirar, quan apareixia la versió següent, em podia plantejar mantenir la que tenia o canviar-me a la nova; i res més. En canvi, Linux és un món ple, pleníssim, d'opcions on triar; tantes, que mareja. Com que la processó és llarga i el ciri, curt, començarem pel final i donarem una resposta ràpida: els detalls vindran després.

Resposta ràpida a "I jo, quina distribució m'instal·le?"

Si teniu d'un Pentium III cap a amunt, amb 512 MB de RAM o més (o, millor encara, un ordinador nou de trinca), podeu instal·lar-vos-hi Ubuntu o Kubuntu sense cap problema. Es diferencien només en el gestors d'escriptori (Gnome en la primera, KDE en la segona; explicarem què és això de "gestor d'escriptori" en un altre post); a més, podeu instal·lar-vos tants gestors d'escriptori com vulgueu i, en el moment de l'arrancada, triar el que us abelleix fer servir. Per tant, tampoc és tant important triar Ubuntu o Kubuntu (en aquest punt, els usuaris avançats estaran acusant-me d'heretge i d'algunes coses més: si us plau, no m'espanteu el personal!). Tant l'un com l'altre satisfaran les vostres expectatives.

Kubuntu, si us preocupa una mica més l'estètica

Si teniu un Pentium II o si la vostra RAM oscil·la entre 128 i 256 MB, Xubuntu serà una molt bona opció (ara mateix, estic treballant amb un Xubuntu sobre un Pentium III amb només 256 MB, i va com la seda); segons les indicacions de la Canonical (l'empresa que produeix i distribueix Ubuntu), fins i tot funcionarà amb només 64 MB de RAM, però em tem que serà molt lenta i potser us hi aniria millor una Fluxbuntu o una Elbuntu (la primera és una distribució no oficial, ço és, no la realitza la Canonical, sinó una comunitat d'usuaris que prefereixen o necessiten distribucions més "lleugeres"; la segona, pel que sembla, arribarà algun dia a convertir-se en un "sabor" oficial més).

Xubuntu, si el vostre ordinador va curt de recursos

Si encara conserveu alguna cafetera de l'estil del meu Pentium S (ni I, ni III, ni II: de la primera fornada dels Pentium) amb només 32 MB de RAM, on fins i tot Fluxbuntu i Elbuntu fan curt de recursos, no cal que la llenceu a les escombraries: hi ha altres distribucions, com ara la Damn Small Linux (no, aquesta no té res a veure amb Ubuntu), que us permetran traure profit d'aquestes peces de museu mentre la placa base aguante (asseguren que funciona sobre un 80486, la generació anterior!). Aquesta és, per a mi, una de les grandeses de Linux: com que permet prolongar la vida de les màquines, redueix la quantitat de deixalles informàtiques i col·labora en la protecció del medi ambient; de pas, posa la informàtica a l'abast de qui no es pot permetre pagar 1.200 o 2.000 euros per una màquina supermegaguai.

Damn Small Linux, si el vostre ordinador va MOOOOOLT curt de recursos

I, on les podeu aconseguir? Bé, doncs en els servidors que hi ha a continuació, hi trobareu les iso catalanitzades d'Ubuntu i de Kubuntu. Vol dir que hi trobareu l'instal·lador en català i que, en acabar el procés, el vostres sistema està en català.[1]

NOTA BENE: En aquests servidors, només s'hi troba la versió Kubuntu de la Gutsy Gibon, la darrera edició; estic tractant de localitzar una imatge de la iso de la Ubuntu catalanitzada.

Els CD catalanitzats es veuen així de macos

A més, podeu obtenir informació sobre Ubuntu en català als següents llocs:

El wiki del Catalan Team d'Ubuntu, o Grup Oficial d'Ubuntaires en Català, on hi participem molts dels usuaris d'aquesta distribució en llengua catalana, sense restriccions geogràfiques. És un bon lloc per si voleu estar informats de les nostres activitats (xarrades, conferències, demostracions, install party...).

Fòrums d'Ubuntu en català. Com en qualsevol fòrum, és un bon lloc per demanar ajuda i realitzar consultes (sobretot, de tipus tècnic). Els membres més sabuts del LoCo (Local Comunity) Catalan Team us respondran de manera altruista.

La llista de correu de la Comunitat d'Ubuntaires en Català. Hi ha qui prefereix les llistes de correu als fòrums; en realitat, són dos eines diferents amb una mateixa finalitat: realitzar consultes a una comunitat d'usuaris i, quan podem, ajudar els que realitzen les consultes. Cal registrar-s'hi prèviament (cal saber a quin email enviar les respostes!), però el procés és automàtic. Hi ha molts més llocs: la xarxa està plena de blocs d'usaris de Linux que publiquen diàriament milers d'articles: trobar-hi la solució al vostre problema particular no és gaire difícil gràcies a sant Google.

Continuarà

Neo Tux

2007-11-07T21:30:00.001+01:00

Les sorpreses agradables vénen de tres en tres. El cap de setmana passat vaig tenir la sort de poder reunir-me amb la Nimue i el Rafa, als que sempre fa massa temps que no veig; vam sopar uns rissotti apoteòsics i vam xarrar i arreglar el món (em sembla, però, que s'ha tornat a espatllar). Al regal de la seva companyia es va unir el d'aquest simpatiquíssim pingüí que, no podia ser d'altra manera, va quedar immediatament batejat com a Tux! Any i mig que porto utilitzant el sistema operatiu dels pingüins, i encara no n'havia aconseguit cap... Em va fer molta il·lusió!

La tercera sorpresa m'ha arribat avui mateix: un parell de CD amb l'Ubuntu 7.10 que acabe de rebre per correu (als peus d'en Tux, el disc vermell sobre la caràtula vermella i blanca), amb unes boniques enganxines que no trigaran gaire a acabar sobre la tapa del portàtil. Si els demaneu a la Canonical, us els enviarà gratuïtament. Si us he de ser sincer, són bonics; però m'agrada més el disseny que, per a les versions catalanitzades, van fer els companys del LoCo Catalan Team (entre en Tux i el ratolí, sota el salvapantalles de Matrix).

De vegades, la vida es posa simpàtica.

Blogged with Flock

Super Linus!!!

2007-10-30T17:36:00.001+01:00

Ai, senyor! Quin fart de riure! És boníssim! Linus Torvalds vs Chuck Norris Eps, per als no iniciats: Linus Torvalds.

Blogged with Flock

Gresca Gutsy

2007-10-28T20:19:00.001+01:00

La setmana passada vaig tenir la sort de poder assistir a la Gresca Gutsy, la festa que, a Olot, celebràvem els ubuntaires per festejar l'aparició de la versió 7.10 d'Ubuntu, la nostra distribució GNU/Linux. Era la primera vegada que assistia a un esdeveniment d'aquestes característiques i estava molt il·lusionat amb la possibilitat de conèixer altres linuxers: en certa manera, era com sortir de l'armari.
Perquè usar GNU/Linux, en un món dominat pel monopoli de Microsoft, és quelcom més que una simple raresa estadística: a més de ser pocs, hom suposa que som estranys, introvertits, insociables i excèntrics. Se'ns atribueix, això sí, tota mena de coneixements esotèrics al voltant dels budells electrònics d'aquestes màquines indispensables i exigents; però sospite que, aquests coneixements, són valorats en termes d'amenaça per part de molta gent.
Afortunadament, les persones que vaig conèixer a Olot només tenien una, d'entre totes aquestes característiques: coneixen molt bé el sistema dels pingüins. Però són, en realitat, una colla simpàtica, alegre i oberta, que sap equilibrar la passió per la informàtica, d'una banda, amb moltes ganes de gresca, per l'altra.

La Gresca Gutsy, a Olot: festa bitaire

Si em pregunteu què és el millor que he trobat amb GNU/Linux, no dubtaré en respondre-us: les persones.

Gutsy Gibbon

2007-10-18T22:56:00.001+02:00

No, jo tampoc sé què punyetes vol dir Gutsy Gibbon. Crec que és quelcom semblant a la Sargantana Simpàtica, però no em feu molt de cas. El que sí sé és que és així com han batejat la nova versió d'Ubuntu que s'acaba de publicar avui mateix.
Els que heu tingut la paciència de seguir aquest bloc durant els darrers mesos ja sospitareu que està relacionat amb el famós sistema operatiu dels pingüinets, el Linux (oficialment, GNU/Linux). Ubuntu és una distribució (com si diguéssim una "marca", igual que un Land-Rover és una marca de cotxe) específicament pensada per a éssers humans, segons una autodefinició que no deixa de ser una mica humorística (hom diu que Linux és només per a informàtics, geeks i frikis: com si no fossin éssers humans, ells també!).
Ubuntu és senzill d'instal·lar (en mitja hora escassa tindreu instal·lat, no només el sistema operatiu, sinó la major part de les aplicacions que fareu servir normalment), estable (pantalles blaves? vinga, home!), fàcil de mantenir (les actualitzacions són gairebé automàtiques, però no només del sistema operatiu, sinó de tots els programes que hi tingues instal·lats) i facilíssim d'adaptar (oblideu-ves de piratejar programes: disposareu d'una base d'uns vint mil programes a només un parell de clics).

A mi, però, una de les coses que més m'atrau d'aquest sistema és el seu alt grau de traducció a la meva llengua: a diferència d'altres sistemes operatius de preus exorbitants (i altres inconvenients que ara no vull comentar) que menyspreen la meva llengua (i qualsevol llengua que no represente un mercat rendible), Ubuntu ve amb la major part de les interfícies traduïdes al català: menús del sistema operatiu i de la major part dels programes.
Hi ha, a més, tota una comunitat oficial d'Ubuntaires en català que dóna suport als debutants i que actua com un veritable servei d'assistència tècnica, una comunitat de voluntaris que comparteixen experiències i coneixements i, sobretot, comparteixen la visió d'un món on les tecnologies de la informació servisquen per ajudar les persones, no per control·lar-les i manipular-les com a 1984.

Si voleu conèixer una mica aquest món, ho podeu aquest dissabte, 20 d'octubre, a Olot o a Puçol: us esperem a la Gresca Gutsy! I sempre ens podreu trobar al wiki del CatalanTeam - Ubuntu (Comunitat d'Ubuntaires en català).

Serà la reravera?

2007-10-14T21:33:00.001+02:00

No sé si és cosa de la reravera, o primavera d'hivern, el cas que, quan he llegit aquest post, se m'han fet les dents llargues i no he pogut evitar pensar que jo també en vull una així. Bé, aproximadament: el meu nivell de geekisme no és tan alt.

Dia de l'orgull patri

2007-10-12T08:11:00.001+02:00

Digueu-me incoherent. Digueu-me racional (o racional en excés). Digueu-me carent de sentiments. Però, què voleu hi faça? Només em sent orgullós d'aquelles coses que he aconseguit amb el meu esforç personal. No, no en són gaires; però per això mateix les valore i me'n sent orgullós. El meu currículum acadèmic; haver publicat un llibre de versos; haver corregut algunes maratons quan era jove; i poca cosa més. Coses en absolut excepcionals, però aconseguides sempre amb l'esforç personal. El meu esforç.
I no comprenc l'orgull per quelcom que ens ha tocat a la loteria de la vida. Com ara l'adscripció sexual. Com ara la nacionalitat.
Bé, sí, podria comprendre l'orgull pel canvi de gènere aconseguit després d'una operació quirúrgica (no conec el tema, però sembla que és força complicat); o l'orgull per la nacionalitat obtinguda amb l'esforç, com aquells pioners que se sentien orgullosos de ser ciutadans dels Estats Units de Nord Amèrica, després de superar les penalitats d'una emigració; o l'orgull dels ciutadans de les repúbliques que, després d'anys d'imperialisme soviètic, han aconseguit la independència. Però no podré mai comprendre el sentiment d'orgull per haver nascut en un lloc o en un altre, com si ens haguéssim nascut a nosaltres mateixos, o com si haguéssim triat el lloc on nàixer.
És a dir, que no comprenc que el senyor Rajoy i els seus seguidors no siguen conscients que, amb el mateix esforç, podrien haver nascut uns centenars de quilòmetres més al sud o més al nord, i ser marroquins o francesos. I que, en qualsevol cas, el mèrit seria de la mare que els va parir, que va ser la que més es va esforçar.

Aprofite l'avinentesa per desitjar als aragonesos un feliç dia de la Pilarica.

Crueltats i vergonyes

2007-10-09T23:45:00.001+02:00

Crueltats

Aquest migdia, mentre tornava cap a casa, anava escoltant la ràdio. Ja feia temps que no escoltava la COPE, però tenia curiositat per saber què deien sobre la Fira del Llibre de Frankfurt i sobre la presència de la literatura catalana en aquest event. Els comentaris han estat els previsibles: que si quina mala fe, no deixar anar-hi als escriptors catalans en espanyol; que si quina mala fe, invitar-los a anar-hi en l'últim moment i de qualsevol manera perquè no hi poguessen acceptar; que si quina mala fe, voler mostrar al món una literatura catalana en català, com si no hi hagués literatura catalana en espanyol...
Poc abans de les dues del migdia, han interromput l'anàlisi (o la crítica) sobre la Fira del Llibre per introduir una notícia sobre un atemptat al País Basc. El meu instint d'analitzador de textos s'ha disparat i, per un moment, he pensat que es tractava de la repetida estratègia de enllaçar qualsevol notícia política catalana amb algun apunt de violència al País Basc, una estratègia que tracta de dur a l'inconscient de l'oient (o a l'oient inconscient) una hipotètica relació entre nacionalisme català i violència etarra. Aquesta volta, però, es tractava d'una notícia real, tristament real, d'una nova acció terrorista amb el resultat d'un ferit.
Ferit? Als pocs minuts (abans de les dues), els reporters de la COPE confirmaven la mort de l'escorta, sorprès per una bomba lapa, i en donaven nom i cognoms.
De sobte, el meu instint d'analitzador s'ha tornat a disparar i he canviat d'emissora: per a sorpresa meua, l'escorta, en la RNE 1, encara estava ferit, de consideració, però viu; també era viu a la SER. Sense saber què pensar-hi, m'he guardat el judici per als noticiers de la nit, i ara ja tinc clar que, a llarg del matí, he presenciat diversos actes de crueltats:

He contemplat la crueltat d'un mitjà de comunicació que s'ompli la boca acusant la societat catalana d'agressió a la llengua castellana, quan no fa més que intentar sobreviure i recuperar el lloc que li pertoca, lloc que li ha estat arrabassat després de tres-cents anys de prohibicions, condemnes, xantatges, persecucions i ultratges.
He contemplat la crueltat d'una banda d'assassins que pretenen justificar la barbàrie en una societat que, millor o pitjor, és una societat democràtica, i on qualsevol idea es pot defensar democràticament (encara que alguns no ho vulguen acceptar).
He contemplat la crueltat d'un mitjà de comunicació que no ha dubtat en intoxicar l'opinió pública donant per confirmada una notícia que cap altre mitjà s'ha arriscat a confirmar abans d'hora, i portant la inquietud i el dolor a la família i als amics de la víctima que, en aquest moment, encara es troba hospitalitzada i a qui li desitgem la millor de les recuperacions.

Vergonyes

Aquesta tarda he escoltat part del discurs del president Montilla a la Fira de Frankfurt. Quan ha saludat la presència dels representats dels governs català, andorrà i balear, m'he sentit molt avergonyit: ja em temia que el senyor Francisco Camps hauria vetat qualsevol participació valenciana en aquesta celebració. Una vegada més, el PP valencià ens ha deixat sense representació en un esdeveniment internacional, i ha recolzat les tesis del secessionisme lingüístic que tan bons resultats electorals li produeixen: els polítics són els humans més proclius a justificar qualsevol classe de mentida.
Més endavant, Montilla, en el seu discurs, ha reconegut l'aportació dels autors valencians al Segle d'Or (hi ha citat expressament Ausiàs March, Roís de Corella, Joanot Martorell), i ha destacat la capitalitat cultural de la Corona d'Aragó que va assumir la ciutat de València al llarg d'aquell segle XV.
Bona l'ha feta, senyor President! Un Nou d'Octubre, diada nacional (o regional) dels valencians, se li ha acudit parlar de nosaltres ni més ni manco que a la Fira de Frankfurt, i com a part integrant de la literatura i de la llengua catalanes! Senyor Montilla, demà se'n faran ressò tots els periòdics valencians, i no pense vosté que serà per agrair-li que haja assumit la representació que el senyor Francisco Camps ha defugit, ni per agrair-li que haja reconegut públicament i davant de tot el món cultural el valor de les aportacions valencianes a la literatura: serà, en la major part dels casos, per a cridar-li lladre catalanista que vol furtar als valencians les nostres glòries nacionals... les mateixes glòries que, en escoles i instituts, els xiquets (amb el vist-i-plau dels pares) es neguen a llegir al·legant que "eso está en catalán y yo no leo catalán."
I demà tornaré a sentir vergonya.

Pingüins al New York Times

2007-10-05T08:24:00.001+02:00

Gràcies a CeeC, d'Entre tuxes y pepinos, m'assabente de la publicació d'un article sobre GNU/Linux en el New York Times. CeeC en fa una ressenya bastant detallada (en castellà) en aquest post.

És agradable saber que el pla d'en Tux per a dominar el món va avançant inexorablement.

Diccionaris i navegadors

2007-10-03T19:03:00.001+02:00

Una de les eines que més valore de la xarxa són els diccionaris; pel meu treball i pels meus estudis, sovint els he de consultar, i el fet de no haver de recórrer al suport CD, com fa uns anys, em facilita la feina.
Especialment, trobe molt útils aquells que, mitjançant JavaScript o similar, em permeten accedir a un menú de consulta sense haver d'entrar prèviament en llurs webs (facilitat que estalvia temps). En aquest aspecte, el Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española és bastant ben organitzat, i en aquesta pàgina proporciona un sistema còmode (arrossegar i enganxar) per instal·lar el gadget que ens en permetrà la consulta: cliqueu sobre "Añada el diccionario a su navegador" i anireu a parar a una pàgina on apareixen llistats els navegadors més comuns de diversos sistemes operatius. Si voleu instal·lar-lo sobre Firefox, seguiu les instruccions de l'apartat Mozilla: funciona bé.
Observareu que sembla indicar que la opció per a Opera només funciona sobre Windows: res d'això, és igual d'efectiu sobre GNU/Linux :-) .

Llàstima que el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans no ens oferisca un via tan directa per realitzar-hi consultes.

Rectificació (3-10-07)

Gràcies al comentari d'en Rafael m'assabente que no només hi ha un sistema equivalent per a cercar paraules en el diccionari de l'IEC, sinó també en d'altres diccionaris catalans. Si mireu a aquesta pàgina de Softcatalà (que, per cert, acaben de complir nou anys), hi trobareu una sèrie de motors de recerca (DIEC, Diccionari de l'Enciclopèdia, Diccionari Multilingüe, Viquipèdia...) que podeu afegir al Firefox sense més que fer clic sobre aquells que us interessen.
A més, en Josep em fa conèixer aquesta extensió del Firefox que, una volta instal·lada, us permetrà, amb un parell de clics, buscar qualsevol mot que escriviu sobre un quadre (com quan deixeu un comentari a un post, per exemple) dins de qualsevol dels motors de recerca que teniu instal·lats.

(Que fàcil és quedar-se desfasat!)

Segona rectificació (3-10-07, una mica més tard)

No hi dos sense tres. En Lluís em passa l'adreça d'una pàgina que recull un llistat molt més ample d'aquests motors de recerca, on podem trobar motors per a multitud de diccionaris de diverses llengües.

Diccionaris i navegadors

2007-10-03T17:48:00.001+02:00

Rectificació (3-10-07)

Diccionaris i navegadors

2007-10-02T23:18:00.001+02:00

Nosaltres, els catalans

2007-09-30T13:01:00.001+02:00

Ja és oficial: des d'aquesta setmana, i com a conseqüència d'haver-me empadronat, ja sóc català. Al menys, políticament parlant (una expressió respectuosa amb els sentiments? vull pensar que sí). Sobre si es tracta d'un exili, d'una emigració o d'un retorn als origens, podríem discutir-hi hores i hores; no paga la pena (a no ser que la discusió estiga acompanyada d'un bon oporto, o d'un bon vi negre del Penedès, que ja estic començant a apreciar).
Els qui em coneixen saben que sóc refractari a fronteres i banderes, i que aquests canvis nominals de "denominació d'origen" no m'afecten ni poc ni molt. M'afecten i m'importen altres coses. El respecte a la meua identitat, per exemple (cosa ben distinta de la identitat pròpiament dita).
Perquè, de respecte a la meua identitat, en altres llocs (al País Valencià, tristament) n'he vist poc; i ací em sent una mica més respectat. I dic una mica perquè, en les poques setmanes que fa que sóc per ací, ja he pogut percebre una certa "maror de fons" que, em sembla, molts estan disposats a ignorar.
(No, quan dic "maror de fons" no pense en els esdeveniments de Girona, ni en la campanya "jo també sóc antimonàrquic" o "jo tampoc no sóc espanyol". Pense en els nens i nenes que, en la part interior de la tapa de la llibreta, hi porten una enganxina amb la bandera espanyola i el toro d'Osborne.)
De moment, sembla que la meua vida com a "català" porta camí de ser més tranquil·la que com a valencià. Tanmateix, caldrà tindre els ulls ben oberts i els peus a terra.

Dubte existencial

2007-09-25T21:20:00.000+02:00

Als fumadors els agrada el formatge fumat?

La balladora que no sabia ballar

2007-09-22T20:37:00.001+02:00

No vull llançar les campanes al vol abans d'hora, però la veritat és que no em puc queixar de l'institut on hi he anat a caure: pocs alumnes (no gaire més de 500), pocs casos problemàtics, i un nivell d'atenció a les aules que no havia experimentat mai; de fet, estic fent una cosa que feia tres anys que no aconseguia fer: classe. Esperem que la cosa continue així.
Tanmateix, hi ha petits detalls que em tenen amoïnat; la sala de professors, per exemple. Com que estic acostumat que la gent treballe als departaments (quan hi ha departaments dignes d'aquest nom, com ací) i que, en qualsevol cas, la sala de professors siga una barreja de sala-de-festes--confessionari--sala-de-teràpia-col·lectiva--consulta-de-psiquiatra, sempre plena de riures i de planys (sobretot, de planys), doncs, la veritat, no m'acabe d'acostumar a veure-hi professors que corregeixen exàmens, preparen classes o busquen informació per internet.

I després estan els curiosos usos i costums (laborals) de per ací. Per exemple, l'ús de la dansa com a element de control d'alumnes problemàtics. L'altre dia, parlant d'un alumne concret, em van dir: "Si veus que es posa violent, a classe, tu, tranquil: l'envies amb la balladora i ja està." I, poc després, parlant d'un altre alumne: "Sí, va ser per aquest i per aquell altre que ens van enviar la balladora."
Com és natural, jo flipava amb tanta modernor pedagògica, i tractava d'endevinar quin seria el sistema de treball d'aquesta "balladora": ballaria una dansa oriental davant davant de les criatures alterades aplicant-hi un sistema similar al de "la música amanseix les feres"? els hipnotitzaria com els encantadors de serps? o els obligaria a ballar batuka fins que, exhausts, deixaren de representar un perill per a la resta de la comunitat? Jo, tot intrigat, tractava, també, d'endevinar quina de les meues companyes tenia més pinta de ballarina.
Però, ca!, ni balladora ni encantadora de serps ni res de res! Punyetera fonètica del català central, que amb la neutralització de les vocals àtones (veges tu, quina mania de fer-les perdre llur pròpia personalitat) i el no fer distincions entre "v" i "b", els meus companys portaven dues setmanes parlant-me de la "vetlladora", i no de cap "balladora"! Caxis la fonètica...

El caos

2007-09-11T16:14:00.000+02:00

De vegades, el caos
se'ns esmuny cos amunt,
contracorrent,
com el jove rebel
que vam ser fa tants anys
i que vam soterrar
calladament,
discretament,
a mesura que la vida
ens anava matant
l'esperit, les il·lusions.

De vegades, el caos
ens recorda que som, encara,
aquell jove rebel.

Windows Vista v Ubuntu Feisty Fawn

2007-09-02T14:35:00.001+02:00

A través de VivaLinux! m'assabente d'aquest supermacromegahiperarticle comparatiu de l'última creació de la Microsoft i l'última proposta de la Canonical. És un article molt llarg i molt detallat (ni més ni manco que 17 pàgines plenes d'explicacions i de captures de pantalla) que es basa en comparar la instal·lació i el funcionament de la millor versió de Vista (Windows Vista Ultimate) i la Ubuntu 7.04 Feisty Fawn, tots dos sobre la mateixa màquina (un PC molt actual del què ens expliquen totes les característiques).
Personalment, trobe que les descripcions de la instal·lació d'Ubuntu es podrien haver redactat una mica millor (crec que els usuaris Windows les trobaran més complicades del que són en realitat); de manera que si voleu anar al gra, podeu llegir directament:

La introducció (amb la descripció de les característiques de la màquina de proves),
Les conclusions sobre Windows Vista,
Les conclusions sobre Ubuntu 7.04 Feisty Fawn,
Les conclusions finals.

Pense que és una mica exagerat dir, com fa l'autor en la conclusió final, que el "reinado de Microsoft se va acercando a su fin". D'una banda, l'home és animal de costums i té, com tots els éssers vius, una desconfiança instintiva cap a les novetats (sobretot si les novetats impliquen haver de realitzar nous aprenentatges); d'altra banda, tots els ordinadors vénen amb el Windows instal·lat de fàbrica, encara són molt pocs els models que porten alguna distribució de GNU/Linux instal·lada (Dell, HP, Epson, Acer, Lenovo) i molt poques les botigues on s'hi poden adquirir; per sort, açò va canviant a poc a poc, i, també, cada dia és més fàcil fer anar les distribucions de GNU/Linux.
L'autor de l'article ha triat Ubuntu entre les més de tres-centes distribucions que existeixen. Potser n'hi ha de més amigables, però aquesta és una bona opció, senzilla, estable, potent i molt configurable.

Modificat el 3 de setembre

No sé quin problema hi ha al servidor de MáximoPC, el cas és que no es pot accedir a cap pàgina de l'article que comentava, ni tan sols a la pàgina principal de la revista. És una llástima, perquè aquest reportatge era ben interessant; si teniu ocasió, proveu a visitar-lo dins d'un parell de dies, igual ja han solucionat els problemes.

Modificat el 5 de setembre

El servidor de MaximoPC torna a estar operatiu: ja podeu accedir al supermegahipermacroarticle.

Any nou, vida nova

2007-08-31T15:17:00.001+02:00

Sí, sembla que aquesta vegada és la bona. A diferència d'altres voltes, ara no només canvie d'institut, sinó de casa i de comunitat autònoma; espere que aquest darrer detall també signifique canviar de condicions de treball, perquè, la veritat, ja estava més que fart de la manera de funcionar al País Valencià.
Com cada any per aquestes dates, em dispose a fer "propòsit d'esmena" i a enunciar els meus objectius personals per a l'any que comença demà mateix. Aquesta vegada tractaré de reduir-los al mínim i de ser una mica més realista que en altres ocasions. Anem allà:

Posar-me en forma. No dic tornar a preparar maratons, sinó simplement posar-me en forma, perdre alguns quilos i, sobretot, recuperar l'autodisciplina mental que va aparellada a les rutines d'entrenament.
Estudiar francès. No sé si aconseguiré plaça a l'EOI, però ho intentaré.
Aprendre anglès. Objectiu prioritari; altres projectes, més a llarg termini, en depenen.
Continuar aprenent GNU/Linux. Aquest es pot dir que està assegurat: és la meua eina diària.
Aquest... no l'enunciaré ací: me'l reserve.

En realitat, no es tracta de canviar res, sinó de recuperar allò que era fa uns anys, i que representa la meua essència. Espere que no serà tan difícil, ara que, sembla, alguns impediments han desaparegut.

Que tingueu un bon any!

Casanova

2007-08-03T14:14:00.001+02:00

Aix, perdó! Volia dir "Casa nova", però se m'ha escapat una tecla... Bé, el cas és que, com de costum, com em passa sempre que em pense que tinc mala sort, he tingut més sort de la que m'esperava i, quan ja desesperava de trobar pis, he trobat... una meravella. Sí, perquè trobar un àtic dúplex, moblat, a vint minuts de la fàbrica d'hamburgueses, a una Vila que presumeix de ser Ciutat del Vi, és tota una fortuna.

El millor racó de la casa

I una terrassa amb barbacoa que ja la voldria el Giorgi Dann. (Si els déus existeixen, és indubtable que em tenen afillat.)

Gràcies, Joanne

2007-07-27T18:38:00.001+02:00

The last Harry Potter is here!!!!

2007-07-21T11:48:00.001+02:00

Tot a punt per començar

Mai no havia esperat tant un llibre.

Mai no havia desitjat tant llegir un llibre.

Mai no havia temut tant llegir un llibre.

I mai no m'havia donat tanta ràbia el meu pèssim anglès!